L’Aventura del Gran Reus

Foto de família de la presentació de l’Aventura del Gran Reus (Alfredo González/Diari de Tarragona)

L’última edició de La Canya Roig-i-negra, el programa cara al públic que realitzen periòdicament La Nova Ràdio i Reus Digital, la va protagonitzar el Ramon Besa, cap d’esports del diari El País. Besa no va participar d’una tertúlia i prou. Va fer una autèntica classe magistral sobre la realitat del periodista esportiu que s’hauria de reproduir a les aules d’alguna facultat per ensenyar, als seus alumnes, que és vocació i passió per la millor feina del món. Besa també va parlar d’hoquei, un esport que -segons ell- ha perdut pes específic perquè no ha sabut o no ha pogut adaptar-se a una realitat que, ara mateix, ho mou tot: la comunicació audiovisual. En un món on tot és imatge en múltiples suports, l’hoquei, per les seves peculiars característiques, no és un esport televisiu. I això fa que costi molt atrapar multituds com d’altres especialitats que tenen múltiples seguidors que baden davant de la pantalla.

Ara bé, segurament no hi ha cap altra espectacle esportiu que en directe t’atrapi tant com l’hoquei, pel que té de trepidant i emocionant. A L’Aventura del Gran Reus (Edicions Cossetània) ens ho demostra en un llibre magnífic que ahir es va presentar a les instal·lacions del Reus Deportiu, al carrer Gaudí, on hi ha la catedral de l’hoquei mundial.

Una presentació multitudinària que va servir per retre homenatge a l’equip de les sis copes amb la presència, entre d’altres, dels integrats de l’actual plantilla del primer equip, herois de la final a quatre de Lleida que va servir per portar a les vitrines del club roig-i-negre el vuitè ceptre continental. Una presentació que va comptar amb la intervenció de l’empresari Engelbert Borràs Miramon, el primogènit de l’Engelbert Borràs Roca, el gran President d’aquell equip que va agafar a la segona divisió i que va aconseguir, amb la incorporació de la plantilla somniada, regnar al continent obtenint, de manera consecutiva, sis copes d’Europa.

El fill gran de Borràs va fer un discurs  intens, ple de dades i -molt especialment- de noms i cognoms. “No em vull deixar ningú” va repetir en diverses ocasions, apuntant que el mèrit d’aquell equip va anar més enllà del Drem Team liderat pel Joan Sabater a la pista i per l’Andreu Borràs a la banqueta. Una obra col·lectiva on tothom va ser determinant. “Vull reconèixer a l’Andreu Olesti i a l’Antonio Martra, aquí presents, la seva bona feina a la presidència quan van agafar les regnes del club després dels meus pares” va voler subratllar en un gest que l’honora ja que no és habitual que els directius tirin floretes als que els han seguit. Més aviat al contrari. L’empresari va acabar la seva intervenció demanant un homenatge com cal a l’equip de les sis copes. “Un monument, per exemple” va especificar per cloure un discurs amarat de sentiment i emoció.

I precisament l’Alcalde, Carles Pellicer, l’encarregat de tancar l’acte, va recollir la proposta apuntant una primícia: la balconada principal de l’Ajuntament, l’espai on surten els herois per fer ofrena al poble dels seus èxits esportius, es dirà a partir d’ara “El Balcó dels Somnis”. I tot gràcies a una de les inspirades descripcions del poeta del periodisme esportiu al Món de Reus, el gran Marc Libiano del Diari de Tarragona, que en la seva crònica de la celebració de la vuitena copa va descriure precisament així, com el Balcó dels Somnis, el principal mirador de la Casa Gran. Ignoro si Borràs va donar per satisfeta la seva demanda amb el bateig del balcó. Serà qüestió de preguntar-li.

L’Alcalde va tancar l’acte just després de la intervenció del regidor d’esports, el Jordi Cervera, que estava com peix a l’aigua (i en el seu cas, mai tan ben dit) enmig de tanta glòria esportiva. Cervera, més enllà del discurs protocol·lari, va voler esquitxar el seu relat amb una anècdota viscuda arran de la històrica visita del Novara a Reus. “Amb el meu pare ens vam trobar amb el Pedrito Ruiz, el periodista i humorista, que en aquella època es dedicava al món dels esports i que venia a cobrir el partit. La vam fer petar una estona” va explicar el Cervera amb molta gràcia deixant clar que, de petit, ja tenia una especial capacitat per envoltar-se, ni que sigui de manera ocasional, de gent important.

I he deixat pel final la intervenció de l’autor, del Josep Cruset. Periodista de llarga trajectòria i també historiador de formació universitària. Una combinació que explica, especialment, el relat acuradíssim de L’Aventura del Gran Reus. Com estudiós de la història, Cruset ha fet una cerca rigorosa i metòdica, amb multitud de dades, amb voluntat científica a l’hora de procurar analitzar cadascuna de les situacions viscudes. “En l’esport no existeix la veritat absoluta perquè el que es viu amb passió difícilment es pot analitzar de manera objectiva”. I per explicar-ho va citar un exemple palmari arran d’un incident a la pista del carrer Gaudí en una de les eliminatòries europees. “Els àrbitres van escriure a l’acta que un seguidor roig-i-negre havia pegat un cop de puny a l’estomac a un jugador rival. La versió reusenca és que el jugador en qüestió, en un frec a frec a la pista, havia impactat de manera violenta contra la tanca que delimitava el recinte. I finalment la versió del rival és que un aficionat havia colpejat amb una cadira al jugador en qüestió. Amb aquesta triple versió del mateix fet ja està tot dit”.

Però lluny de ser un llibre d’història que por resultar espès per la quantitat de dades i referències, el més interessant de L’Aventura del Gran Reus és que està magníficament escrit. Cruset fa ús del seu domini de l’escriptura i explica, amb un relat periodístic trepidant, aquells anys de glòria esportiva. I contextualitza acuradament cadascuna de les situacions que es relaten, el que més enllà del que li és propi –l’anàlisi dels èxits de l’equip d’hoquei- el llibre ajuda a entendre com bategava i respirava la ciutat en aquella època. També és important ressaltar que l’anàlisi de l’autor no és limita a l’època de les sis copes, ja que per entendre l’abans i el després també ressegueix detalladament l’evolució de l’esport a la ciutat des de la seva aparició.

Tot això fa que L’Aventura del Gran Reus sigui un llibre imprescindible per entendre un fenomen esportiu excepcional que ha estat determinant per convertir  l’hoquei en l’esport rei de la ciutat. Un esport que potser no és televisiu, però que té una valor més important per la gent d’aquesta ciutat: és al cor de molts esportistes i aficionats del Món de Reus. I això no té preu.

Ara bé, el llibre també té un “però” que el mateix autor va reconèixer sense cap recança i, fins i tot, amb un punt d’entusiasme. “Es tracta d’un llibre que tan bon punt s’ha publicat ja ha quedat desactualitzat, feliçment desactualitzat atenent que just sortir de l’impremta el Reus s’alçava amb la vuitena copa”. Un fet que constitueix el primer estímul perquè el Josep Cruset ens regali un nou llibre, L’Aventura de “l’altre” Gran Reus. Potser d’aquí sis anys ja tindrà prou teca per explicar la història d’un altre equip amb sis títols consecutius. Ves a saber.

Anuncis

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s