El Trofeu Fort a la bona gent del futbol reusenc

Alguns dels integrants del Grup de Periodistes Josep Fort lliurant el primer Trofeu Fort 2017 al Natxo González.

El Delegat del CF Reus Deportiu, Joan Solanas, recollit el Trofeu Fort 2018

TROFEU FORT 2018 A JOAN SOLANAS

Amb gent com el Xavi Guix o el Joan Navais ens uneix l’estima a la ciutat, a la nostra història i, també, la voluntat de recuperar, per l’imaginari col·lectiu, alguna de les figures mítiques de l’esport local. És el cas del Josep Fort Sugranyes, possiblement el millor periodista-futbolista del Món de Reus. Fort va ser director del Diari de Reus i també administrador del Diari Avui. Després de la guerra civil, fou corresponsal de La Vanguardia a casa nostra. Però abans d’excel·lir en l’àmbit periodístic, Fort va destacar com a futbolista del Reus Deportiu, jugant de davanter a l’equip roig-i-negre a la dècada dels anys vint del segle passat. Precisament els seus gols van ser determinants per certificar el primer èxit esportiu del Reus en la seva més que centenària història: els campionats de Catalunya de segona categoria dels anys 1923 i 1924.

Per això, amb una colla d’intrèpids periodistes, vam decidir instaurar l’any passat el Trofeu Fort amb l’objectiu de reconèixer alguna de les persones que expliquen el moment tan dolç que viu el nostre primer equip de futbol. Referents que no necessàriament han de ser damunt la gespa perquè, moltes vegades, l’equilibri i el seny el posen, també, d’altres empleats del club que, sovint a l’ombra i amb la seva tasca rigorosa, contribueixen decididament a fer equip.

És el cas del Joan Solanas, el delegat del primer equip, que la passada temporada va superar la mítica xifra dels 500 partits en aquesta responsabilitat. Amb el Joan ens coneixem de petits, quan vam compartir vestuari a l’equip de futbol de La Salle entrenats per un altre mite del futbol reusenc, l’Ángel Irún. I durant tots aquests anys hem mantingut la relació d’amistat forjada en converses on la pilota sempre ha estat present. Del Joan en vaig parlar fa mesos en aquest mateix bloc en l’article titulat “Sempre ens quedarà el Solanas” i on posava en valor la seva immensa qualitat humana. Avui no puc sinó subscriure fil per randa aquell mateix article.

Gràcies Joan per la teva feina. I per agafar el relleu del teu antecessor en la primera edició del Trofeu Fort, l’inoblidable Natxo González. És evident que la vostra dedicació al nostre club ha estat determinant per arribar fins on som ara.

TROFEU FORT 2017 A NATXO GONZÁLEZ

Fa algunes setmanes un dels millors entrenadors que ha donat mai l’esport reusenc m’explicava el seu cas personal. Després de dedicar els millors anys de la seva vida a un dels grans clubs de la ciutat, aconseguint èxits remarcables, va marxar de l’entitat de manera discretíssima, sense cap tipus d’homenatge. Un fet que contrasta amb el que ell mateix va viure poc després entrenant un club important d’una ciutat veïna, en una etapa molt més curta i segurament menys fecunda que l’anterior, i que va culminar enmig del reconeixement de l’entitat que el va distingir públicament pels serveis prestats.

Això els de Reus ja ho tenim. Som poc agraïts. I amb els entrenadors encara més. El cas de Natxo González és paradigmàtic. Fa pocs dies el millor entrenador de la història roig-i-negra abandonava el club després d’una senzilla roda de premsa al costat del seu President i amic, el Xavier Llastarri. I res més. L’última partit a casa hi va haver algunes mostres de suport d’una part de la parròquia local. Però res de l’altre món. Un fet que sorprèn si tenim en compte el que ha fet aquest home pel futbol local. Segurament, com en totes les coses, caldrà perspectiva històrica per situar tothom al seu lloc. I amb el temps ens adonarem de la importància d’aquest tècnic a l’hora de convertir el Reus en una referència del futbol professional.

Per tot plegat alguns periodistes locals vam decidir ahir homenatjar al Natxo. De manera senzilla, però sincera. I agrair-li tot el què ha fet per la nostra ciutat. Allunyats de les càmeres i els micròfons, gairebé de manera íntima, li vam donar les gràcies per tot, pel que ha aconseguit i per com és. De fet les intervencions dels assistents van anar totes en la mateixa línia, l’admiració pel tècnic i la gratitud vers la persona. Jo mateix, gairebé sense adonar-me’n, vaig parlar més de les (poques) derrotes viscudes amb el Natxo a la banqueta que de les (moltes) victòries. Serà que el que més m’ha impressionant del savi de Vitoria és la seva immensa qualitat humana, especialment en els moments més ingrats i difícils que són, per altra banda, els que més costen d’administrar.

L’homenatge el vam simbolitzar amb el lliurament del Trofeu Fort, que pren el nom d’un dels millors davanters de la història roig-i-negra, el reusenc Josep Fort Sugranyes, el killer del Reus campió de Catalunya dels anys vint del segle passat i que després de penjar les bótes es va convertir en un referent del periodisme local.

En això el Natxo també ens ha ajudat a sumar esforços entre els periodistes i comunicadors que ens agrada explicar com batega el nostre club. I a partir d’ara seguirem amb atenció i simpatia el que faci el Saragossa la temporada vinent. Perquè l’entrena un dels nostres, un vitorià de Reus. Això sí, com va dir encertadament l’Enric Tricaz, per nosaltres l’any vinent ja ho pot guanyar tot exceptuant dos partits que, si acaben en empat, tampoc passarà res. Ja ens entenem. I tots contents.