La força d’un sentiment

(Laia Solanellas. Reus Diari)

(Laia Solanellas. Reus Diari)

El món de  l’esport en general, i el del futbol en particular, me’l miro únicament des d’un punt de vista sentimental. Veure una colla d’homenots amb calçotets darrere d’una pilota (definició extreta del diccionari TRICAZ de pràctiques esportives) no m’ha generat mai especial interès.  Ara bé, una altra cosa ben diferent és quan vinculo el futbol amb algun record personal. Allò que en diríem la força d’un sentiment.  És aleshores quan em deixo portar per la passió més encesa. Ho he de reconèixer.

Per això sóc de l’Espanyol i del Reus Deportiu. Perquè el meu pare era un fervent seguidor de tots dos equips. Va ser ell qui em va portar a Sarrià de petit. Hi anàvem amb l’entranyable autocar de la penya dels Pericus on coincidíem amb els Marimon pintors, amb els Martí de la Ferreteria, amb el Camps de les ceràmiques, i tanta altra gent d’aquell Reus petit on tots ens coneixíem.

Ell també em va portar per primera vegada a veure el Reus Deportiu al vell estadi del carrer Gaudí. Recordo, per exemple, el campionat d’Espanya d’aficionats que vam guanyar l’any 76. Amb els roig-i-negres hi jugava el Prats, un vell conegut de la família. I un any després el pare, juntament amb el periodista Francesc Boqueras, va crear el primer himne del Reus coincidint amb la inauguració del nou camp contra el Barça. Era aquell club que liderava el primer president mediàtic de la història del futbol local, el Salvador Batlle. D’aquell himne em sé la lletra de memòria. I han passat (només) 40 anys.

Després, com passa sempre amb l’esport, vam viure junts alegries i tristors. Des de l’ascens a segona B, amb els grans Juncosa (pare i fill) i aquell equipàs on el Ramon Masqué torpedinava les porteries rivals, fins a moments molt amargs. Quan el pare es va morir el Reus jugava a primera catalana. No cal dir res més.

Per això diumenge el primer que vaig pensar quan es va acabar el partit i em vaig abraçar als Baiges petits per celebrar la victòria, va ser en el meu pare. Com n’hauria gaudit veient al seu equip campió! Com hauria xalat amb el tiki-taka del Ramon Folch i companyia!  I encara més al descobrir que la cirereta l’havien posat els cadells de l’Espanyol empatant amb el Vila-real. Quina casualitat més agraïda.

Al vespre, al sortir de casa per anar a la plaça Prim a festejar el campionat, vaig mirar cap al cel. I em va semblar veure’l tot de roig-i-negre. Ves que no l’hagués pintat el meu pare. No m’estranyaria gens.

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s