I Déu va crear l’home, la dona i al Pep Graset

El Pep Graset a la “seva” platja de la Pineda (Diari Més)

Reus sempre ha tingut una innegable vocació comarcal. Però no em refereixo, de manera estricta, al Baix Camp. Parlo de comarca entesa com l’ampli territori on la ciutat encara es referència d’alguna cosa. És el cas, per exemple, de Salou i Vila-seca on els lligams afectius amb el Món de Reus sempre han estat molt ferms. I més enllà de relacions comercials i econòmiques, que ja sabem que mouen el món, voldria destacar especialment la vinculació franca i sincera que s’estableix amb aquelles persones que actuen, de vegades de manera involuntària, d’ambaixadores del seu municipi gràcies al seu natural do de gents.

És el cas, per exemple, del Pep Graset que ahir ens deixava als 70 anys i que amb la seva formidable família -amb el seu germà petit Xavier com a gran referent- s’ha convertit en la cara més amable i simpàtica de Vila-seca. El vaig conèixer fa 20 anys entrevistant-lo a Ràdio Reus i a Canal Reus. Sabíem de la seva ingent activitat teatral a La Tramoia. I potser com que tenia tanta gràcia dalt de l’escenari, va decidir participar d’una altra comèdia, la de la política, sent escollit regidor de l’Ajuntament del seu poble. La seva irrupció va ser sensacional perquè tenia una manera de fer tan impactant que el convertien en l’antítesi formal del seu mateix alcalde, l’incombustible Josep Poblet.

Entrevistar al Pep Graset era fantàstic. Ocurrent, divertit, xalat. Quins farts de riure que ens fèiem! Quina gresca més agraïda! En una ocasió li vaig confessar que gent com ell no haurien de pagar impostos. L’administració competent els hi hauria de condonar. Perquè la simpatia que provocava entre la gent que l’envoltava resultava terapèutica. Persones així l’Estat les hauria de protegir.  Riure amb el Grasset era sinònim de benestar i divertiment. De fet era com una mena d’Amenós vila-secà. I els paral·lelismes amb el Jaume eren molt evidents. Ambdós eren riallers, alegres, irònics, ocurrents, amb una passió pel teatre desfermada, amb un enorme entusiasme per fer coses en benefici dels seus respectius municipis dels que estaven profundament enamorats. I curiosament, en ambdós casos, dedicats, professionalment, al món immobiliari.

Per això penso tot sovint que Deú, després de crear l’home i la dona, devia fer personatges excepcionals com el Graset o l’Amenós per evidenciar que la vida, sense humor, el seu humor que tant ens ha fet riure, és un error.

Gràcies, Pep, per tantes i tantes riallades. I visca, avui més que mai, la Vila-seca dels Graset.

Anuncis

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s