El botiguer a qui tothom estimava

La Merceria Sardà poc abans del seu tancament (La Vanguardia)

Gairebé sense temps per pair la desaparició del Joan Carles Naya, ahir dimarts el Món de Reus va acomiadar al Rafael Sardà en una cerimònia oficiada a la Prioral de Sant Pere. Una església que, literalment, es va quedar petita atenent la gernació que va voler donar l’últim adéu al responsable de la històrica Merceria Sardà, l’establiment del carrer Monterols que va tancar portes fa un parell d’anys coincidint, precisament, amb la jubilació del Rafael. Que la Prioral fos plena de gom a gom és un fet molt remarcable, perquè és una demostració evident del sentiment que ha provocat la seva desaparició. El Rafael era un reusenc estimadíssim a la seva ciutat. I això no tothom ho pot dir.

El perquè d’aquest afecte que va generar caldria explicar-lo recordant el seu caràcter, sempre afable, rialler i divertit. Encara avui, quan baixo pel carrer Monterols, gairebé sense voler, de manera inconscient, giro el cap buscant l’aparador de la Merceria Sardà. Però no pas per mirar-me aquella sinuosa llenceria que sovint guarnia el selecte aparador de l’establiment, sinó esperant l’ocurrència divertida que el Rafael sempre et regalava si et veia passar carrer avall. Amb un punt d’ironia amable molt inspirat. Que algú et provoqui un somrís sempre és d’agrair. I el sol fet de veure’l i escoltar-lo ja et predisposava a dibuixar un somriure reconfortant i, en molts casos, guaridor.

Aquest manera de ser i de fer del Rafael diu molt d’un determinat tipus de botiguer reusenc. Quan a la ciutat parlem d’aquests professionals que han prestigiat el comerç per la seva manera de fer i d’actuar, sempre disposats a convertir l’experiència de comprar en una relació franca i propera amb el client, el Sardà hauria de constituir una mena de paradigma. Perquè la seva simpatia i afabilitat van ser marca de la casa a la Merceria, amb l’obligat complement de la seva encantadora esposa, la Fineta Vallduví, i també del seu germà, el Jaume Sardà, més discret però sempre eficient.

Ja vaig escriure en una ocasió que, assabentat de l’imminent tancament de la Merceria, un dels empresaris més importants de la ciutat em va dir que no podia ser que tanqués cal Sardà, que calia fer alguna cosa per evitar l’adéu d’un establiment més que centenari. El meu interlocutor s’hi va referir com si fos una cosa de primera necessitat. I no era pas una exageració. Perquè al Món de Reus hi ha botigues que formen part de l’imaginari col·lectiu i això fa que el comerç, més enllà d’una activitat econòmica i prou, generi un sentiment d’afecte molt intens. A Reus el comerç parla de tracte, de relació, d’avinença amb el client. I en això el Rafael era un mestre.

Així ho van voler palesar els seus amics en les sentides intervencions que van cloure el comiat a la Prioral. És el cas del Miquel Vilella amb qui, durant tants anys, ha format parella acompanyant de les seves respectives esposes, destacades cantaires del Cor Mestral, seguint arreu a la formació bressolada al Centre de Lectura. Un Cor que ahir es va encarregar de l’emotiu acompanyament musical de la cerimònia amb el complement excepcional de la mezzosoprano Tànit Bono. O el pintor Josep Maria Gort que va glosar els seus mèrits esportius a la pista, convertint-se en el referent d’una família d’atletes que va engrandir la llegenda dels Ploms. O l’elegantíssima Maria Rosa Molas, la històrica bibliotecària del Centre, que va evocar els records més íntims de la colla d’amics. Molas va sentenciar la seva intervenció amb una frase que ho resumeix tot: “Al Rafael tothom l’estimava”. I això, al Món de Reus i més enllà, només és a l’abast de les grans persones i, com en aquest cas, dels millors botiguers. Com el Rafael Sardà.

Anuncis

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a El botiguer a qui tothom estimava

  1. Maria del Carme Batista Llamas ha dit:

    Es amb un gran sentiment de dolor i pena el assabentàrme de la pèrdua de una persona tan estimada per tots.
    El meu cor plora i sempre romandrà en els meus pensaments. Jo feia anys que no vivia a Reus, però no podia passar per ahon en Rafel fos i ell sempre ens saludava i volia saber com manava la meva vida.
    Una persona tal i com tots ben diuen molt agradable entranyadora i estimada per tothom.
    Sempre et recordarem.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s