Joan Carles Naya, el nostre heroi

El Joan Carles als micròfons de Ràdio Ciutat de Reus

Aquest diumenge al matí, a primera hora, el consultor Xavier Plana m’ha enviat un missatge al mòbil. Sempre atenent i amatent a les coses de la ciutat ha tingut l’atenció de fer-me coneixedor d’una notícia colpidora: la defunció, als 46 anys, del Joan Carles Naya Ayoro. Al llegir el missatge m’he quedat fotut, molt fotut. Des d’avui el Món de Reus val menys la pena. Ha marxat un dels nostres. I la tristesa és infinita.

Seria difícil definir al Joan Carles Naya perquè era un cul inquiet. Professionalment es va dedicar a la consultoria i l’assessoria d’empreses. Una activitat que va desenvolupar de manera impecable. Però el seu batec inesgotable, el seu entusiasme encomanadís, el seu desig d’abraçar generosament la vida el va portar a conrear moltíssimes activitats que li servien per enriquir l’ànima i l’esperit. Gourmand exquisit, sommelier apassionat, brillant conversador i comunicador, inquiet analista polític, sempre compromès amb la ciutat i el país. Fins i tot despatxant, amb una rialla esplèndida, al mercat de motius nadalencs a la parada de la seva família política, propietaris de la històrica Llibreria Domingo del carrer Major. I, sobre tot, pare, espòs, fill, germà i amic dels seus amics.

El Joan Carles, malgrat les adversitats, sempre se’ns va mostrar com un home vital, optimista, amb un munt de projectes en cartera. Com els seus Tastos de Cuina a Ràdio Ciutat de Reus, que han esdevingut un referent del periodisme gastronòmic a casa nostra. Així ho va saber valorar el jurat dels Premis de Periodisme de la Cambra de Comerç lliurant-li un dels guardons del 2016, de mans del president Puigdemont, a l’escenari del Fortuny.

Però avui he de confessar que sense ell, segurament, no hagués existit mai el Creu-me és possible, el llibre que vaig impulsar en plena quimioteràpia a l’hospital de Sant Joan. Coincidia sovint amb el Joan Carles a la sala d’espera del servei d’Oncologia. Un indret que, contràriament al que pugui semblar, és ple de vida. I ell, que ja feia temps que afrontava el càncer de manera admirable, em donava receptes d’il·lusió per esquivar les envestides de la malaltia. La seva actitud era la sublimació del que traspua el llibre que ha ajudat a tanta gent: és possible afrontar el càncer d’una altra manera.

Va ser una tarda d’estiu, just després d’una sessió de químio, que vaig començar a enviar els primers correus als amics periodistes convidant-los a participar de la iniciativa. Tenia rampes als dits per culpa del tractament, però no em vaig poder estar de picar el teclat de l’ordinador. L’exemple del Joan Carles m’havia inspirat. I per això, amb el Jordi Escoda, vam convenir que un dels capítols del llibre havia d’estar dedicat a ell. El mateix locutor-cuiner se’n va encarregar, traslladant al paper una conversa extraordinària que van mantenir a l’escalf dels micròfons de Ràdio Ciutat de Reus. Una conversa sincera, oberta, transparent. La podreu llegir al final d’aquest article. I també sentir-la al podcast de l’emissora. Perquè el que més impacta no és únicament el què diu, sinó com ho diu.

Veient el seu final algú pot pensar que la història del Joan Carles és la d’una derrota, com tantes pot semblar que n’hi hagi en la lluita contra el càncer. Però estaríem molt equivocats si penséssim això. La seva és una història d’èxit perquè la lliçó que ens ha regalat és extraordinària. I els que hem tingut la immensa sort de compartir-la no l’oblidarem mai.

