El somriure del Joan

El Joan Castell Sánchez (Marie Hainaut/Reus Diari)

D’ençà que vaig decidir impulsar el Creu-me és possible per ajudar als malalts de càncer i als seus acompanyants, i de posar-me a disposició de la Lliga Contra el Càncer per parlar-ne obertament allà on fes falta, m’he trobat algunes persones que m’han dit que potser en faig un gra massa de tot plegat. “Tu, que te’n vas sortir (de moment), no seria millor oblidar-ho, passar pàgina i dedicar temps i esforços a coses menys transcendents?” em pregunten sovint. Segurament m’ho diuen amb tota la bona fe. Això del càncer té molt mala premsa. I com acostuma a passar les notícies negatives que genera la malaltia superen amb escreix, des d’un punt de vista emocional, els inputs positius que també suscita la recerca i l’assistència oncològica. Però no penso fer-me enrrere. Continuaré propagant, de manera entusiasta, el missatge del Creu-me. I més després del que he viscut aquestes últimes hores.

Ahir ens deixava el periodista Joan Castell Sánchez. No el vaig arribar a conèixer personalment, però sí gràcies a la xarxa. El passat mes de desembre em va enviar un missatge a través del facebook. M’explicava el seu vincle professional amb la ràdio, concretament a Onda Cero, i la seva experiència al Reus24, la magnífica pàgina web d’esports locals que va crear un bon amic, el Raúl Rodríguez, i on també hi vaig tenir el goig de col·laborar. Una prèvia que redactava abans de revelar-me el perquè d’aquell missatge. Li havien diagnosticat un càncer i el gerent de la Lliga, el també periodista David Ortega, li havia donat un exemplar del Creu-me.

“Només et volia donar les gràcies per haver-lo creat. Llegint-lo he plorat molt però sobre tot m’ha ajudat a adoptar una actitud més positiva i optimista per lluitar contra la malaltia. Ha estat de gran ajuda, de veritat. Gràcies” em deia el Joan. El vaig contestar agraint les seves bones paraules vers el Creu-me, una obra col·lectiva que van fer possible, de manera generosa, companys de professió. I gosava donar-li una recepta per afrontar el tractament a partir de la meva pròpia experiència. “A mi plorar també em va ajudar. I em va servir per adonar-me que el millor antídot és somriure a la vida”. El Joan em va respondre apuntant: “Em quedo amb la darrera frase és que és del tot ben certa: Somriurem a la vida!”.

I això és el que toca fer, somriure a la vida, encara que costi i que se’ns faci coll amunt. Però cal fer-ho, per ell i per tots els que lluitem contra el càncer. I creure que, malgrat tot, és possible. Altrament el Joan segur que no ens ho perdonaria.

Manllevo, per acabar, l’escrit que el gran Esteve Giralt, un dels periodistes que va fer realitat el Creu-me és possible,  li ha dedicat al Joan al seu mur de facebook. Davant d’aquest sentiment ja no cal afegir res més.

Joan, company, amic. Al teu pare i a la teva mare, a la teva germana, a la teva parella, la Mar, i a tots els qui t’hem gaudit com a persona. No entenc com puc estar escrivint aquestes paraules. Fa 11 dies ens trobàvem al Fortuny, amb la Mar, la Noemí, tots escoltant Mishima. I sense saber-ho, era la darrera abraçada. A la platea em vas enviar un missatge, amb el teu sentit de l’humor, fins i tot en les circumstàncies més dures: “No sabia que tocaves el piano amb Mishima! T’hi assembles molt”.
Repasso ara alguns dels teus missatges. “La Mussara ens espera”. El teu record perdurarà sempre, la teva immensa bondat i el teu somriure franc. La teva passió per tantes coses, com el Nàstic, la bicicleta, el ciclisme, els viatges… Les teves ganes de conèixer, d’aprendre. Encara recordo quan et vaig proposar de fer algunes substitucions per RAC1, els teus ulls d’il·lusió, la teva dedicació, l’amor per la ràdio. Ara fa uns mesos, ja lluitant contra el càncer, ens vam trobar a casa teva, i vaig conèixer la teva germana i el teu pare. No vas defallir mai, estaves convençut que acabaries guanyant, i en la teva gran generositat, m’explicaves que a l’hospital havies conegut casos més complicats que el teu, i que havies après de la força dels malalts.
Vam quedar que superat el càncer, pujaríem a la Mussara, amb l’amic Quim Pons Casadesús, i que un cop a dalt del refugi esmorzaríem i gaudiríem del paisatge. I vindrien les rialles i les històries, i els somnis, i segurament acabaríem repassant el Nàstic i els seus mals endèmics.
No ha pogut ser. La teva lluita incansable no ha acabat guanyant, no has pogut fer el cim, com tots desitjàvem. No trobem explicació ni cap consol és possible. La vida ha estat molt injusta amb tu, els teus pares, la Mar, els teus amics, com la Mar Rovira, que ara et plora desconsoladament. Als 30 anys, tenies tota una vida per davant. No ens ho creiem, no, és inasumible. En els nostres cors i pensaments no moriràs mai, Joan Castell Sánchez.

Anuncis

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s