Bravo per l’Anguera i els seus amics

L’Anguera i els seus amics a l’escenari del Bartrina (Facebook Guillem Anguera)

“Fins i tot aquests dies la música fa mal” . La frase la va pronunciar ahir l’acordionista Guillem Anguera durant el concert de presentació del seu disc 14Km al Bartrina. I té un punt de raó. La música i la lletra fa mal pensant en el que està passant aquest país amb l’empresonament de gent innocent. Intentes fer el cor fort. Treure punxa a qüestions quotidianes per distreure l’atenció. Però a la mínima et ve el seu record i el de les seves famílies. I t’envaeix un sentiment d’immensa tristor davant de tanta justícia injusta. Perquè això no va d’ideologies ni de política. Va de dignitat. I ara mateix, a molts catalans, la dignitat ens l’estan trepitjant de manera intolerable.

Però contradient a l’Anguera, i després del concert d’ahir, queda clar que la música mai fa mal. I menys si la interpreta aquest mont-rogenc que ha convertit Les Borges en el seu centre d’operacions vital i professional. I si es fa acompanyar del seus amics -una lliga d’intèrprets extraordinaris- l’èxit està assegurat. Així ho van poder testimoniar els assistents al concert de presentació del seu últim disc que va realitzar al Teatre Bartrina i que va servir per cloure el festival ACCENTS de l’incombustible Isaac Albesa.

En moltes coses el concert va replicar el que ja vam tenir la immensa sort de veure el diumenge 4 de juny al Teatre Principal de Valls on  va començar la gira de presentació del disc. En vaig escriure aquest article Fot-li Manxa elogiant un recital que em va semblar magnífic pel contingut i la forma. No hi ha millor plaer per l’espectador que veure a una colla de bons músics xalant dalt de l’escenari. I l’acordionista ho va aconseguir amb la complicitat dels seus amics. Per això vaig voler reviure les emocions del concert al Món de Reus. I allò que ja vam percebre a Valls, es va repetir multiplicat i augmentat. Quin tros de concert! L’Anguera i companyia  van posar-se al públic a la butxaca provocant un entusiasme continu que els assistents van saber correspondre amb llargs aplaudiments. Perquè a l’escenari hi havia grans músics i millors persones, com el dandi Xavier Pié, el saxofonista nacional d’aquest racó de món, que l’1 d’octubre ens va donar una lliçó de dignitat al seu col·legi electoral davant la desproporcionada repressió policial. Veure’l dalt de l’escenari, en plenitud, em va emocionar moltíssim.

Però a diferència del concert de Valls, a Reus el Guillem va voler posar la cirereta amb una sorpresa extraordinària com va ser l’aparició del mític Kepa Junkera quan el concert semblava dat i beneït. Anguera el va presentar com l’autèntic culpable de la seva passió per l’acordió diatònic. I l’origen de tot plegat és digne d’un curtmetratge del Daniel Villanueva. Fa 20 anys l’Anguera va escoltar una cinta de cassette  amb una interpretació d’acordió que li va semblar magistral. I se’n va anar al Disc Servei, la mítica botiga de discos de la família Giralt situada a la Plaça Catalunya, a preguntar si sabien qui era aquell intèrpret. El responsable de l’establiment el va respondre a l’instant: “és el Kepa Junkera, autor de Bilbao cero horas”. I des d’aquell dia Anguera va seguir la pista de l’intèrpret basc mentre progressava en la interpretació d’un instrument que s’ha convertit en un apèndix més del seu cos. Amb els anys ha forjat una bona amistat amb Junkera que es va visualitzar al Bartrina amb la interpretació, a duo, del Cant dels Ocells, una peça inclosa, també, en el 14 km..

Al final, en ple èxtasi interpretatiu a l’escenari, el Guillem ens va regalar una elaboradíssima versió de la melodia que acompanya als Nanos de Reus i que també va arrodonir, deixant-se anar, el mateix Junkera. Com diria el flegmàtic regidor, un instant musical amb DO Reus certament #Aspactaculà.

En definitiva, un concert pel record, d’aquells que guardarem a la memòria durant anys i panys i que es va convertir en el millor bàlsam en aquests dies tan amargs. Bravo per l’Anguera i els seus amics.

Anuncis

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Bravo per l’Anguera i els seus amics

  1. Miquel Anguera Brú ha dit:

    Una emoció indescriptible. Com a pare i com a músic aficionat. I pensar q va començar als 6 anys adormint-se tocant la pandereta a la Missa del Gall, a les 12 de la nit !! Amb pocs anys més, ja sabia més músic q jo. Aviat va començar a volar sol i als seus pares ens queia i ens cau la bava. Per molts anys, fill!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s