Abduïts per l’Orfeó

(Foto Fabian Acidres / Reus Digital)

Ahir al vespre els amics de la Revista Cambrils em van convidar a presentar el tercer i últim volum de les Estampes Cambrilenques, el llibre que recull els escrits que el cronista oficial de la vila, l’inoblidable Josep Salceda (1923-2011), va elaborar recuperant diversos elements històrics del municipi. L’acte, amb una enorme càrrega emotiva per part de tots els que hi vam tenir la sort de participar, es va realitzar a la cripta de l’ermita de la Mare de Déu del Camí. Un espai, també, carregat de simbolisme atenent la profunda devoció que Salceda havia professat a la patrona de Cambrils.

Precisament a l’acabar l’acte vaig tocar el dos amb celeritat ja que volia arribar amb temps per veure MISERICÒRDIA, De Reus al Cel, l’espectacle que l’Orfeó presentava a la Prioral dins de la programació de la Capital de la Cultura Catalana. Un muntatge inspirat en la llegenda de l’Aparició i que, per tant, juga amb el sentiment d’afecte que genera pels de Reus la nostra patrona, la Mare de Déu de Misericòrdia. En això tots els pobles tenim la nostra. I més enllà de les creences religioses de cadascú, és inqüestionable que les patrones conserven inalterable la seva capacitat d’atracció pel comú del poble.

Pujant amb el cotxe per la carretera (la de Misericòrdia, naturalment) vaig escoltar, a la ràdio, els últims impactes al voltant de l’afer del Referèndum, amb la Guàrdia Civil confiscant galledes i escombres, amb el president del Govern celebrant amb entusiasme la “detenció” de 100.000 pamflets propagandístics i el fiscal general advertint que els catalans havíem estat abduïts pels moviment independentista. Per això a l’arribar al carrer Major i veure aquella gernació que volia entrar a la Prioral em vaig témer el pitjor. Ves que la Guàrdia Civil, alertada per tan magna concentració, no es presentés per fer alguna mena de registre. El nom de l’espectacle podia portar a equívoc. De Reus al Cel és el que molts independentistes deuen esperar per l’1 d’octubre. I feia patir que algun fiscal hiperventilat tingués alguna temptació inconfessable. En tot cas s’ha de dir que la filera de gent es va ordenar de manera impecable com es pot veure en la foto que em va fer arribar el Josep Maria Casas, captada via satèl·lit, des de la balconada de Cal Barato.

A la Prioral no hi cabia ningú. De fet molta gent es va quedar dempeus als laterals del temple. Una expectació inicial que es va anar corroborant en el decurs de l’acte que va combinar ball, cant, dansa, música i teatre, amb el contrapunt de la narració del gran Josep Maria Roig Rom enfilat a la trona de la Prioral. Amb una posada en escena tan sorprenent com captivadora (Magnífica la presentació escenogràfica de la Mare de Déu i el seu mantell que es pot veure a la foto del Fabián Acidres al Reus Digital), amb un joc de llums inspiradíssim, i amb una interpretació molt solvent per part dels actors i ballarins que hi van prendre part, l’espectacle va satisfer a un públic entregat, seduït pel missatge de l’obra en un entorn certament únic. Capítol a banda mereix la massa Coral de l’Orfeó i el conjunt musical dirigit per l’incansable Albert Galcerà (autor, també, de la música) que van fregar l’excel·lència per a gaudi dels assistents. En definitiva, una nit màgica que devia celebrar, especialment, l’Albert Bermúdez, autor de la dramatúrgia i que ha fet un exercici acuradíssim a l’hora d’adaptar la narrativa de la llegenda a l’espectacle.

Però més enllà de l’èxit d’aquest muntatge, la d’ahir va ser una exhibició de muscle per part de l’Orfeó a les portes del seu centenari. Per això s’ha de felicitat a la presidenta, l’Ester Cos, per haver estat capaç d’impulsar un muntatge que ben bé pot esdevenir una tradició ciutadana. Precisament un dels objectius de la Capital de la Cultura Catalana era el de generar algunes convocatòries que poguessin consolidar-se en el temps com actes de referència. Un primer objectiu que –sembla- es pot aconseguir amb el FAR dirigit pel Francesc Cerro. I que pot tenir la seva rubrica amb De Reus al Cel en la línia, per exemple, del Misteri de la Selva que any rere any s’escenifica pels voltants de la Mare de Déu d’Agost.

En tot cas avui toca pair l’èxit d’un muntatge que ens ha de satisfer a tots els que vam tenir la sort de quedar abduïts per la màgia de l’Orfeó. Ara només cal esperar que l’abducció, volguda i entusiasta, duri molt i molts anys. I aquesta, segur, no ens la qüestionarà cap fiscal. Vaja, espero.