I el Reus va guanyar Eurovisió

El Reus Deportiu celebrant la victòria (Laia Solanellas/Reus Diari)

Quan l’Anna Priscil·la Magrinyà afirma, en el seu últim i magnífic llibre, que TOT ESTÀ CONNECTAT no li falta raó. I més al Món de Reus. Aquest últim cap de setmana n’hem tingut l’enèsima demostració amb la històrica victòria del Reus Deportiu a l’Eurovisió de l’hoquei. Perquè ahir, al pavelló Barris Nord de Lleida, hi va haver molta música, gairebé tanta com la que va omplir el Centre Internacional d’Exposicions de la capital d’Ucraïna el dia abans en el festival de la cançó. Si a Kiev el triomf se l’emportava el portuguès Salvador Sobral amb una cançó de veritat senzillament extraordinària, durant el cap de setmana un compatriota seu aturava amb la mateixa gràcia les canonades de Benfica i Oliveirense. I ho feia a ritme de fado, canviant la guitarra portuguesa, que toca com els àngels, per un stick que hauria de figurar al Museu de Reus a partir d’avui dilluns. Em refereixo, naturalment, al gran Pedro Henriques.

Si el Reus encara organitzés aquelles memorables revetlles de Festa Major amb artistes de primera línia, hauria de convidar a Sobral acompanyat per Henriques, amb el cor format per Salvat, Casanovas, Marín i Torra. El Platero igual ens cantaria un tango. I a la bateria, naturalment, el Jordi Salvadó (que al facebook va tenir una emotiva dedicatòria pel seu pare, el gran Miquel Salvadó, que devia obrir ampolles de cava al cel -guardant-se les plaques- per celebrar la victòria).  I per dirigir l’espectacle el gran Enrico Mariotti, un italià que ja forma part de la història de l’esport local. En tot cas el que és segur és que per Sant Pere als herois roig-i-negres se’ls hi girarà feina perquè l’alcalde -que ahir exultant, dempeus a la Llotja, ens va recordar al president d’Itàlia Sandro Pertini a la final del Mundial d’Espanya 82- els hi farà encendre alguna tronada. Que es vagin preparant.

Però tornant al principi, les connexions no s’acaben amb la música. La victòria d’ahir es va produir 50 anys justos després de la primera copa d’Europa. Fins i tot el mateix dia. Una casualitat que sembla feta expressament com destacava al twitter el Joan Ramon Vallvé, el formidable speaker de l’hoquei a TV3. I Vallvé també és de Reus. Henriques, per cert, guanyava la seva segona copa d’Europa consecutiva després de la que va conquerir l’any passat defensant la porteria del Benfica. Un equip on també hi havia Marc Torra, que ahir va guanyar la seva quarta copa continental consecutiva. Un èxit amb tres equips diferents, ja que les dues primeres les havia aconseguit amb el Barça. Igual que Marín, que també n’havia guanyat dues quan vestia la samarreta blaugrana. Torra, per cert, va perdre la final de la copa d’Europa l’any 2009 davant, tot just, del Reus. I la crònica d’aquella setena copa al Diari de Tarragona l’escrivia el Marc Libiano, el mateix que signa que la surt avui al rotatiu amb el títol “La Octava Maravilla de Reus Deportiu”. Crònica per emmarcar. Ves que no la facin servir a selectivitat com a comentari de text.

Certament aquesta vuitena copa d’Europa té molt de mèrit. I més enllà de l’èxit esportiu, s’ha de reconèixer la feina de la directiva, amb la Mònica Balsells al capdavant. I amb una afició que ahir va tornar a demostrar que és el principal capital d’aquest club. I tot això en l’any de l’explosió futbolística que ja sabem que es converteix en un tsunami per la resta d’esports.  Per això cal homenatjar a l’equip com es mereix. Al Pedro Heriques, el porter dels fados;  al gran capità, el Raúl Marín;  a l’Albert Casanovas, un autèntic senyor sense voler celebrar el seu gol històric per respecte al seu anterior club, l’Oliveirense; i al Joan Salvat que, abonat a l’èpica i les heroïcitats, s’ha convertit en el nostre Braveheart particular. I l’elegantíssim Matías Platero, hereu del millor hoquei argentí que tanta glòria ha donat al Reus. I als Ollé, Alex Rodríguez i David Toda, el porter suplent, amb nom de fill il·lustre. El que dèiem, tot, tot i tot està connectat en una ciutat que, com molt bé escrivia no fa gaires dies el Jordi Cervera, ÉS ESPORT amb tot el que això implica. I que per molt de temps ho puguem celebrar i gaudir.

Ara bé, tot i que avui és un dia de festa i celebració, no m’estaré de fer un retret al Barça que en el seu enèsim atac de supèrbia va impedir, als despatxos, que el Reus pogués celebrar el 50è aniversari de la seva primera copa d’Europa organitzant la final four al pavelló roig-i-negre. Els barcelonistes van voler fer la guitza traslladant la final a Lleida. Un fet tan inexplicable com incongruent. Potser per això la cruel derrota de l’equip barcelonista contra l’Oliveirense va ser un càstig. Un càstig diví. Perquè en l’esport la prepotència no la perdona ni Déu.

Anuncis

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s