Déu i el Masdéu existeixen al CF Reaggeton Deportiu

La canya roig-i-negra que van servir ahir Reus Digital i la Nova Ràdio al Sora Sushi

La canya roig-i-negra que van servir ahir Reus Digital i la Nova Ràdio al Sora Sushi

Aquesta temporada Reus Digital i la Nova Ràdio van de tournée per la ciutat amb el seu programa cara al públic “Canya roig-i-negra” dedicat a l’anàlisi de l’actualitat del CF Reus Deportiu. I ahir, enmig de l’onada de fred siberià, van fer cap a l’establiment amb el nom més llarg de la ciutat, el SORA Sushi & Cocktail Lounge del Pallol. Un establiment, per cert, que té com a colors corporatius el vermell i el negre. Curiosa coincidència.

En la conducció de la tertúlia el Marc Busquets va abandonar a la seva parella de fet radiofònica, el mític Jordi Garcia, fent-se acompanyar pel cap d’esports del Reus Digital, el Josep Gallofré. Tots dos van proposar l’anàlisi d’aquesta simpàtica relació entre música i futbol que ha provocat l’enginyosa campanya de les portades de discs que serveixen per anunciar cadascun dels partits. Per parlar-ne van convidar al cap de comunicació del club, el Xavi Guix, ideòleg d’aquesta exitosa iniciativa; al Marc Díez, de l’Estudi Ovni, responsable gràfic de la criatura; i al Joan Campins, el jugador de Sa Pobla, que ha protagonitzat l´últim cartell fent de Justin Timberlake perquè, com va dir el Guix, és clavat. Entre el públic també hi havia l’altra mitja taronja de l’Estudi Ovni, el Sergi Herrera; i al seu costat el Ferran Estivill, l’artista encarregat de fer fotos tan sorprenents com la de l’Edgar Badia capbussat a la piscina imitant al nadó del disc de Nirvana.

La conversa va servir per compartir algunes confidències al voltant d’aquesta iniciativa. Per exemple, la proposta que el Guix va traslladar al Chrisantus per deixar-se retratar fent de Michael Jackson a la portada de Thriller. El jugador ho va acabar amb un “What?!?!” inapel·lable i taxatiu. També va comentar que, en cap cas, s’havíen plantejat transvestir cap jugador per representar la portada d’alguna cantant. “El Natxo (González) hauria dit que no” va apuntar l’inquiet cap de comunicació. Una resposta, per cert, més que previsible coneixent al savi de Vitoria. I amb tot això el Busquets va fer una pregunta transcendent. “D’aquí a final de temporada podríem veure al Natxo en algun cartell?”. El Guix també ho va descartar malgrat tenir al cap alguna portada d’un disc del Herbert Von Karajan, el director d’orquestra, que encaixaria amb la imatge del mister reusenc com es pot veure en el fotomuntatge inferior.

Però aprofitant la presència del Campins, els intrèpids locutors van preguntar pels gustos musicals de la plantilla roig-i-negra. Ni les sardanes ni el cant gregorià són entre les preferències dels jugadors reusencs. Cosa, per altra banda, previsible.  “Si suggerís d’escoltar Antònia Font la cosa podria acabar molt malament” va confessar Campins referint-se a un dels grups de la seva terra. “Jo em decanto per Coldpay, per exemple. Però sempre amb auriculars. Al vestidor hi ha una altra música”. “I quina és aquesta música?” va preguntar hàbilment el Busquets convertit en el Fran Carbia de les ones. “Doncs el Regatton” va respondre el jugador. Al sentir-ho em vaig quedar glaçat com el termòmetre de la plaça Prim. L’orquestra roig-i-negra, que interpreta veritables simfonies damunt del terreny de joc dirigida pel Von Karajan de les banquetes, resulta que al vestidor malmet les seves orelles escoltant aquesta música infernal.  I el culpable de tot plegat és un de Reus. “A qui més li agrada és al Querol, ens ho fa escoltar a totes hores” va revelar el Campins. “Al Querol li deuen xiular les orelles” va comentar el Busquets davant de la revelació. “Al pobre fa dies que li xiulen les orelles” va replicar el Guix referint-se a les reaccions que ha provocat l’entrada salvatge que va patir el ganxet pinxo, en l’últim partit, per part del porter de l’Almeria.

Però quan un servidor creia que l’espècie havia degenerat irremeiablement davant d’aquests infectes gustos musicals, es va produir una revelació gairebé celestial que em va reconciliar amb els meus herois del diumenge. Campins, quan li van preguntar per les cançons que escoltaven per motivar-se, va explicar quin és el pare nostre musical del Ramon Folch abans de saltar al teatre dels somnis. “El Reus del Joan Masdéu”. Al sentir-ho va ser com si se m’hagués aparegut la Mare de Déu de Misericòrdia. L’estímul del nostre capità, del nostre referent, del nostre salvador esportiu és l’autèntic himne de la ciutat creat pel Joan Masdéu. Després d’això vaig marxar abraçant la fe roig-i-negra amb més força que mai. “Déu i el Masdéu existeixen!” vaig pensar mirant a l’infinit i celebrant que als de Reus, dins i fóra del camp, sempre ens quedarà el bon gust futbolístic i musical del Ramon Folch.

El Natxo González i l'Herbert Von Karajan, com dues gotes d'aigua

El Natxo González i l’Herbert Von Karajan, com dues gotes d’aigua

Anuncis

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s