Natxo González en un entrenament de l’equip (Cadena SER)
Ahir a la tarda vaig tenir el gran honor de participar a la primera de les sessions Esport, Cultura i Societat que per segon any consecutiu han programat, de manera conjunta, el CF Reus Deportiu i el Centre de Lectura. Em van convidar per recordar al mític Josep Juncosa, una de les figures indiscutibles del futbol espanyol del que vam tenir la sort –els de Reus- de gaudir-ne com a jugador i entrenador. Amb l’Adrià Morte de Canal Reus fent de moderador, repartint joc al micròfon amb la mateixa habilitat que el Ramon Folch la remena al mig del camp, vaig tenir l’oportunitat d’evocar la figura de Papà Dribiling al costat d’un dels seus fills, el Santi Juncosa, i de l’Homo Radiofonicus, l’Enric Tricaz.
Poca broma. Una mirada objectiva als mèrits del patriarca dels Juncosa serveix per adonar-se’n de la immensa personalitat d’un jugador de primera línia que haurien de conèixer tots els qui volen dedicar-se a tocar la piloteta al Món de Reus. L’haurien de conèixer pel que té d’exemplificant la seva trajectòria esportiva i, també, la personal perquè Josep Juncosa va ser molt gran dins i fóra dels terrenys de joc.
Però com passa en totes les coses a la vida, la relació entre el Reus Deportiu i Juncosa no va ser sempre un camí de roses. I ahir es va recordar el desengany que van viure ell i la seva família quan l’afició va donar l’esquena a l’entrenador després d’aconseguir l’ascens a segona Divisió B. Unes escenes que els Juncosa no han oblidat i que diumenge, coincidint amb les crítiques que alguns aficionats van vessar contra el Natxo González al camp municipal durant el Reus-Alcorcón, van reviure amb certa amargor. “I a mi em sap molt de greu, perquè el Natxo González ha estat el millor entrenador de la història del Reus Deportiu, fins i tot més que el meu pare” afirmava el Santi Juncosa, un dels homes amb el cor roig-i-negre més gran que conec.
La referència al Natxo la vaig trobar molt encertada. Perquè ara, més que mai, és quan s’ha de posar en valor la feina de l’entrenador vitorià al Reus Deportiu. Un exemple de treball, dedicació, entrega i discreció que ens ha servit per viure la pàgina més brillant del futbol d’aquesta ciutat.
El Natxo González no necessita ningú que el defensi. Això és evident. No ho necessita perquè els fets i els resultats l’avalen sense discussió. Però sí que em ve de gust proclamar, com deia ahir el Santi Juncosa al Centre, que el Natxo és el millor entrenador de la història del Reus. I el millor entrenador que podíem tenir en la situació en la que estem ara. Ja ho hem dit moltes vegades que el futbol, especialment a la graderia, es mou més per la passió que per la raó. Però hi hauríem de posar una mica de seny. I recordar tot el que ha fet el Natxo González per aquest club, amb un ascens a la Lliga de Futbol Professional i amb el pressupost més petit de la categoria.
Si diumenge no es va guanyar va ser per autèntica mala sort cara a porteria i per l’actuació descomunal del porter rival. Tot i que alguns il·luminats s’ho pensin, al míster no li podem demanar que surti al camp i que remati de cap. I dit això el que cal demanar a l’aficionat, bàsicament al que s’abraona dialècticament sobre el savi de Vitòria, és que no fem més l’animal desbarrant contra l’entrenador enlloc d’animar en tot moment. El que tenim entre mans és molt seriós. I els aficionats també tenim la nostra responsabilitat a l’hora de donar suport a l’equip en un moment trascendent de la temporada. Si us plau, amb tot això no fem riure que encara acabarem plorant.
El Món de Reus 