La Gimcana del Matthew Tree

20170125_201524

La biblioteca plena de gom a gom. A l’horitzó, amb jaqueta fosca, el Matthew Tree.

La Capital de la Cultura Catalana tindrà la seva pròpia Gimcana inspirada, en aquest cas, en la llengua catalana. Ahir es va presentar sota el paraigua del Centre de Normalització Lingüística. A partir del dilluns 30 de gener a l’adreça www.cpnl.cat/gimcana hi trobarem aquestes preguntes que tractaran sobre diversitat lingüística, etimologies curioses, i també inclouran qüestions relacionades amb l’activitat pública o professional de personatges coneguts del Món de Reus. Més enllà de la juguesca i de passar una bona estona, els participants podran endur-se premis molt llaminers que no deixaran indiferent a ningú.

Per fer-ho bonic, la presentació pública de la Gimcana, que es va fer a la biblioteca Xavier Amorós, va comptar amb un padrí de luxe, el Matthew Tree. Davant d’un auditori entregat, l’escriptor anglès-català / català-anglès (talment com si fos un diccionari) va delectar als assistents amb la seva reflexió sobre “Què pots fer amb el català un cop l’has après?” que ens va servir per conèixer la seva curiosa relació amb el país i la seva llengua.

D’entrada, Tree va confessar que havia descobert el català per amor. “A Londres vaig festejar amb una noia espanyola, amb tots els tòpics i els prejudicis que els anglesos podem tenir dels espanyols. Va ser al venir a Barcelona, a conèixer la seva família, quan em vaig adonar que això de Catalunya i la seva llengua era una altra cosa”. No només el va sorprendre el llenguatge oral, sinó també el corporal. “Aquí la gent al parlar em tocava, homes i dones. A Anglaterra quan algú et dirigeix la paraula i et toca vol dir que se’n vol anar al llit amb tu. Imagineu-vos la meva sorpresa” va confessar enmig de la sonora riallada de l’auditori, que es va repetir a l’explicar com de difícil -per no dir impossible- és mantenir un diàleg fluid sense interrupcions. “Aprendre el català m’ha servit per aprendre a interrompre converses. Al meu país quan un comença a parlar ningú intervé fins que no acaba el seu argumentari. En canvi a Catalunya és a l’inrevés, tothom t’interromp. I si no fas el mateix, ben bé et pots quedar tota l’estona amb la paraula a la boca”.

Però més enllà dels gestos i les formes, l’escriptor va voler subratllar el valor d’aprendre la llengua per integrar-te. “Saber el català m’ha fet sentir com a casa. Jo sóc anglès i moriré anglès, però després de 32 anys a Catalunya, gràcies al coneixement de la seva llengua, puc dir que estic a casa meva”. Precisament, durant tots aquests anys la situació del país i de la llengua ha canviat radicalment. I la percepció social d’un estranger parlant en català, també. “Recordo als inicis de ser aquí quan, en una botiga, la dependenta em va preguntar pel meu origen atenent el meu peculiar accent. Al comentar-li que era anglès, la noia va fer un xiscle esgarrifós. “Aquí hi ha un anglès que parla català!” va exclamar davant d’aquell fet gairebé sobrenatural.” Per sort, com molt bé va apuntar Tree, avui dia és absolutament normal trobar-te gent d’altres nacionalitats que parla un català perfecte, el que també demostra aquesta evident normalitat lingüística del nostre país que sembla mentida que algú pugui qüestionar.

I ja a les acaballes de la seva intervenció, va tenir temps per fer un advertiment als nous catalanoparlants: “És sorprenent la facilitat que té el català a l’hora de canviar d’idioma pensant que no l’entendràs. Això només passa a Catalunya. Enlloc del món veureu algú que canvia de llengua pensant que el seu interlocutor no l’ha d’entendre guiant-se per l’accent o l’aparença.” Per evitar-ho, va fer una recomanació pràctica: “Parlar sempre més del compte, utilitzant més paraules de les necessàries. Si aneu al bar, no demaneu mai “Una cervesa” i prou. Adreceu-vos al cambrer i li dieu “Posi’m una mitjana, si us plau, i que sigui ben fresca!”. I així segur que veurà que sabeu i enteneu el català.”

I a la fi, amb un somriure que sempre és d’agrair, es va acabar la conferència del Matthew Tree que anava amb el temps just perquè havia d’agafar l’últim tren cap a Barcelona. Va ser aleshores quan vaig comprendre el perquè l’havíen triat per presentar una gimcana:  a més d’un magnífic escriptor, també és un valent. Agafar un tren per anar de Reus a la ciutat comtal  amb rodalies és una autèntica gimcana plena d’obstacles i entrebancs, reservada, únicament, als mortals més intrèpits.

Anuncis

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s