Tot està connectat d’Anna-Priscila Magriñà

Divendres passat vaig participar en la presentació de l’últim llibre de la reusenca Anna-Priscila Magriñà, en un acte realitzat a Cal Massó. Vaig fer duet amb un bon amic seu, el Jesús Argentó, amb qui vaig tenir el goig de coincidir a Ràdio Reus.

A l’Anna-Priscila la vaig conèixer fa anys, a Canal Reus TV. Durant una temporada va ser la productora del magazine El Món de Reus. I tot i que professionalment només vam conviure uns mesos, la descoberta d’una persona excepcional va convertir aquella experiència en una etapa inoblidable.

Aquesta és la presentació que li vaig voler dedicar arran de l’edició del seu quart llibre, Tot està connectat. Segur que serà un dels èxits d’aquest Sant Jordi. L’obra -i especialment ella- s’ho mereix.

Hi ha capricis del destí que semblen fets expressament: en la setmana del GANXET PINTXO presentem, avui i aquí, el llibre d’un GANXETA PINXA com l’Anna-Priscila que presumeix, allà on va, de la seva condició de reusenca. Es pot veure a la solapa del llibre on per introduir la seva biografia el primer que hi diu és RTV (de Reus de tota la vida). Aquesta expressió de reafirmació ganxeta més enllà de les fronteres del Món de Reus és, senzillament, extraordinària. Com també ho és l’explicació que fa del seu nom: no va ser batejada així ni per PRISCILA PRESLEY ni per la xicota d’en CALIMERO. I no, tampoc té res a veure amb la reina del desert.  Així adverteix al lector que no intenti CONNECTAR el perquè del seu nom amb alguna qüestió superficial d’aquesta mena que no s’ajusta a la realitat.

Però anem al que ens ocupa, i que és la presentació d’aquest TOT ESTÀ CONNECTAT. HISTÒRIES CURIOSES DE LA VIDA MODERNA escrit per l’Anna-Priscila amb il·lustracions magnífiques d’Adolf Rodríguez, un dissenyador que va heretar el seu nom del seu avi ADOLFO, una tradició familiar que va començar amb el primer dinosaure, l’ADOLPHOSAURUS.

Està editat per ANGLE EDITORIAL, és el número 63 de la col·lecció INSPIRA on es va publicar la GUIA XAFARDERA DE CATALUNYA, 78 històries per a ments inquietes, que també és de l’Anna-Priscila i que actualment va per la tercera edició. Això vol dir que molts xafarders s’han deixat seduir per les xafarderies que ens va relatar amb tanta gràcia.

Em permetran també algunes dades d’interès del llibre: té 336 pàgines i pesa 470 grams. El pes no és una dada gratuïta ni accessòria atenent que és un llibre que ens agradarà portar d’aquí d’allà considerant que la seva lectura és fàcil, agraïda i complaent.

He de dir que en la meva condició de presentador hauria de comentar allò que “estic molt content per l’honor que m’ha fet l’autora d’encarregar-me la presentació del seu últim llibre”. Aquesta seria la fórmula tradicional i, també, la més retòrica i la més repetida. Però de vegades la frase no s’ajusta a la realitat perquè no sempre et ve de gust fer segons quin tipus de presentació i, en ocasions, acabes accedint per compromís. Per tant s’utilitza gairebé com un pur formulisme.

Però avui he de confessar que és de les ocasions que més em plau presentar el llibre d’algú. I especialment per qui és aquest algú, una persona que darrere d’aquelles ulleres sempre singulars i realment impactants, amaga una personalitat desbordant des del punt de vista personal i professional.

Deu fer deu anys que conec a l’Anna-Priscila. La primera vegada que la vaig veure va ser en un Aplec Baix Camp, al Santuari de Misericòrdia. Aquell dia estava fent una connexió en directe per Ràdio Reus. I un company de Canal Reus va presentar-me-la. M’havien dit que seria la productora del Món de Reus, el magazine que aleshores feia a la tele local.

“Una productora més”, vaig pensar jo, perquè  cada any me la canviaven. Vull creure que no era pas pel meu possible mal caràcter o pel meu desordre crònic que feia insuportable la convivència amb la persona més important de la meva vida… televisiva, naturalment.

 

Aquest canvi constant, de temporada en temporada, responia més a la tradicional mobilitat laboral dels professionals de Canal Reus que tot sovint, per no dir sempre, tenen millors ofertes econòmiques fora de l’univers televisiu local. El Món de Reus és fabulós, sensacional, un autèntic paradís per tot aquell que vulgui dedicar-se al periodisme, a investigar, a conèixer, a descobrir, a tafanejar. Però, això sí, sempre mal pagat, MOLT mal pagat. A la ràdio, a la premsa o a la tele. Serà que les satisfaccions que tens informant d’aquesta meravellosa ciutat ja són, per sí soles, el millor salari que pots rebre.

