El retorn de l’Àngela

La Biblioteca Xavier Amorós plena a vessar en la presentació de l’últim llibre de la Maria Lluïsa Amorós, “El retorn de l’Àngela”.

Un servidor ha tingut la sort de viure durant molts anys sota la biblioteca del Xavier Amorós. Dit així, algú pot pensar que casa meva era al soterrani de l’antic Escorxador del camí de Riudoms que l’any 2003 es va convertir en la primera gran biblioteca pública de la ciutat. I no és ben bé així. Jo vaig viure sota l’autèntica biblioteca del poeta, la que hi ha a la llar dels Amorós Corbella, al vuitè pis del número 40 del passeig Prim. Amb els pares residíem al 7è del mateix immoble. Per tant, sota mateix del magnífic arreplec de llibres que el Xavier ha col·leccionat durant tota la seva vida fruit del seu apassionament per la poesia en particular, i la literatura en general.

Tot això ho explico arran de la presentació, dimarts al vespre, de l’última novel·la de la filla de l’Amorós, la Maria Lluïsa, que es va fer a l’altra biblioteca del Xavier, la de l’antic Escorxador. Hi vaig anar perquè és una gran escriptora i qualsevol obra seva mereix l’atenció del lector. A més la presentava el gran Lluís Pasqual. Però al marge d’aquestes qüestions de pes, el motiu principal de la meva assistència era que, després de tants anys de bon veïnatge, els Amorós són com de la família i, per tant, hi havia de ser. Encara ara trobo a faltar el caliu d’aquella escala de casa dels pares on tot sovint podies escoltar, pel cel obert, el refilar del xiulet de l’Amorós. Un moment auditiu certament excepcional.

Durant la presentació, la Maria Lluïsa (la Cuca, pels amics i coneguts de tota la vida) va fer cinc cèntims del perquè de la història. “És una novel·la de ficció situada en un espai i en un  temps real, la tardor de 2016.” L’Àngela, la protagonista, torna a Reus després de molts anys d’absència per vendre el xalet familiar, “i se n’adona de que res és com abans. El paisatge urbà ha canviat de dalt baix i “confirmant la transformació es troba sorpresa i desbordada”. Així ho explica l’autora que en el relat descriu l’enorme impacte que en la protagonista provoca, per exemple, descobrir que l’avinguda dels Màrtirs ha canviat radicalment i no queda ni rastre de la històrica cafeteria Reig. O que al campanaret ja no existeix el mític quiosc dels Gort. Temps era temps.

D’aquesta ciutat inexistent en va parlar, precisament, el Lluís Pasqual. Perquè en certa manera, malgrat que la distància física i mental no ha estat tan accentuada com la de l’Àngela, també percep que Reus, el seu Reus, ha canviat i molt.  “Jo vaig marxar d’aquí fa anys, com la protagonista de la novel·la. Però he tornat sovint. Això sí, sempre disparat. I com que ”venia a tiro hecho”, hi ha carrers, olors, persones i coses que tenia completament oblidades”. Potser per això, i també imbuït pel relat de l’Àngela de la novel·la, Pasqual descobria que “avui he tornat abans d’hora per recorre espais que explica la Lluïsa i que són absolutament meus”.

I aquest exercici, volgut i reposat a la vegada, li va servir per adonar-se’n de com el canvi, segons ell, ha estat a millor. “Jo vaig viure en un Reus lleig. La ciutat tenia potencial, però era un moment lleig”. Això sí, malgrat aquesta tristor ambiental existien  alguns àmbits més agraïts.  “Nosaltres teníem els nostres refugis com el Centre de Lectura, que era com el temple de la saviesa. O El Fortuny que era més que el Liceu. Per nosaltres era com l’Scala de Milan.” Ara bé, malgrat aquesta necessitat de mirar l’ampolla mig plena Pasqual confessava que “aquell era un Reus molt limitat. Ara, en canvi, la nostra és una ciutat bonica i agradable”.

Però aquestes referències a Reus eren conseqüència de l’argument de la novel·la d’Amorós que, per Pasqual, és una autèntica delícia literària. “D’ençà que la tinc a les mans que l’he llegida tres vegades”. I el motiu, és tan fàcil com evident. “Està molt ben escrita. Últimament em passa que, llegint llibres, a la pàgina 50 ho deixo estar. En el relat no hi trobo música, harmonia. I en canvi amb aquest llibre m’ha passat tot el contrari. Ben bé el devores”.

L’afirmació de Pasqual és, en aquest cas, tota una garantia a l’hora de poder llegir el llibre de la Maria Lluïsa Amorós. Una obra que ens proposa un exercici tan fascinant com impactant per la gent de Reus a qui sempre ens ha agradat -com deia Pasqual- redescobrir carrers, olors, persones i coses que formen part del nostre imaginari ciutadà de passat i de present. Elements, tots ells, que de ben segur convertiran l’obra en un dels èxits del proper Sant Jordi al Món de Reus.

Advertisements

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s