Un bon home

Francesc Gimenez

El Francesc Giménez

Deu fer 16 o 17 anys (com passa el temps!) amb la lliga de periodistes extraordinaris (formada per l’Andreu Puig, l’Isaac Albesa i els germans Suárez) ens reuníem cada setmana per dinar al Bar Extremeño del capdavall de l’avinguda La Salle. Hi vam fer cap un dia no sé ben bé perquè. I el vam convertir en el lloc de trobada habitual per poder esbudellar amb rigor i molta, moltíssima ironia l’actualitat del Món de Reus. En aquell local amb tanta solera hi havia un cambrer que era igual que el televisiu Toni Soler. I un client que sempre entrava a prendre cafè que era clavat al periodista Pedro J. Ramírez. Era el Francesc Giménez.

D’aquelles trobades ocasionals a l’Extremeño en va sortir una relació de conegut i saludat. I des d’aleshores sempre vaig anar coincidint amb el Paco en diversos àmbits atenent la seva innegable voluntat de fer ciutat des de l’entorn que li era propi, el veïnal. D’ell m’agradava, especialment, l’alegria amb la que et saludava pel carrer. Sempre et regalava el seu millor somriure. No passa amb tothom. De vegades coincideixes amb persones conegudes que sembla que passin una malaltia per donar-te el Bon dia, amb una cara de pomes agres preocupant. Sembla que pateixen de mal de ventre. Deu ser això.

El Francesc era senzill, humil, discret. I se l’ha emportat un càncer. Maleït càncer. Tot just aquests dies fa un any que vaig passar pel quiròfan. Per Nadal vaig acabar la quimioteràpia. I ara comencen les revisions, sempre inquietants, per comprovar que tot va per bon camí. Ahir el Bartolomé Pluma m’explicava com havia anat la malaltia del Francesc. Ha patit el mateix tipus de càncer contra el que estic lluitant. Unes molèsties al gener i el diagnòstic al febrer. I avui ja no hi és. I el pobre es va jubilar el passat mes de desembre, amb un munt de projectes per engegar al seu barri, el de la Pastoreta, que sempre va merèixer totes les seves atencions, i a la Confraria de Sant Pere Apòstol de la qual era membre de junta.

Sempre intento donar un missatge optimista davant la malaltia. L’actitud no és el remei, però sí el principi de la solució. I sempre hi ha llum al final del túnel. Però en dies com avui i en casos tan desgraciats com el del Paco, costa molt positivar aquest missatge.

Aquest dilluns al Món de Reus toca tenir un record per ell. Ho escrivia al seu mur del facebook un company seu a la junta de la Confraria, el Jaume Piñol, citant a Sant Agustí: “No ploreu per haver-lo perdut, estigueu contents per haver-lo conegut”. I més tractant-se d’un bon home. Amb això ja està tot dit.

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Un bon home

  1. Daniel Diez Iglesias ha dit:

    Oh desde hace años a las tardes lo veía en la plaza Mercadall muy proper al Ayuntament , muy estirado y me sorprendía , ni sabia su nombre pero
    Me agradaba verlo , desde hacía un tiempo no lo veía , la verdad después de leer todo este comentario me he quedado perplejo , que lastima no haberlo conocido personalmente , yo que acabo de cumplir 40 años que llegue a Reus procedente de Barcelona y que durante muchos años conocí por ser compañero de trabajo a Bartolomé Pluma siento mucho este hecho , suemore lo recordaré con admiración
    Fancisco Giménez

  2. Ferran Badia ha dit:

    Que descansi en pau, en la Pau del Senyor, aquí ja ha deixat la seva empremta, i s’empra ens en recordarem d’ell, i això farà que segueixi entre nosaltres. Ferran

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s