L’últim dia del Palace

Amb els periodistes Marc Busquets, Toni Mateos, Enrique Canovaca i Jordi Olària al sortir del Palace després de l’última sessió.

“He vist tancar el Kursaal, el Monterrosa, l’Avenida, la Sala Reus… per tant el Palace, per mi, és un cine més”. La frase és de l’Enric Tricaz, el més preclar lliurepensador del segle XXI al Món de Reus. M’ho va dir just abans de la inauguració de la Ganxet Pintxo, que es va fer ahir a la Llotja de Reus, comentant l’imminent tancament de les sales del carrer Batan. En el cas del Tricaz,  últim exemplar d’Homo Radiofonicus que es coneix, l’afirmació s’entén perfectament. Per un trist privilegi de l’edat, en això dels cinemes n’ha vist de tots colors. Però per la meva generació,  que de les sales abans enumerades com a molt havia anat a les matinés infantils dels diumenges al Monterrosa, el tancament del Palace és una notícia realment transcendent.

Per això, quan vaig acabar amb les meves obligacions professionals a la Ganxet Pintxo, vaig córrer cap al cinema per poder ser testimoni de l’última sessió a la mítica Sala 1. Vaig arribar tard, a misses dites. I vaig optar per col·locar-me a l’última cadira de l’última filera de la platea. Feien la cèlebre versió humanitzada de La Bella i la Bèstia. Però mentalment, de pel·lícules, se’m van representar moltes altres com, per exemple, Encuentros en la tercera fase, la primera cinta que vaig visionar de petit al Palace acompanyat dels meus pares. O Grease, la primera pel·lícula que vaig anar veure amb la meva germana a la mateixa sala. Era la primera vegada que els pares ens deixaven anar sols al cinema. O Jurassic Parc o Titanic, en dies on la sala 1 era gairebé plena amb una gernació que omplia tot el pati de butaques.

He de reconèixer que no vaig seguir gaire les peripècies de la Bella i la Bèstia perquè el cap em bullia amb tants records. I va ser aleshores quan vaig veure al propietari del Palace, l’Aleix Zúñiga, que es posava dret just al darrere meu, al final de la sala. S’hi va estar els últims deu minuts, amb la seva inconfusible gorra negra i amb les mans a les butxaques, i mirant fixament la pantalla. Quins deu minuts més intensos per l’home que ha conduit les regnes de l’últim gran cinema urbà del Món de Reus.

Per això, quan el The End es va projectar a la pantalla acompanyat d’un tímid aplaudiment dels nombrosos assistents a la sala, no em vaig poder estar d’atansar-me al senyor Zúñiga i abraçar-lo efusivament. “Com està?” li vaig preguntar en plena efervescència emotiva pel que estàvem vivint. Em va dir alguna cosa que no vaig poder entendre perquè més que el cap, parlava el cor.

Mentrestant a la sala molta gent és feia fotos. I d’altres s’abraçaven amb els ulls plorosos. Al sortir em vaig trobar al Jaume Vinyes, director teatral de l’elenc de l’Orfeó i vell company de fatigues al col·legi La Salle. Ell havia preferit acomiadar-se del cinema veient Incerta Glòria a la petita i coquetona sala 7. “Hi deu haver gent que a casa seva tenen una pantalla més gran que la d’aquesta sala” em va comentar atenent les dimensions tan reduïdes d’aquest espai.

Ja al carrer, vaig coincidir amb l’alcalde d’Almoster i delegat territorial d’Agricultura, l’Angel Xifré. “Pensa que aquest és el meu barri. Jo em vaig fer gran en aquests carrers. Imagina’t el que suposa per mi aquest cinema” em confessava visiblement emocionat. També vaig trobar-me a l’artista Jordi Abelló Vilella. “Avui havíem de ser aquí per acomiadar-nos com cal. Pensa que hi ha gent que encara seu a la sala 1 i que no es vol aixecar” em va explicar quan ja feia més de deu minuts que havia acabat la sessió i a l’interior de la mítica sala encara hi havia gent que es resistia a abandonar-la.

I, naturalment, hi havia periodistes. El Toni Mateos Gadegània, l’home que havia suggerit fa dies l’aplaudiment dels assistents a l’acabar la sessió a la sala 1. “M’esperava més, la veritat. La gent ha estat molt mesurada” em comentava, sobre l’aplaudiment, la Sílvia Sagalà de Canal Reus Tv que, amb el periodista trabucaire, el Jordi Olària, havia recollit imatges dels últims espectadors del Palace.

Tot xerrant amb d’altres integrants de la canallesca local, com l’Enrique Canovaca o el Marc Busquets del Reus Digital, vam ser testimonis de l’última gran imatge de la nit: l’Aleix Zúñiga i el seu fill abaixant les persianes del carrer. Un fet que va provocar, novament, l’aplaudiment espontani dels que quedàvem fent-la petar a la vorera. Mentrestant, a la façana, encara brillaven els llums de neó del vell Palace que, com em va dir en el el seu dia el Daniel Villanueva, els haguéssin pogut aprofitar perfectament per alguna escena de La La Land atenent la seva peculiar  estètica.

I així es va ser l’últim dia, l’última hora, l’últim minut del Palace. L’activitat comercial s’ha acabat. Per cert, per la història quedarà que l’Alfredo González, el simpatiquíssim fotoperiodista del Diari de Tarragona, va ser l’últim en comprar una entrada al mutisales. Però avui divendres tindrem, encara, l’oportunitat de donar el darrer adéu amb el curt del cineasta que es va fer gran a les sales del complejo cinematográfico más moderno de Europa, el Daniel Villanueva. Per tant, no es perdin el remake del tancament del Palace. Ens veim a les vuit al carrer Batán per donar –ara sí!- l’últim adéu  al cinema de les nostres vides.

L’última entrada despatxada al Palace i adquirida pel fotoperiodista del Diari de Tarragona, l’Alfredo González