Avui el Món de Reus té un somriure menys

No hi podia haver millor imatge per il·lustrar l'article d'avui. Gràcies laia Solanellas per aquesta fantàstica foto del Solstici d'hivern al campanar del Món de Reus

No hi podia haver millor imatge per il·lustrar l’article d’avui. Gràcies Laia Solanellas per aquesta fantàstica foto del solstici d’hivern al campanar del Món de Reus.

Un matí, tot esmorzant a La Costarrica, l’antiga Soler Pont de la plaça Llibertat, se’m va atansar una senyora que portava el Creu-me és possible a les mans. Em va demanar si podia dedicar el llibre a la seva germana que també era al local, unes taules més enllà, asseguda en una cadira de rodes. Era l’Elisabet Augé. Em va explicar que havíen tingut notícia de la seva publicació pels mitjans de comunicació i l’Elisabet, malalta de càncer, en veure’m a l’establiment li havia demanat que l’anès a comprar. Pocs dies després també vaig rebre, al facebook, una petició seva d’amistat. Ens vam creuar alguns missatges parlant del llibre i desitjant-nos -era a finals d’octubre- una bona castanyada.

Ahir a la nit, després de posar al llit als Baiges petits, vaig fer una ullada rutinària al facebook. I em vaig quedar impactat al llegir que l’Elisabet, després d’una lluita tenaç i constant, ens havia deixat definitivament. “Avui us he de dir adéu per sempre, marxo amb el meu preciós somriure” es podia llegir al seu mur en un emotiu comiat en primera persona dels que no et deixen indiferent.

Més enllà de l’anècdota que he relatat al principi, i de la mirada fugissera que ens vam creuar aquell dia a La Costarrica, a l’Elisabet no l’havia tractat més. Ni havíem coincidit físicament enlloc. Però durant aquests tres mesos malcomptats s’ha convertit en una persona propera ja que he tingut l’oportunitat de seguir les seves evolucions a la xarxa. D’aquelles pàgines viscudes que relatava al costat de la seva família em van seduir els somriures esplèndids que l’envoltaven. Somriures que enamoraven pel bell sentiment que desprenien, per l’energia que contagiaven. L’Elisabet ha marxat acompanyada de somriures i confortada en saber-se volguda pels qui han tingut la sort de conèixer-la.

Parafrasejant al Jordi Gil en el seu capítol al Creu-me, no voldria pas que l’amargor per l’adéu de l’Elisabet difumini el costat més agraït d’aquesta vivència. Durant els últimes mesos he estat testimoni, en el seguiment que he fet a la xarxa, d’una història bonica i tendra, una autèntica lliçó de vida, de persistència exemplar, d’enèrgica rebel·lia davant l’adversitat que ha estat dura i difícil. Perquè el càncer també ho té això.

M’imagino el plany de la gent més propera a l’Elisabet, especialment en aquestes primeres hores on l’absència de la persona estimada et colpeja sense trobar consol. Però ells saben, millor que ningú, quin és el millor antídot per amortir la tristor de l’adéu: regalar-se a tothora aquests somriures meravellosos amb els que van confortar a l’Elisabet i que ella –només cal veure les fotos al facebook- va saber correspondre a tothora.

Avui el Món de Reus té un somriure menys. Però el cel té un estel més. I també somriu. D’això n’estic segur.

Anuncis

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s