Visca el Leus!

El filial de l’equip roig-i-negre a la capital xinesa (Revista del Club)

Durant aquestes setmanes el Món de Reus viu instal·lat en un estat de felicitat esportiva permanent. La Lliga Europea del Reus Deportiu d’Hoquei, la Creu de Sant Jordi dels Lleons dels Ploms o les curses populars a peu, corrents o en bicicleta realment multitudinàries –per citar només alguns exemples il·lustratius- en són una bona mostra. Això explica l’èxtasi del regidor responsable, l’sportman Jordi Cervera, en aquests dies de vi, roses i esport a la ciutat. Si no fos per aquesta pedra a la sabata en forma de pilota de rugby que l’amoïna de fa dies, tot seria fantàstic. Però ja se sap que en aquest món no pots acontentar mai a tothom. I el de Reus no és l’excepció.

I amb això dissabte vam viure un altre d’aquests dies històrics al que ens ha acostumat el nostre primer equip de futbol. El Reus segellava, gairebé de manera matemàtica, la permanència a la segona divisió A en el partit més important de la història del club. I aquesta és una de les evidències que demostren com d’increïble és el que ha fet aquest equip en un any inoblidable: tots els partits que ha jugat, l’un darrere l’altra, han estat els més importants de la seva més que centenària trajectòria assolint fites absolutament transcendents.

Però la victòria contra el Sevilla Atlètic, més enllà de la conseqüència esportiva, va servir per certificar que al camp de Reus passen coses increïbles. Des de l’obús que va llençar Franc Carbia, a la galopada de David Haro camí de la glòria fins a l’enuig d’un exigent Edgar Badia que va marxar del camp emprenyadíssim amb el gol que va encaixar de falta al darrer sospir del partit. Com tampoc va deixar indiferent la reaparició de Chrisantus que va merèixer l’entusiasta –i també irònica- reacció de l’afició davant d’un jugador que passarà a la història, bàsicament, pel poc que ha jugat. Per cert, un altra imatge que ens va deixar molt sorpresos va ser comprovar com, a l’acabar el partit, un dels jugadors rivals se’n va anar a la graderia on hi havia els seguidors del Sevilla. I no només els hi va regalar la samarreta, sinó també els pantalons i les mitgetes. Total, que va creuar el camp per agafar el túnel de vestidors en calçotets. Aquesta mena d’striptease esportius deu ser cosa del gracejo andalús. O potser un homenatge als 40 anys camp municipal (es compliran el proper mes d’octubre) quan en el partit inaugural el central barcelonista Migueli es va canviar el pantalons al mig de la gespa, ensenyant sense cap recança els seus slips al respectable. Déu n’hi do.

Però sens dubte la imatge que confirma, per enèsima vegada, que el Reus de futbol viu en una altra galàxia és la que ens va regalar la revista del club. El pòster que il·lustra les pàgines centrals no estava dedicat a cap dels herois roig-i-negres, sinó al Beijing Institut of Technology FC, el nostre filial xinès que promet donar-nos moltes alegries al continent asiàtic. Si fa anys algun visionari ens arriba a dir que el 2017 el Reus estaria còmodament instal·lat a la lliga de futbol professional i flirtejant a la lliga xinesa de futbol amb un equip propi, l’hauríem pres per boig. I en canvi dissabte més d’un va abraçar aquesta bogeria cridant, de manera entusiasta, “Visca el Leus!”. Com diria el flegmàtic regidor, tot plegat és #Aspactaculà!.

Anuncis

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s