Remember Palace

    8?La façana del Reus Palace al carrer Batan

Durant aquests últims dies, com bé apunta el Miquel Bonet en el seu últim article al Reus Diari, els reusencs estan de dol amb les exèquies del cine Palace, referent de l’imaginari cinematogràfic de molts conciutadans que van convertir el multisales del carrer Batan en una finestra oberta a la imaginació i a la fantasia. I de vegades no únicament mirant la pantalla de projecció. Ja ens entenem.

Per això, fruit de l’impacte emotiu de la imminent desaparició del cinema, el Jordi Cartanyà va decidir, fa dies, dedicar el seu programa a Ràdio Reus a evocar els records d’alguns reusencs coneguts i populars com els cantautors Joan Masdeu,  l’omnipresent Fito Luri o l’artista local Alba Aluja. També va convidar  al salouenc Isaac López, l’historiador que va dedicar la seva tesi doctoral a recopilar totes les sales de la demarcació de Tarragona i que l’any passat va editar, per a gaudi dels cinèfils, un llibre monumental amb totes les dades recollides.

Precisament, i a requeriment del The Artist de les ones (que va fer una curiosa imitació de l’Alfonso Sánchez, l’històric crític cinematogràfic de TVE), López va prendre la paraula afirmant que amb l’adéu del Palace “tanca un colós del cinema de casa nostra. Es perd un espai mític, perquè va ser un dels primers multicinemes, un equipament que ara és molt habitual”. “I per què tanca?” va preguntar The Artist encuriosit. “La pirateria ha fet molt de mal. S’han perdut molts espectadors i les necessitats tècniques, amb el canvi de l’analògic al digital, requereix d’unes inversions que no tothom pot suportar” va diagnosticar l’historiador, que va donar una dada esfreïdora: “L’any 1978, quan va obrir el Palace, hi hava 230 sales a la demarcació. Ara hi ha, només, 31 cinemes. Passa, però, que com la majoria són multisales podem comptabilitzar 104 pantalles en total”. Per tant, ens hem quedat a la meitat.

Però fet l’anàlisi històric, el Cartanyà va donar veu als seus convidats per parlar de records i nostàlgia. “A mi no em ve de nou el tancament, era la crònica d’una mort anunciada” va apuntar un resignat Masdeu, que confessava el seu sentiment al saber la notícia: “Es perd una manera romàntica d’anar al cinema. Veure una pel·lícula al Palace era tot un ritual: quedaves amb els amics al centre de Reus, compraves gominoles a la botiga que hi ha al costat i et cruspies un Frankfurt al Denver”. El cantant també recordava aquelles cues quilomètriques davant del Palace, “Eren fantàstiques. Ara, en canvi, és un mas robat” apuntant que amb “300 peles passaves la tarda”. Al sentir-ho, vaig adonar-me’n de com han canviat les coses, i els preus!. Ara, segons com, per anar al cinema amb la família (nombrosa) has de demanar un crèdit al banc per pagar entrades, crispetes i d’altres galindaines.

Per la seva banda el Fito Luri també compartia aquesta visió romàntica, recordant que ell va veure Simbad el Marino al Monterrosa. “Per això, quan va obrir el Palace, va ser un descobriment. Per mi evoca molts records, i tots bons: les trobades amb els amics, les primeres núvies i, al sortir, anar a berenar”. Sentint-lo, gairebé dono per fet que en el seu proper disc hi haurà una cançó titulada “Ens veiem al Palace”.

Però una altra de les pàgines viscudes que van relatar els convidats va ser la cèlebre sessió contínua. “Amb la mateixa entrada podies accedir a dues sales i veure dues pel·lis.” explicava el Masdéu. “I si el vigilat es despistava, en veies tres” va apuntar algú que no delatarem perquè el delicte –potser- encara no ha prescrit. L’anècdota fa referència a les cèlebres corredisses de la canalla –i d’algun adult, també- per entrar d’estranquis a més d’una sala davant de la furibunda reacció de l’acomodador que sovint no donava a l’abast.

“I ara, què?” va demanar el Cartanyà intrigat. “Doncs que tot això desapareix. Estem sotmesos a la cultura de la franquícia i del polígon. Tot el romanticisme i l’aventura desapareix, i el fet d’anar el cinema es frivolitza” va sentenciar el cantant del Reus als teus peus. I va ser aleshores quan el Cartanyà va tenir temps per fer l’anunci dels cinemes de Montblanc on encara fan sessió contínua, intentant –potser- generar la fuita d’espectadors cap a la Conca aprofitant la manca d’oferta que patirem ben aviat a la ciutat.

I amb tot això es preguntaran què va explicar l’altra convidada, l’Alba Aluja, que participava a la conversa telefònicament. Doncs ben poca cosa, per no dir res. Es va limitar a donar la raó als seus companys de tertúlia i a regalar-nos alguna sonora riallada tan càlida con edificant. Vaig pensar que devia estar enfeinada enregistrant un d’aquests celebrats anuncis amb l’Arguiñano del “Rico, rico” on el millor, amb diferència, és la presència d’aquesta conciutadana que sembla, talment, una artista de cinema d’aquestes que ens feien somniar a les celebrades sessions del Palace. Quina sort que tenen alguns.

alba-aluja

L’Alba Aluja amb l’Arguiñano a l’anunci d’Avecrem

Advertisements

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s