Cracks que fan crock

L'Hotel Gaudí (que no és l'Hotel Gaudí) de Reus (que no és Reus)

L’Hotel Gaudí (que no és l’Hotel Gaudí) de Reus (que no és Reus)

Aquests dies de vermut i roses al Món de Reus (com tan bé retratava diumenge el Josep Cruset en el seu imperdible article del Diari de Tarragona) es van acabar diumenge al vespre, de manera traumàtica, amb el penal malbaratat pel roig-i-negre Edgar Hernández en el partit contra el Girona. Una errada que impedia, al Reus Deportiu, protagonitzar “l’altra remuntada” que, com la del Barça, havia suscitat tota mena de promeses en calent. Algunes de molt difícil acompliment, com la que va fer el Marc Busquets a la Nova Ràdio al veure com el David Querol retallava distàncies a les acaballes del partit. “Si empatem, et faré un petó als morros!”  li va dir al seu company de retransmissió, l’incombustible Jordi Garcia. Malgrat el seu provat reusenquisme, juraria que tots dos van respirar alleugerits al veure com Hernández llançava la pilota als núvols i la morrejada quedava, finalment, en no res.

Però al marge de promeses impossibles, el que no acabo d’entendre és aquesta mania dels jugadors del Reus Deportiu de tirar penals com si apuntessin a una porteria de rugbi. Deu ser que volen solidaritzar-se amb el  seus homòlegs de l’esport de la pilota ovalada que planyen aquests dies demanant un camp com Déu Mana. Quan fa una pila d’anys m’entrenava el Lluís Vidal (el mateix tècnic que va descobrir Sergi Roberto al Santes Creus), sempre ens deia que un penal te’l pot parar el porter o, com a molt, enviar-lo al pal. Però el que no tenia perdó era llançar-lo fora atenent les dimensions immenses d’una porteria. Elevada al futbol professional, la màxima hauria de ser d’obligat compliment. Per això em va sulfurar veure com la pilota, enlloc de perforar la xarxa gironina, s’acabava convertint en un satèl·lit del Món de Reus.

Sense consol per la dissort roig-i-negre, ahir a la nit vaig decidir distreure’m mirant el televisor. I després de conèixer el batec de l’actualitat amb la Rita Hayworth de Canal Reus, vaig canviar a TV3 per veure el Crack del Joel Joan. Un capítol amb un destacat protagonisme del Món de Reus. Joan i la seva troupe d’artistes fabulosos van arrencar la història a la capital del Baix Camp on feien la pre-estrena de l’obra que assagen aquesta temporada. Per situar a l’espectador ens van regalar unes imatges de postal del Mercadal, la Plaça Prim i la façana de la Societat El Círcol. Però a continuació ens van voler fer creure que els actors s’hostatjaven a l’hotel Gaudí. Però aquell hotel no era pas al nostre, el del Raval de Robuster. Van entrar en un hotel Gaudí diferent, d’una ciutat diferent.

Sense entendre res vaig seguit atent al discórrer de la història que ens descobria la representació. Es feia al Bartrina. A la platea hi vaig veure gent autèntica del Món de Reus com el Pep Ferret de les havaneres, el Guarque dels Amics de Reus, el Xavier Masdeu que va ser president de Mares i Pares d’alumnes a la ciutat o el Jordi Domingo, il·lustre conveí sempre disposat a col·laborar en multitud de causes ciutadanes. També vaig identificar a un dels tècnics del teatre, el diligent Antonio Florencio, el Francesc Fernández del Museu, al professor Josep Maria Arauzo de la Universitat i, fins i tot, a dues regidores, com la Noemí Llauradó i la Montse Flores. Però ben bé no sé què miraven, perquè l’obra del Joel Joan es representava, en realitat,  en un escenari d’un teatre de Girona (altra vegada Girona) on l’acció del capítol es traslladaria poc després. L’embolic pels de Reus acabaria sent monumental perquè a la platea d’aquest teatre gironí  hi tornarien a aparèixer alguns dels il·lustres reusencs, als que m’he referit abans, demostrant un do de la ubiqüitat només comparable al del nostre alcalde.

Però el meu desconcert no es va acabar aquí. L’endemà de la representació el Joel Joan, indignat, se’n va anar fet una fúria a la redacció del Reus Digital a demanar explicacions per una crítica de l’obra que el deixava a l’alçada del betum. Ara bé, malgrat que l’espectador podia identificar l’espai amb un cartell de grans dimensions del mitjà de comunicació, en realitat l’actor entrava en una redacció on no hi havia cap dels periodistes habituals com l’Arbonès, el Canovaca o el Gallofré. El seu lloc l’ocupaven una sèrie de personatges desconeguts de la canallesca local.

I, com deia, la situació es va traslladar a Girona. I aquí sí, tot es corresponia amb la realitat de la ciutat catalana: l’hotel, els carrers i el teatre. Menys els espectadors, que eren els de Reus.  Vaig tancar la tele amb un garbuix mental considerable. Veient el crack havia fet crock. Com algun jugador del Reus Deportiu amb la punteria torta. Què hi farem.

Advertisements

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Cracks que fan crock

  1. Marc Utches ha dit:

    Totalment d’acord, vaig pensar exactament el mateix.
    Vaig anar a dormir amb la sensació que la nostra ciutat, no és tan pintoresca i agraciada com ens crèiem.

    Després vaig fer un “tomb de ravals” mental, intentant reescriure les ubicacions congelades que van escollir i se’m va passar de cop.

  2. Xavier Masdéu ha dit:

    Amic Josep, vaig tenir l’oportunitat​ de fer de extra per casualitat, donat que van filmar al públic que estàvem al concert que va fer en Cris Juanico al Bartrina fa uns mesos. Ens ho vam trobar un rètol a l’entrada que avisava de la filmació. Una anècdota més.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s