A l’Orfeó, com a casa

L’Orfeó Reusenc del 1918 cente anys després

Ahir diumenge per Viure el Món de Reus s’havia de ser a l’Orfeó Reusenc. L’entitat del carrer de Sant Llorenç celebrava el primer centenari de la seva fundació coincidint amb el mateix dia de l’any 1918 -un 7 de gener- en el que es va oficialitzar la seva constitució sota el mestratge d’Estanislau Mateu, històric director de l’agrupació musical.

Per celebrar l’efemèride, que donava el tret de sortida als actes commemoratius d’aquest aniversari, es va estrenar un documental deliciós sobre la història de l’entitat. Amb la veu en off del locutor-actor de Ràdio Reus i del mateix Orfeó, el Marc Càmara, vam poder conèixer l’evolució històrica d’una realitat genuïnament local que s’ha convertit en tot un referent a la ciutat.

Especialment il·lustratius van ser els testimonis dels entrevistats. És el cas de l’Enric Zaragoza, fill d’un dels fundadors i actual arxiver. Història viva de l’Orfeó. Em va fer gràcia quan evocava “el que portava el bar” quan ell era petit. “Es deia Marian i era molt xocant”. Deu ser marca de la casa, perquè l’actual gestor, l’Àlvar, també és un personatge divertidíssim. A continuació vam poder veure a dues actrius històriques, les Tereses, l’Aulès i la Sardà, protagonistes de memorables vetllades teatrals a l’escenari del carrer de Sant Llorenç.

La primera va signar alguns dels moments més hilarants del reportatge explicant, com és ella, l’estratègia que seguien per advertir de l’arribada dels censors durant els assajos canviant, gràcies a llums que s’encenien i apagaven “catim, catom”, el text a memoritzar. Per la seva banda la Sardà va recordar la primera vegada que va pujar a l’escenari, citant el nom de l’obra i recitant el text i tot. Una memòria prodigiosa. I també van entrevistar al Manel Roig, soci de tota la vida, que va evocar els celebrats viatges per Europa de l’Esbart en una època on moure’s pel vell continent no era pas tan fàcil com ara.

El reportatge va cercar el testimoni d’un espectador que s’ha fet gran a les butaques de la platea, el filòleg Joaquim Mallafré que va enumerar, d’una tirada, algunes de les figures més destacades de l’elenc teatral com ara les germanes Ardèvol, l’Enric Virgili, els Roig (pare i fill), el David Constantí o el Pere Cerveró entre d’altres.

I no hi van faltar les declaracions d’antics presidents de l’entitat, com la Mercè Olesti, la primera dona que va accedir al càrrec i que va posar de relleu, a partir del seu propi exemple, com l’Orfeó és un sentiment que en molts casos  s‘ha transmès de pares a fills: el seu besavi havia estat el primer President. I també hi vam veure al Joan Ciurana, que fou el màxim responsable a principis de l’actual segle, recordant el compromís de l’entitat amb la cultura catalana amb una anècdota de quan era jove: les classes de català que impartia la senyora Forniés sobre la taula de ping pong.

Però finalitzat el reportatge, i just després de llegir els títols de crèdit que es projectaven sobre una antiga fotografia de la primera massa coral, els espectadors vam quedar agradablement garratibats a les nostres butaques. Es va aixecar la pantalla i dalt de l’escenari vam poder veure aquella mateixa imatge fotogràfica però en tres dimensions. Els mateixos cantaires de l’Orfeó s’havien caracteritzat com els seus antecessors fent la mateixa posa, clavada.

El recurs escènic va ser extraordinari, d’un gran efectisme. I el públic ho va saber correspondre barrejant expressions d’admiració i un aplaudiment entusiasta. Un dels figurants del grup teatral de l’Orfeó, que amb d’altres companys s’havia encarregat de dinamitzar l’entrada al recinte també vestit d’època, va arrodonir la seva actuació immortalitzant de manera enginyosa una instantània que passarà a la història ja centenària de l’entitat.

Després l’actual director de la massa coral, l’Albert Galcerà, es va encarregar de prendre la paraula fent, per entendre’ns, de Mestre Mateu amb barba i tot. I vam poder escoltar un petit tastet del repertori musical de l’Orfeó que van culminar amb un esplèndid Cant de la Senyera que el públic va seguir dempeus. Per cert, tot i el caràcter institucional de l’acte, de discursos només n’hi va haver un, enregistrat i a la distància, el del Conseller de Cultura de la Generalitat, Lluís Puig.

Una celebració rodona que es va fer curta i tot gràcies a l’agilitat que van saber imprimir els seus responsables barrejant emoció, sentiment i un punt de diversió que sempre s’agraeix. És el que té l’Orfeó. Ho va dir molt bé la Teresa Aulès, la vídua de l’inoblidable Josep Abelló en la seva darrera intervenció: “L’Orfeó ha estat casa meva. Només m’hi faltava tenir el llit”. I amb actes com el d’ahir, tan delicats i treballats, molts ens vam sentir com a casa.

Felicitats Orfeó.

Anuncis

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s