Aritz Rècord Garai

(Vicenç Llurba / Mundo Deportivo)

He de reconèixer que aquesta temporada m’he quedat orfe de símbols locals al CF Reus Deportiu. L’adéu de l’enyorat Ramon Folch, la inoportuna lesió del David Querol o el transvasament de l’Ebre del Natxo González (que sense ser de Reus, ho semblava) fa que els partits dels roig-i-negres me’ls miri d’una altra manera. Ni millor ni pitjor, sinó diferent. Per això el derbi de diumenge passat em feia patir. Tot i que no he dubtat mai de la innegable professionalitat de la plantilla, jugar un partit de la màxima sense cap ganxet a les nostres files em generava un cert desassossec. No hi puc fer més. Sóc un romàntic. I per això em preguntava, poc abans de començar, si els nostres gladiadors serien capaços de deixar-se la pell al circ romà de la Imperial en defensa dels nostres colors.

Em vaig agafar a l’esperança que l’incombustible Joan Solanas, delegat de l’equip, o el flegmàtic Doctor Roca, responsable dels serveis mèdics, els hi fessin entendre l’enorme transcendència emotiva del partit. O que el president Llastarri, bregat en mil batalles futbolístiques reusenques i cornudellenques, els esperonés per adonar-se’n de la transcendència del matx. Com s’acostuma a dir, eren només tres punts. Però a nivell emocional, i atenent que això del futbol és un estat d’ànim, una victòria podia significar un triomf espatarrant. I trencar una dinàmica negativa que pel tribunero del Reus començava a ser realment preocupant.

I al final la victòria va somriure del costat roig-i-negre gràcies al mag de Puentedeume, Juan Domínguez, i al maravilhoso Vitor Baia que, com Màyor l’any passat, va deixar pel record un gol que formarà part dels annals roig-i-negres. Sense oblidar, naturalment,  a Sant Badia, que a l’últim sospir va fer una de les seves aturades magistrals evitant l’empat del Nàstic que ja es cantava a la graderia. Tres protagonistes que van sobresortir d’un equip que, en conjunt, va signar un partit impecable amb el gran capità, Jesús Olmo, convertit una vegada més en el baluard inexpugnable, com cantava l’Ariel Santamaría en el seu inoblidable himne de l’ascens,.

Però segurament la magnífica imatge que va oferir el Reus Deportiu al camp grana no s’explicaria sense l’extraordinària disposició tàctica de l’entrenador Aritz López Garai i del seu segon, Xavi Bartolo,  que van saber llegir el partit des del primer minut, convertint l’equip en un escull insalvable pels granes. És per tant de justícia reconèixer la feina de l’entrenador que els dos últims anys ha signat una fita extraordinària en la més que centenària història del club: guanyar al Nàstic, a la lliga de futbol professional, com a jugador i com entrenador. Amb permís del Llastarri, ja només li faltaria derrotar-lo com a President. Això sí que seria un rècord apostoflant.

Anuncis

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s