Però tornant al que ens ocupa: aquell dia del mes de setembre vaig conèixer a l’Anna-Priscila. La banda sonora d’aquella descoberta va ser una sardana, amb curts i llargs i contrapunt. I des d’aquell dia que no he pogut oblidar-la. L’experiència de treballar amb ella -i només vam estar junts un any- va ser inoblidable. L’Anna-Priscila se’m va descobrir com un ésser meravellós: inquieta, dinàmica, activa, constant,  enèrgica, vital, eficaç i resolutiva. Un autèntic remolí, amb una energia insultant i amb una capacitat d’anar més enllà realment sorprenent.

Costa molt trobar gent així. A la tele, a la ràdio i a tot arreu. N’hi ha que sembla que els hi faci peresa tot. Els hi demanes un reportatge, una entrevista, unes imatges de recurs i abans no acaben d’esbufegar i d’arrossegar els peus per terra, ja t’han passat les ganes. En canvi l’Anna-Priscila era tot el contrari. Ho feia tot fàcil, estimulant. Sempre anava més enllà, proactiva, resolutiva, proposant idees, buscant alternatives, generant complicitats. I tot amb aquest somriure tan seu, que et fa la feina tan agraïda.

Jo molts dies, quan vaig a treballar, penso que l’únic que vull rebre dels meus companys, més enllà de la competència i el rigor en la seva feina que cal pressuposar, és un somriure, una mirada amable, un gest de complicitat. I en això l’Ana-Priscila era una professional extraordinària. Aquell any que vam compartir a Canal Reus Televisió vaig seguir cobrant una misèria, com sempre. Però en vaig considerar el comunicador més ben pagat del món pel fet de tenir al costat algú com ella. Quin gust, quin plaer, quina sort.

Potser s’estaran preguntat que treu a cap aquest relat de les pàgines viscudes al costat de l’Anna-Priscila (un avanç de les meves memòries que publicaré en un futur immediat). I més sí el que hem vingut a fer aquí és a presentar el seu últim llibre, el quart de la seva fecunda producció, i que porta per títol: TOT ESTÀ CONNECTAT.

Doncs senzillament perquè, precisament, TOT ESTÀ CONNECTAT. El títol del llibre és encertadíssim. Ho diu tot. El llibre és com és ella: una dona que es mou fruit d’una curiositat constant per investigar l’origen dels fets d’allò que vol explicar, enllaçant un tema amb l’altre per descobrir-nos realitats tan sorprenents com fascinats.

“Anna-Priscila Magriñà es passa la vida preguntant-se d’on vénen les coses” he llegit a internet on també explica, ella mateixa en una entrevista, una de les raons que justifiquen aqueta curiositat innata: “Els meus pares són professors d’Història, o sigui que la cosa ja em ve de família. A casa sempre s’ha parlat d’història al voltant de la taula i a mi m’encantava, i m’encanta, escoltar les explicacions dels meus pares. I sí, crec que feia moltes preguntes des de petita. He de dir que era força pesada i crec que, amb els anys encara m’hi he tornat més: sempre vull saber el per què de tot. D’on ve això? Qui va inventar allò? Per què passa el de més enllà? Tot el dia igual…” explica. La veritat, pagaria per veure per un foradet un dinar de la família Magriñà al voltant de la taula. Deu ser, realment, com una sessió de la Reial Acadèmia de la Història.

L’autora, en la recerca, és constant, minuciosa i rigorosa. En la bibliografia, webgrafia i recursos audiovisuals hi ha més de 110 referències el que demostra aquest afany per provar i comprovar tot el que escriu. I l’Anna-Priscila també se’ns revela com una persona enormement agraïda i generosa. El llibre té una dedicatòria, al seu germà que també és el meu millor amic explica. Però al darrere hi ha els agraïments.

I allò que alguns liquiden amb quatre o cinc noms a tot estirar, i amb una frase rimbombant per deixar a tothom content, l’Anna-Priscila ho transforma en un autèntic panegíric sintètic i eloqüent amb més de 70 noms i cognoms de gent que ha estat present en totes i cadascuna de les seves oracions literàries. Fins i tot dóna les gràcies a la gent de l’OPTIMOT, la web de recursos lingüístics, un servei que ofereix la Direcció General de Política Lingüística en col·laboració amb l’Institut d’Estudis Catalans i el Centre de Terminologia TERMCAT. Segurament mai ningú abans havia tingut un detall com aquest amb els de l’Optimot.

I amb tot això, de què va el llibre? El que ha fet l’Anna-Priscila és tan simple com extraordinari: investigar l’origen del fets, enllaçant un tema amb l’altre per construir històries que seduiran al lector. I s’ha permès el luxe de desmuntar més d’una llegenda urbana i alguna que altra teoria absurda.

