Reusencs de Tabàrnia

D’esquerra a dreta el Locutor-Cuiner, el Panarra Volador, Bartolofoto, el Resilient Optimista i Gras III a la tertúlia de Ràdio Ciutat de Reus.

Aquesta matinada, tot fent dissabte en dijous, he aprofitat per escoltar l’última tertúlia del Jordi Escoda a Ràdio Ciutat de Reus. En aquesta ocasió el locutor-cuiner va convidar a quatre referents locals de verb fàcil i agraït que, segons apuntava ell mateix, li permetrien “frenar una mica perquè de vegades, parlant, m’embalo”. S’ha de dir, però, que a l’hora de la veritat va llargar pels colzes convertint-se, com ja ens té acostumats, en el rei de la possessió microfònica.

Però parlem dels seus ajudants de cuina hertziana. Hi havia el Francesc Gras del Diari de Tarragona (el popularíssim Gras III); l’acompanyava el Bartolomè Pluma (conegut com Bartolofoto per les seves celebrades instantànies de l’actualitat local); també hi havia el Ferran Pujol, qui fou gerent del CF Reus Deportiu, que va presentar com a “resilient optimista” per la seva capacitat de readaptar-se amb agilitat davant les envestides que viu el país en un moment de màxima intensitat política; i finalment el Xavier Pàmies Sistaré a qui Escoda va definir com “l’optimista imprescindible” per raons òbvies.

Precisament el Sistaré es va endur la felicitació dels assistents per la seva proclamació d’Imprescindible durant la gala de Canal Reus celebrada dissabte al Fortuny i que engrandeix, encara més, l’aureola de popularitat del nostre Panarra Volador de capçalera. Per provar aquesta evidència va explicar una anècdota curiosa viscuda a la botiga dels oncles, els Pàmies carnissers del carrer Ample, on hi va entrar per comprar una bona botifarra. Resulta que una senyora el va reconèixer i li va voler explicar que el seu xiquet, en una ocasió, li havia demanat que recités el nom dels elements festius. La mare ho va fer a la perfecció. Això, almenys, creia ella. Perquè havent acabat la criatura li va dir: “Te n’has deixat un de nano, el del Panarra Volador”. Realment Aspactaculà que diria el flegmàtic regidor. Si continua amb aquests índex de popularitat, ves que aviat no en facin marxandatge i tot del capgròs, amb la samarreta i la figureta de goma per vendre a la botiga de la Festa Major.

Amb tots quatre als fogons, l’Escoda va començar a salpebrar l’actualitat del Món de Reus amb diversos temes d’actualitat com el brot de sarna detectat a l’hospital. “Això té reminiscències medievals” deia el Pàmies, mentre el Pluma explicava l’anècdota viscuda al CAP Sant Pere on hi va anar d’urgències com acompanyant. La consulta estava plena de gent amb la grip. “Només arribar et donaven una mascareta per protegir-te dels virus de la resta de pacients. I ningú la feia servir!” denunciava Bartolofoto indignat. El Panarra Volador va aprofitar per parlar de la Grip Espanyola, la pandèmia que va fer estralls el 1918. I més d’un va riure per sota el nas, per raons òbvies, amb el nom de l’afecció.

Però l’Escoda va girar full ràpid per parlar el Ple de pressupostos que, en el moment d’enregistrar la tertúlia, encara no s’havia realitzat. Per això van comentar com han canviat les coses en l’antic oasi reusenc. “Abans els plens eren avorrits. Recordo que amb l’alcalde Pérez t’agafaven uns atacs de son terribles” evocava el locutor-cuiner. Ara, però, l’escenari és un altre de molt diferent. “Hi ha moments de tota manera -explicava el Gras III- i fa temps que ens hem instal·lat en un peculiar ordre del dia molt reiteratiu: temes Burocràtics, Mocions i Procés” en referència a les qüestions polítiques de país que irradien l’activitat municipal. “Ara els friquis que anem als plens ens ho passem la mar de bé” confessava Bartolofoto, denunciant, això sí, l’existència “d’alguns palmeros que són allà únicament per aplaudir als seus”. Vaja, que n’hi ha que es porten la claca de casa.

Però el moment àlgid de la tertúlia es va produir coincidint amb l’anàlisi de l’Any de la Cultura Catalana. Els tertulians van valorar l’impacte que l’efemèride havia tingut als barris. La majoria van considerar que els fastos havien passat desapercebuts. I en aquest sentit van culpar, també, als ciutadans que viuen a Reus però que no viuen Reus. És a dir, aquells que estan empadronats a la ciutat no tenen el més mínim interès d’implicar-se en l’entorn més immediat. “Són aquests reusencs que viuen en una realitat paral·lela” apuntava l’Escoda. “Sí, sembla que visquin a Reus sense viure-hi” complementava el Sistaré, màxima representació de l’Homo Reusensis Implicari. Però la sentència a tot plegat arribava del Ferran Pujol, amb aquella veu de Leonard Cohen que gasta, deixant anar una afirmació lapidària: “Aquests que dieu són els reusencs que viuen a Tabàrnia”. Pujol l’havia clavat. Se li va entendre tot. Un gol (dialèctic) per l’escaire que hauria signat el mateix Edgar Hernández. Només per això el resilient optimista havia justificat la seva presència a la tertúlia a Ràdio Ciutat de Tabàrnia… o era Ciutat de Reus…? Ves a saber.

Anuncis

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s