Un pregó de Ràdio Ràdio

La Montse Llussà encenent la Tronada al Mercadal després de pronunciar el Pregó de Festa Major (Sergi Jiménez/Reus Digital)

El dia que vaig saber que la Montse Llussà seria la pregonera de la Festa Major de Reus, vaig pensar que el seu seria un pregó de Ràdio Ràdio, així, escrit dues vegades, jugant amb la doble afirmació d’aquells que sovint es presenten de Reus Reus per remarcar la seva inequívoca pertinença sentimental a la millor ciutat del món, com sovint la presenta el nostre alcalde.

I certament el que vam poder escoltar ahir al saló de plens (conegut aquest dia com el saló dels ventalls atenent els nombrosos vanos que voleien per fer passar la calor del respectable) va ser un pregó de Ràdio Ràdio que, particularment, em va provocar una nostàlgia #Aspactaculà, com diria el flegmàtic regidor.

A Canal Reus la retransmissió la conduïa el Jordi Olària, flamant presentador dels informatius, conegut entre el comú del poble com el periodista-trabucaire atenent la seva pertinença a un dels grups festius més espatarrants (ho dic pel trabuc, naturalment) de la nostra festa grossa.

L’Olària va acompanyar, en off, l’entrada de la pregonera amb l’alcalde al costat. La Llussà anava elegantíssima, amb una jaqueta blanca sobre un vestit fosc estampat que deixava veure, a l’alçada del pit, una mena de rosa, de traços abstractes, que talment semblava la rosa de Reus.

“Una veu que forma part del mapa sonor i emocional de la nostra ciutat. Que mai perd l’oportunitat de proclamar que és de la nostra ciutat. Una veu de Reus” va dir l’alcalde en la seva introducció. I la Llussà, només arrencar, va confessar que el dia que la va trucar la primera autoritat municipal va creure, mentre esperava a l’altre costat del telèfon, que volia parlar amb ella per advertir-la d’una acumulació de multes preocupant.

Feta aquesta concessió humorística, la pregonera va començar el seu relat amb un fil conductor: la Ràdio i les ràdios de Reus. Un servidor va tornar a la infantesa, quan la Llussà presentava els 40 a la vella emissora del raval Santa Anna, amb una dicció perfecte, amb una veu sensacional, amb una personalitat desbordant. Una presència, davant del micròfon, que per desgràcia és va perdent en l’univers radiofònic d’aquest país.

Després de fer una repàs a la història de la Ràdio -de Ràdio Reus, naturalment- també va enumerar el gruix d’emissores que han escampat el nom de la ciutat per les ones. I després d’aquests apunts històrics, acompanyats dels documents sonors corresponents que punxava l’omnipresent Jordi Salvadó en la seva fins ara desconeguda faceta de tècnic de ràdio, es va arrencar fent un programa en directe.

Llussà ens va transportar a l’any 1984 quan donava els primers passos a Ràdio Reus després de guanyar, com tants dels que hem començat al mitjà, el concurs de Dj dels 40 principals. I l’enumeració de professionals de la seva ràdio va ser sensacional. Un detallàs que demostra com d’important és ser agraït amb aquelles persones que t’han acompanyat en el teu discórrer professional, i especialment en els inicis sempre complicats. El record no es va limitar als locutors, sinó que també va incloure personal d’administració i tècnics. Aquell any, per exemple, ja hi havia a l’emissora l’incombustible Àngel Palau, actualment Cap d’emissions de Ràdio Reus.

I convertint el saló de plens en un estudi de ràdio, la pregonera, fidel als seus inicis a la radiofòrmula, va donar pas a la música. I aquí es va produir un dels moments culminants del pregó. Després d’anunciar que escoltaríem l’imperdible Sant Pere a Cassiopea del gran Fito Luri, quan tothom esperava que el Jordi Salvadó punxés el CD, va irrompre a la sala, amb camisa blanca i pantalons beige, magníficament planxat, el mateix Fito interpretant en directe la cançó i movent-se delicadament pel saló davant la mirada atònita dels assistents. Genial el moment en el que va saludar, de manera reverencial, a l’alcalde i a la pregonera. I formidable la imatge que, segurament de manera atzarosa, ens va regalar Canal Reus, amb un primer pla del Fito i al darrere, fent els coros, la portaveu de la CUP, la Marta Llorens.

El pregó es podria haver acabat aquí perquè el moment ideat per Llussà va ser impactant. Però la protagonista va voler anar més enllà, utilitzant el privilegi del micròfon per donar un vernís reivindicatiu al seu redactat dedicant-lo als refugiats, a les dones i al personal de l’hospital de Sant Joan. I encara hi va haver temps, com va fer també durant la proclama posterior des del balcó del consistori, per demanar que l’1 d’octubre Volem votar. Sí o no, totes les opcions són vàlides i permeses. Però volem votar. Sensacional.

La Llussà es va guanyar l’aplaudiment sincer i entusiasta d’un públic -on hi havia l’home de les mil veus, l’Oriol Cruz del Versió, que va imitar a un dels oients tipus de Ràdio Reus- entregat davant d’aquella locutora de Reus Reus i de Ràdio Ràdio que també va reivindicar el seus orígens comercials evocant la figura i la professió del seus pares. I tot plegat es va convertir en el millor preàmbul per lliurar el Tro de Festa, el guardó que distingeix a les persones que sovint, des de l’anonimat, contribueixen a fer possible la festa major.

I el premi va ser pel Pere Bonet Anguera, el Pere de la Palma, que ja veu en l’horitzó la seva merescuda jubilació. Sorprès del tot, perquè com a tots els seus antecessors se’l va portar enganyat, el Pere -que sempre ha fet de la discreció i la humilitat la seva raó de ser- va  voler treure’s tot el mèrit. “No me’l mereixo aquest premi. Jo he fet la meva feina com l’havia de fer” va dir amb el seu somriure de sèrie. I precisament això és el que fa tan merescut aquest reconeixement. El Pere és un treballador de l’Ajuntament que cobra per fer la seva feina. Però la seva dedicació, predisposició i bona voluntat, fent-ho tot fàcil, és el que s’ha de posar en valor i també d’exemple, especialment per alguns dels seus companys que haurien d’entendre com d’important és confortar al ciutadà representant laboralment a l’administració local. Un premi que fa justícia a la manera de fer d’un magnífic professional que ha prestigiat la imatge del treballador municipal de Reus Reus, així, escrit dues vegades. Com ha de ser.

Advertisements

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s