Sense afany de fer cap espòiler -perquè el llibre s’ha de llegir. S’ha de comprar i s’ha de llegir, més ben dit- ja els hi avanço que l’autora desmunta la història del Ricky Martin dins de l’armari a l’habitació d’aquella noia que s’untava amb foie-gras, Nocilla o mel les parts íntimes per captar l’atenció del seu gos afamat. Sense comentaris. Foie-gras, Nocilla o mel. Només de pensar-hi fa esgarrifar.

Jo els animo a llegir el llibre, a deixar-se enganxar pel relat àgil i agraït de l’autora. L’Anna Priscila és una persona que ha vingut al món per fer-nos la vida fàcil gràcies a la seva enorme capacitat de resoldre les coses amb decisió i sense perdre mai el somriure. Aquest remolí d’energia que em va robar el cor i que no he pogut oblidar.

QUE QUEDI CLAR EL TÍTOL PER QUAN EL VAGI A COMPRAR: TOT ESTÀ CONNECTAT.

I per cert, parlant de connexions, em ve de gust explicar una coseta: la meva germana Montse, que va ser mestra de l’Anna-Priscila a l’escola Joan Rebull, va estudiar a l’Institut Salvador Vilaseca i va ser alumne del seu pare, l’Engelbert Magriñà. Aquest és el mateix institut del que va ser directora l’Empar Pont que en la seva època de regidora de cultura va fitxar a l’Engelbert de gerent de l’IMAC, l’Institut d’Acció Cultural que avui, tot just, ha passat a millor vida.

Per cert, la sogra de l’Empar Pont és la senyora Bartolí, vídua Garola, que va ser mestra meva a les classes de música del Centre de Lectura, l’Ateneu del carrer Major que actualment presideix el Xavier Filella, que va anar a La Salle amb el meu germà Armand, i que també va ser regidor de cultura just abans que l’Empar Pont agafés aquesta responsabilitat.

Precisament al consell directiu del centre, presidit per Filella,  el secretari general és el professor Josep Fàbregas, un dels autors de la història de l’Institut Salvador Vilaseca publicada l’any 2013. Fàbregas és ara professor de la Rovira i Virgili, una universitat on també exerceix de professor associat als estudis de Comunicació el Francesc Domènech que va ser el director de Canal Reus TV  que va fitxar a l’Anna-Priscila. Per cert, el Quico Domènech és de Valls, conveí del Jordi Ferrer Blasco, director de Cossetània, l’editorial que es va fusionar fa anys amb Angle Editorial responsable de l’edició del TOT ESTÀ CONNECTAT.

De fet el Jordi Ferrer i el Quico Domènech van coincidir, de joves, treballant a Ràdio Reus, una emissora on també van coincidir un bon amic de l’Anna-Priscila, el Jesús Argentó, i jo mateix. De fet el Jesús és un dels “agraïts” al final del llibre, al costat -entre d’altres- del pianista Pau Terol que és veí dels meus sogres al bloc de les Palmeres a la carretera de Castellvell. El Pau, per cert, és fill de l’Adelaida Amigó que també va ser mestra del Salvador Vilaseca i que també va viure en aquest bloc on també hi resideixla Blanca Alberich Porta, que és la filla de la Teresita Porta, que va ser de la junta de l’APIR –L’Associació de Polígons de Reus- que presidia l’Oscar Sans, bon amic meu que va ser alumne de la mare de l’Anna Priscila, la Pilar, a les aules de l’Institut Baix Camp.

Tornant al mateix edifici de les Palmeres, dalt de tot hi viu el Cristophe Sion, membre de l’equip FEC, el Festival Europeu de Curtmetratges. Un equip on també hi ha el Jesús Argentó i la mateixa Anna-Priscila que en el capítol d’agraïments al llibre també menciona a la Pili Parreu Alberich, filla del que fou catedràtic de grec de l’Institut Salvador Vilaseca, el Francesc Parreu, i cosina germana de la Magda Alberich, que és la mare de l’Aina Masdeu Alberich que cada dia va a l’institut -en aquest cas al Gaudí- acompanyada de l’Artur Baiges, que és el fill gran d’un servidor i a qui, de petitot, li vaig comprar la seva primera bicicleta en una botiga de la riera Miró que regentava el Jordi Savé.

És la mateixa botiga, ja desapareguda, on vaig adquirir la bicicleta plegable amb la que vaig voler obsequiar a l’Anna-Priscila per la seva dedicació al Món de Reus durant aquell any inoblidable a Canal Reus Televisió.

Bé, val més que ho deixem aquí . En tot cas el que demostra aquesta seqüència de fets i gent és que al Món de Reus TOT TAMBÉ ESTÀ CONNECTAT.

Que gaudeixin del llibre de l’Ana-Priscila, que és un encant. El llibre i ella, naturalment.

Advertisements

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s