Una temporada 10

(Reus Diari / Laia Solanellas)

(Reus Diari / Laia Solanellas)

Ahir el Reus va fer història. Les cròniques dels diversos  mitjans en deixaran testimoni perpetu del que ha estat una temporada excel·lent. Una temporada de 10 en totes i cadascuna de les estructures del club.

Un 10 pel Natxo González, l’increïble home tranquil. En l’article que publico a la NW Revista de Reus aquest mes de maig m’he volgut referir a la importància de buscar gent compromesa amb la ciutat per determinats llocs de responsabilitat. Entrenar al nostre primer club de futbol també és un d’aquests llocs.  Al Natxo el podem considerar un dels nostres. D’ençà que va fer-se càrrec de la banqueta roig-i-negra en la seva primera etapa, ara fa 13 anys, que la seva encantadora família no s’ha mogut mai de la ciutat. Fins i tot quan va tornar a Vitòria per fer-se càrrec de l’Alabés, els seus van quedar-se a Reus, perquè ja era la seva ciutat. González mereix un 10 per com administra el grup, per com es responsabilitza de l’equip, per com gestiona les situacions. Aquesta temporada també s’ha pogut escoltar a la graderia, en algun partit que s’ha torçat, el cèlebre crit de “Natxo vete ya”. No cal donar-li més importància. “Futbol és futbol” que deia Boskov.

Un 10 pels jugadors i, en especial, pel Ramon Folch. Discret, efectiu, elegant. Sense estridències. Segurament el jugador que qualsevol entrenador voldria tenir a les seves ordres. És la prolongació del míster al terreny de joc. A Folch se li nota que ve d’una família extraordinària i que els seus pares (és fill del mític entrenador de bàsquet local, el Ramon Folch) l’han alliçonat no només com a bon esportista si no també com a gran persona.

Un 10 pels professionals del club. Per tots i cadascun d’ells. Perquè els conec vull mencionar al mític Doctor Roca, sempre procurant per la salut dels seus jugadors (m’han dit que ahir es va afaitar el seu característic bigoti com a promesa per l’ascens. Gairebé res.); al gran Ferran Pujol, l’home del Joan Oliver als despatxos; el genial Xavier Guix, artífex de multitud de campanyes de promoció i sempre procurant per atendre als mitjans de comunicació com cal; al bon jan del Jordi Benavent, l’speaker que s’ha encarregat de posar veu a les nostres emocions; i he deixat pel final a un magnífic professional, home de club i de ciutat, el delegat de l’equip, el Joan Solanas, amb qui vaig tenir la sort de coincidir quan de petits defensàvem els colors de La Salle.

Un 10 per la directiva, encapçalada pel Xavier Llastarri. El presi l’ha tornat a fer grossa, mantenint el grup unit en moments complicats. Més no és pot demanar.

Un 10 pel màxim accionista, el Jaume Oliver. Hem passat moments complicadíssims aquesta temporada. Segurament molts el miraven de reüll. Però aconseguit l’objectiu el que cal és dipositar tota la confiança en aquesta projecte que sense la seva aposta no tindria cap sentit.

Un 10 pels periodistes, especialment pels que treballen als mitjans eminentment locals, els que sempre han fet costat al Reus Deportiu. La ciutat necessita d’aquests mitjans que fan una aposta inequívoca per la ciutat i la seva gent. I que ho fan de manera responsable i constant. Per ells, i per la seva bona feina, la meva més sincera admiració.

Un 10 per l’afició, per aquells 800/900 que sempre hi són. I per la resta que ahir van voler viure en directe aquest moment històric. Si us plau, que no fallin l’any vinent. El seu escalf és indispensable per l’equip.

I un 10 pels que ja no hi són. Ells també són partícips d’aquesta gran victòria. Em permetran que recordi dues persones recentment traspassades. Un d’ells és l’Anton Maria Vidal Colominas, de Reus, Reus. Moria el passat mes de gener després d’una llarga malaltia. El recordava amb emoció en aquest mateix blog. El diumenge abans del fatal desenllaç, ja molt delicat de salut, va demanar que el portessin en cadira de rodes al camp municipal per veure el Reus, el seu Reus Deportiu. Impressionant. I l’altra, el mític Capó, l’heroi sota els pals de l’equip roig-i-negre en el primer ascens de l’equip a segona divisió B a principis dels vuitanta. Ens va deixar el passat mes d’octubre. I diria que a aquest porteràs que es diu Edgar Badia només li faltava la gorra per assemblar-se encara més al gran Capó amb les seves magistrals aturades.

Res més. Ara toca disfrutar-ho i passar un bon estiu. I preparar-nos per un nou curs on -tant de bo- aconseguim mantenir aquestes bones puntuacions. Amb tota aquesta gent implicada tot és possible.

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Una temporada 10

  1. Ferran Badia ha dit:

    Està molt ben explicat, jo no puc dir res més que el tots hem dit, en les últimes hores VISCA El REUS i endavant , això no ha fet més que començar i d’ara en endavant ja hem fet història i cal continuar endavant a seguir treballant per no desebre a la afició, que tant i tant els hem aprovat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s