Sovint explico que el millor de viure a Reus és tenir Cambrils al costat. I parlo amb propietat. Hi he estiuejat durant més de trenta anys. Quan era petit ens hi vam comprar un apartament magnífic, a tocar de l’aigua, amb una vista privilegiada del port i la platja del Regueral. Un apartament que el meu pare va convertir en el quarter general de la seva activitat artística durant els mesos de la canícula. Estava enamorat d’aquella línia de costa, del port, d’aquell horitzó que no s’acabava mai. I la mare, nedadora empedreïda, es perdia mar endins en una aigua tan blava que no té fi.
Per mi Cambrils té un valor simbòlic altíssim, sinònim de vacances, de festa, de retrobament, de família, d’amics, d’amor i d’humor. Tot el que té l’estiu de màgic per un infant que s’ha fet gran en una població que ha fet de l’acollida i la tolerància la seva raó de ser.
Per això el que ha succeït aquesta nit al passeig Marítim m’ha impressionat profundament. Que aquest espai idíl·lic, ple de màgia, s’hagi convertit en aquest escenari de terror costa molt de pair, d’entendre i d’explicar.
Però avui, més que mai, pendents de l’evolució dels ferits i colpits, també, pel que es va viure a Barcelona, toca fer una crida per mantenir l’esperit de Cambrils. Serà difícil oblidar el que s’ha viscut aquesta matinada. Però no tinc cap dubte que la seva gent, l’autèntic capital del municipi, seran capaços de recuperar el batec d’una població que avui, més que mai, també és la nostra.
El Món de Reus 