Amenós que estás en los cielos

nadal-bravium

Per titular aquest article he manllevat el nom d’una de les pel·lícules més celebrades de la cineasta Pilar Miró. Això sí, amb una significativa variació: he substituït al Gary Cooper original per l’Amenós. Segurament al Jaume allà on sigui (deu tombar pel cel com evoca el títol en qüestió) somriurà quan vegi que l’he posat al mateix nivell del galant nord-americà. Però tot plegat té una explicació.

Avui tot just fa dos anys que se’n va anar l’Amenós, un dels reusencs més compromesos, entusiastes i generosos amb la ciutat que el va veure néixer. Un sentiment que va vehicular a través de la seva entitat, el Bravium Teatre, que sota la seva presidència va generar multitud d’iniciatives per contribuir a fer del Món de Reus un espai agraït. Una de les preguntes que molts es van fer aquell 5 de desembre de 2014, coincidint amb el seu adéu per sempre, és si l’antic Centre Catòlic mantindria el seu batec ciutadà. Substituir a un personatge d’aquesta dimensió era ben bé impossible i semblava que l’entitat podia ressentir-se profundament de la seva marxa.

Però el Jaume sabia el que es feia. Per això va confiar en el Ferran Figuerola per fer una transició tan complicada com incerta. I l’actual president, aplicant el mètode Amenós de fervor ciutadà que hauríem de pensar en patentar, va ser capaç d’envoltar-se d’un equip de gent disposada a mantenir aquella essència del Bravium. Dos anys després satisfà comprovar que l’entitat ha mantingut el mateix caliu que en l’època de l’històric dirigent, sense perdre gens ni mica d’allò que la fa especial i certament única.

Aquest passat cap de setmana aquesta modèlica transició ha culminat a la perfecció, amb l’estrena d’un gran espectacle propi, La Cançó de Nadal en coproducció amb els Lucky & Luke, ben dirigida pel Benjamí Miguel, magníficament adaptada pel Manuel Barroso, amb la suggerent banda sonora creada pel Josep Ferré i tot plegat acompanyat d’una imatge gràfica sensacional del Carles Pitarch. El mateix Benjamí, saludant al públic a l’inici de la funció, recordava al Jaume mirant al cel i dedicant-li l’obra. “Amenós que estás en los cielos” vaig pensar. En el cel i en la cor de tanta gent que estima el Bravium i la ciutat. No és podia començar de millor manera.

I què podem dir de l’obra? Em quedo amb l’encesa reacció del públic  que omplia la bombonera del carrer de la Presó i que va dedicar un càlid aplaudiment a tota la tropa que va desfilar per l’escenari.  Tots van ratllar a un gran nivell, perquè una obra d’aquestes característiques és un autèntica feina d’equip on tothom és imprescindible. Però em permetran alguna llicència per destacar l’enorme Joan Manel Brunet en el paper protagonista d’Ebenezer Scrooge; el camaleònic Jordi Salvadó a qui costa reconèixer caracteritzat de Mr. Fezziwig; una impressionant Neus Ceballos amb una narració antològica; Les Artistes locals que em tenen el cor robat; la Lourdes Domènech i la Marta Bonet que són la meva debilitat; el Pep Lozano fent de fantasma (i no va amb segones) provocant alguns dels moments més hilarants de la representació; el Pep Ayala que sense obrir boca, en un recurs escenogràfic genial, es converteix en el fantasma (i tampoc va amb segones… o potser sí 😉 del futur; i naturalment els representants de la pedrera del Bravium, dels més petits als més grans, que van fer els seus papers amb molta solvència.

I volgudament he deixat pel final el nou duet meravelles de l’escena local, el mític Jordi Boronat i el mateix president del Bravium, Ferran Figuerola, fent tots dos el paper de cavallers. Una mena de Dupond i Dupont del Tintín o, sent més agosarats i jugant amb el seus elegants barrets de copa, els nous TIP i COLL del Món de Reus. Aquesta parella, a poc que es treballin, tenen futur si decideixen volar sols. L’únic però que es podria posar a l’espectacle és que en el text no s’hagin atrevit amb alguna llicència més local, tan pròpia dels històrics espectacles del Bravium, i que segurament hagués comptat amb les simpaties d’un públic que coneix perfectament la idiosincràsia de la casa.

En resum, un espectacle altament recomanable que encara podreu veure durant els propers dos caps de setmana. I que compta amb  l’acompanyament musical al piano de l’Albert Galcerà. Sense voler fer cap spoiler, només explicaré que just al començar, quan la Neus Ceballos s’adona horroritzada que el pianista no s’ha presentant, pregunta a la sala si hi ha algú que sàpiga tocar el piano. I casualment hi ha el Galcerà assegudet, un pam bé, a la primera fila, que d’immediat puja a l’escenari per fer un autèntic recital. És com si en un partit de futbol ens falta un jugador, preguntem a la graderia si hi ha algú que sàpiga tocar la piloteta i ens surt el Messi d’entre el públic. Doncs això mateix. Una cosa així només ho podien fer els del Bravium.

Anuncis

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s