Símbols que no s’hauríen de tocar

escuts

La increïble semblança entre la pilota de l’escut del Barça i la que ha irromput a l’escut del Reus Deportiu.

M’havia fet el propòsit de no tornar a parlar de la polèmica de l’escut i del canvi de nom del CF Reus Deportiu. Però els periodistes tenim la responsabilitat de dir la nostra en aquells temes que creiem transcendents. L’altre dia, en l’obligada retransmissió del partit del Reus Deportiu contra el Saragossa, l’speaker de la Nova Ràdio, el mític Jordi Garcia, deia que aquest tema no li treu gaire el son per apuntar que el més important és la trajectòria esportiva del primer equip. No el replicaré pas. Totes les opinions són respectables. I certament el que està fent el primer equip sobre la gespa és impressionant. Però particularment considero que el tema que ens ocupa també és molt important, en el fons i en la forma. El màxim accionista del Reus Deportiu pot fer i desfer sense donar gaires explicacions a ningú perquè és el propietari del club. Però ha d’entendre que aquesta empresa esportiva també té un elevant component sentimental amb el que has de ser molt curós. Els teus clients són els seguidors que han estat al costat de l’entitat durant -només- 107 anys d’història.  I un canvi d’aquesta transcendència s’ha de fer amb molta mà esquerra.

Per això, més enllà del què s’ha fet amb el nom i l’escut, no entenc com s’ha fet, en plena temporada en joc i anunciant el canvi al final d’una roda de premsa, com si fos un tema menor. El Reus, que ha fet moltes coses durant aquests últims anys i totes bé, va programar l’any passat, de bracet amb el Centre de Lectura, les jornades “Esport, cultura i societat” per difondre els valors de la cultura i l’esport com a fet social i en tots els àmbits. Una demostració de l’especial sensibilitat del club amb la seva pròpia història, projectada a la nostra primera entitat cultural. Per això la meva sorpresa en aquest tema és absoluta.

L’Albert Arnavat i la Montserrat Pagès recorden en la història de l’entitat –publicada el 2001- que “El Reus és constitueix oficialment el 13 de novembre de 1909 amb l’aprovació dels primers estatuts amb el nom de Club Deportiu. Nasqué per l’impuls d’un grup de joves estudiants reusencs, apassionats pels esports, amb la voluntat de fomentar la pràctica del futbol a la ciutat.” Curiosament un dels equips que absorbeix la nova entitat en aquell inici és el Futbol Club Reus que passava una situació complicada.

Per tant, el concepte Deportiu és el que defineix el club, i el nom de Reus el que l’ubica geogràficament. Un cas molt similar seria el del Deportivo de la Coruña, que també va néixer com equip de futbol, i que precisament el 1909 (el mateix any de la fundació del Reus) assumeix el nom amb el que l’hem conegut fins als nostres dies. M’imagino que mai a ningú li ha passat pel cap treure el nom de Deportivo a l’equip de Riazor per identificar-lo únicament com el Coruña. Seria un sense sentit.

El tema de l’escut també és sorprenent. Ni tots els equips que tenen la piloteta a l’emblema es dediquen únicament al futbol, ni els equips que són només de futbol han de tenir l’esfèrica en un lloc tan principal. L’escut del Reus Deportiu ja és un element artístic absolutament excepcional atenent el perfil tan característic que el defineix. Calia posar la pilota al mig de les franges roig-i-negres? Veient-lo d’immediat l’associes amb el del Barça. La semblança és absoluta. Fins i tot el dissenyador no s’ha molestat en girar mínimament la pilota que és ben bé igual. Està posada en el mateix sentit. És un tallar/enganxar clamorós.

I també ens hem de referir als vincles entre l’entitat del carrer Gaudí i el club. És evident que històricament han existit tibantors entre ambdues realitats. Però l’aficionat ha articulat el seu sentiment de pertinença al club precisament a partir de les emocions viscudes al voltant de l’hoquei, del futbol, del bàsquet i de tantes altres seccions que llueixen el mateix escut i els mateixos colors. Algú dubta que la immensa majoria d’aficionats que dissabte van celebrar el magnífic triomf del Reus Deportiu contra l’Sporting a la lliga europea d’hoquei són els que habiten, també, la graderia del Municipal quan juguen els de Natxo González? Cal trencar aquest lligam que sempre suma? Costa d’entendre.

Com deia al principi, el màxim accionista pot fer i desfer. Hi té tot el dret des d’un punt de vista legal i normatiu. Però ha pensat realment en l’aficionat, especialment aquell que ha alimentat un sentiment d’afecte al club que s’ha transmès de pares a fills durant més d’un segle a partir d’un nom i d’un escut? Malgrat que tot canvia, i el món del futbol encara més, hi ha símbols que no s’hauríen de tocar. Perquè qui perd els orígens perd la identitat.

Aquí ho deixo. I que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions.

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Símbols que no s’hauríen de tocar

  1. Pep ha dit:

    No es pot dir més clar, una excel·lent reflexió que reclama respecte a més de 100 anys d’història. Moltes gràcies Josep per la teva sensibilitat cap els nostres antecessors i gent gran.

  2. Tens tota la raó, Josep. Si això segueix així també canviaran els colors de les barres roig i negre per quelcom més barceloní. Els seguidors del Reus i tota la ciutat en general s’hi hauria d’oposar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s