A continuació podreu llegir l’article que el Jordi Escoda li va dedicar al Joan Carles en el Creu-me és possible. Però em permeto manllevar l’últim paràgraf per concloure aquest escrit ple d’emoció i sentiment:

“Als autèntics herois no cal buscar-los en galàxies llunyanes. Els tenim més a prop del què ens pensem. El Joan Carles és un d’ells. Des de la meva condició de periodista, d’observador privilegiat de la nostra vida quotidiana, només puc donar-li les gràcies per ensenyar-nos una cosa tan simple que de vegades sembla impossible: el més important que tenim a les mans és les nostres vides. I aquest és el veritable capital que hem de saber administrar sense perdre mai el somriure.”

Aquest és l’article que mai hauria volgut escriure. Però ja que hi som, pel Joan Carles, aquest i els que convinguin. Per ell i per la seva família que tant va estimar. La teva lliçó i el teu somriure, al Món de Reus, no l’oblidarem mai. Tu ja sempre seràs el nostre heroi.

El motor de la vida del llibre Creu-me és possible. Jordi Escoda Solé.

Quan el Josep Baiges em va plantejar la col·laboració en el Creu-me, d’immediat vaig saber de qui parlaria. Perquè una de les realitats més agraïdes de la nostra professió de periodista és la possibilitat de conèixer gent excepcional que et descobreixen que els autèntics herois del dia a dia són persones absolutament normals com qualsevol de nosaltres.

El Joan Carles Naya és un d’ells. Actualment és un dels col·laboradors més actius de la meva emissora, Ràdio Ciutat de Reus, on de manera periòdica presenta l’espai Tastos de Cuina. Aquesta faceta radiofònica és un dels àmbits que omplen actualment la seva vida. Una existència marcada pel càncer, però en cap cas condicionada per aquesta malaltia que des del primer moment ha afrontat amb una gran dosi d’optimisme.

“El dia que em van prendre a Bellvitge per operar-me, allunyant-me del meu entorn més proper, deixant a Reus les persones estimades, va ser el més dur. Fins i tot més que quan vaig saber el diagnòstic. Perquè en aquell moment sabia al que m’enfrontava. I que em podien atendre al meu hospital, al de Reus”. El Joan Carles evoca d’aquesta manera els primers episodis de la seva malaltia que va arriba de la manera més sobtada. “A la feina un company em va dir que tenia mal color de cara. Vaig anar al metge a fer-me un simple anàlisi. Les proves posteriors van confirmar que tenia un càncer de pàncrees”. Però lluny d’enfonsar-se davant de la rotunditat del diagnòstic, va decidir positivar la situació gràcies, en bona part, al suport entusiasta de l’equip mèdic que l’atenia i que li va recomanar no obsessionar-se en cercar informació. “No he llegit gairebé res. Només em preocupo dels efectes del tractament. Tot i que sóc home de números, no he volgut fer mai cap càlcul sobre el càncer que pateixo. La meva prioritat és el dia a dia.”

A partir d’aquí les sessions de radio i quimioteràpia, i la necessitat d’administrar els efectes secundaris sense perdre la il·lusió. “Vaig tenir clar que el càncer no podia ser el motor de la meva vida. Ans al contrari. Hi havia una cosa més important que havia de centrar la meva existència: la meva família en ple creixement, amb una dona meravellosa i dues criaturetes petites. Ells havien de merèixer totes les meves atencions”. La vida professional –el Joan Carles era assessor fiscal amb responsabilitats elevades en una de les principals gestories de la ciutat- també es va acabar. “Ara tinc una invalidesa permanent absoluta. I abans l’empresa, després de més de 25 anys de dedicació, em va proposar l’acomiadament. Va ser una negociació molt tranquil·la. Vaig entendre els seus raonaments. I al capdavall a la meva vida també hi havia coses més importants que passaven a ser prioritàries.”

