Els Herois del Diumenge

foto-pep-mari

Un dels programes del que en guardo més bon record de la meva etapa a Ràdio Reus va ser els Herois del Diumenge. Cada dilluns esbudellàvem en antena la intensa crònica esportiva del cap de setmana amb la inestimable col·laboració de tres experts d’alta volada: l’Enric Tricaz, el Joan Ramon Mestre i el gran Agustí Escolà. L’Agustí era i és una autèntica enciclopèdia del futbol territorial. I cada setmana la fèiem petar convidant a les persones que cada cap de setmana donaven sentit a tot plegat fent rutllar els seus equips ja sigui dins o fóra del terreny de joc. Perquè el futbol no només el fan jugadors, tècnics i directius. Sense els aficionats, sempre soferts i sovint incompresos, res no tindria sentit.

L’esperit d’aquell programa se’m va representar diumenge arran de l’homenatge a l’entranyable Pep Mari a la graderia del camp municipal. Fa dies el Jordi Fortuny, seguidor empedreït dels roig-i-negres i activista de la Penya CFRD, em va fer saber del reconeixement que li volien retre a aquest petit gran seguidor roig-i-negre que durant anys es va deixar veure a peu de gespa al camp municipal. Un homenatge senzillíssim però ple de simbolisme amb el lliurament d’una samarreta del primer equip amb el seu nom a l’esquena.

D’immediat vaig veure que el Pep Mari era un d’aquests herois del diumenge. D’aquells diumenges de tercera divisió o de primera catalana, al camp de la pulmonia amb 300, 400 o 500 espectadors a tots estirar. D’aquell Reus que havia de mirar al seu etern rival, el totpoderós Nàstic de Tarragona, gairebé amb telescopi, jugant fins i tot a primera divisió. I d’aquell Reus que somniava, per alguns de manera utòpica malgrat la seva centenària història, en fer algun dia el salt al futbol professional.

No ens equivoquem: som aquí gràcies a l’esforç, la il·lusió i l’anhel de gent com el Pep Mari, un d’aquests herois anònims que des de la seva parcel·la o des de la seva responsabilitat -més petita o més gran- mai han deixat de creure en el seu, en el nostre Reus Deportiu. És bo que ho sàpiguen aquells que ara han descobert el Reus i que s’omplen la boca de sentiment roig-i-negre després d’anys de no haver tret el cap pel municipal. No és qüestió de retreure res a ningú. El futbol, aquí i a l’altre costat de món, sempre té aquestes dinàmiques. Però és bo no oblidar aquests exemples que sempre, a les verdes i a les madures, han estat i han cregut en el nostre club del que avui –i que duri!- en gaudeixen tants i tants seguidors.

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s