A partir d’aquí començava una nova realitat. “M’he abocat a la família: sóc pare, sóc marit, sóc cunyat, sóc fill. M’he bolcat en àmbits que m’atreien. I hem dedico a omplir espais. Tinc un cap que pensa i necessito omplir-lo ja bé sigui en el món de la política o en el de la cuina. I a casa m’ocupo de les tasques diàries, sóc un autèntic “marujo”: rento, escombro, faig els llits, trec la pols i cuino, cuino i cuino. Perquè cuinar i menjar no m’ho treu ningú. Pensa que les sessions de químio duren tres setmanes i després te’n donen una per descansar. Aquells dies, per mi, son una autèntica festa gastronòmica. t’explica amb un somriure d’orella a orella. Les relacions també han canviat. “És evident que trobo a faltar la feina, perquè a mi m’agradava molt anar a treballar. No hi puc fer més. I també enyoro la relació amb els companys. Però he trobat d’altres companys de viatge. El món està ple de bones persones que t’ajuden a viure”.

El Joan Carles només té paraules de gratitud per la seva família que en tot moment li ha donat suport. “Per ells també ha estat dur, especialment al principi. Però la meva dona sempre m’agraeix l’actitud amb la que he afrontat la malaltia. Sóc conscient  del que tinc i del que pot comportar. Però la medicina avança i els avenços són continus, amb la descoberta de nous fàrmacs. I aquesta és una evidència que et fa mantenir l’esperança. I a ells també”. Amb tot això el que ha millorat és la seva dedicació als fills. “Són petits, de 6 i 3 anys. No ho saben tot del què em passa. Però el que sí veuen és que el pare està més per ells, que els porta a l’escola i els va a buscar. Que els porta a berenar i els porta a les activitats extraescolars. Sí que de vegades em veuen més cansat, em pregunten què és això que porto al braç, en relació al catèter de la químio. Però en el fons hi han sortit guanyant, perquè el pare és més amb ells”.

Més enllà de la família, el Joan Carles també ha mantingut una intensa vida social, parlant sense cap trauma de la seva malaltia que cada cop és més present a les nostres vides. “Des del primer dia vaig decidir ser proactiu en aquest tema. Jo en parlo molt i en parlo obertament. Tothom sap el tractament que faig. I la voluntat és clara: hem de ser optimistes per prendre a valorar més les coses importants de la vida. He estat capaç de relativitzar completament situacions que abans em semblaven transcendents i que ara he descobert que no tenen la més mínima importància.”

I els que l’envolten, com s’interessen per la seva malaltia? “Sempre em pregunten com estic. N’hi ha que t’ho pregunten dues vegades el mateix dia. I fins i tot alguns m’han pres com a referent per la manera com ho estic afrontant. Em veuen caminant, actiu, sent actor de la seva vida. Em reconeixen el meu optimisme que no s’ha de confondre amb ingenuïtat: sé el que tinc i que el comporta.” I l’esperança sempre hi és present, no és perd mai. L’ampolla sempre està mig plena: “La malaltia canvia la vida sí o sí d’una manera radical. Però de vegades també em pregunto que faré quan s’acabi tot això. Ara mateix tinc tan clar que la meva qualitat de vida és tan bona que segur que no tornaré al meu món professional, sinó que buscaré una feineta que m’ajudi a distreure’m. El Càncer no és el motor de la vida. La meva família sí.  I ja veuràs com d’aquí uns mesos em trauran el catèter de la químio i passaré a ser un pacient crònic que aniré entrant i sortint de l’hospital. Veurem una evolució de la malaltia que em permetrà oblidar-me gairebé del que pateixo”.

Com escrivia al principi, als autèntics herois no cal buscar-los en galàxies llunyanes. Els tenim més a prop del què ens pensem. El Joan Carles és un d’ells. Des de la meva condició de periodista, d’observador privilegiat de la nostra vida quotidiana, només puc donar-li les gràcies per ensenyar-nos una cosa tan simple que de vegades sembla impossible: el més important que tenim a les mans és les nostres vides. I aquest és l’autèntic capital que hem de saber administrar sense perdre mai el somriure.

Anuncis

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Joan Carles Naya, el nostre heroi

  1. meritxellpmasip.imatges ha dit:

    Un autèntic heroi!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s