L’home que anava a poc a poc

Dimarts al vespre el Món de Reus semblava una postal d’aquelles d’abans. Feia fred, molt de fred. Amb pluja i neu per tot arreu. I els carrers mullats i els calaixos (dels botiguers) eixuts. De fet no es veia ni una ànima enlloc. O gairebé. Perquè al saló noble del Palau Bofarull no s’hi cabia. Hi havia una gernació. Un contrast sensacional d’ambients i localitzacions. I tot gràcies al caliu que va ser capaç de generar, una vegada més, un reusenc excepcional, l’escriptor Pep Macaya.

Segurament es tracta d’un dels creadors locals amb la parròquia més fidel d’incondicionals que el segueixen de manera entusiasta. Ho vaig comprovar personalment quan va presentar les memòries de Mossèn Dallonses a l’Orfeó i els Udols del Llop a Cal Massó. En ambdues ocasions va omplir l’aforament gràcies als molts amics i lectors que van voler fer-li costat. La calidesa que irradia el personatge és evident. I l’engrescament que generen els seus llibres, encara més.

M’ho va confessar en una ocasió el mateix Pep. Igual que hi ha futbolistes que van partit a partit, ell va lector a lector. És dels que fuig de grans campanyes mediàtiques que generen, tot sovint, efecte gasós, inconsistent, eteri. Ell, en canvi, prefereix guanyar-se les simpaties del públic a foc lent, afavorint la proximitat gairebé íntima, com si fos una mena de porta a porta. I això explica l’enorme fidelitat que li demostren els seus lectors que el segueixen allà on faci falta. El Pep no és cap invent del màrqueting, és de carn i ossos, tan natural com la vida mateixa. Una mena de panarra volador de la literatura local. I això, que en principi hauria de ser el més normal del món, de vegades es converteix en excepcional.

Dimarts en vam tenir l’enèsima demostració. M’ho confessava el mateix Alcalde. “Amb el mal temps que feia, vaig pensar que estaríem en família al Palau Bofarull. I, en canvi, estava ple a vessar” m’explicava el Carles Pellicer apuntant, amb encert, que atenent la singularitat climatològica de la jornada aquella vivència insòlita era ben bé literària. Vaja, que semblava una novel·la del Pep.

I amb tot això hem de parlar del més important, de la Mirolina del Macaya, una novel·la inspirada en dos follets, segons explicava el mateix autor al Reus Digital: els cantants Fito Luri i Marta Garcia. Fent un vermut “amb patates i olives” a tres (amb el Pep, el Fito i la Marta) va sortir ‘Mirolina’.  Però l’autor adverteix: “’Mirolina’ no és cap relat biogràfic. Qualsevol semblança amb la realitat esdevindrà una simple i planera casualitat”. Una realitat, però, que és ben present en les seves inspirades creacions. Li explicava al Jordi Cartanyà, el The Artist de les ones, en l’entrevista a Ràdio Reus: “Jo vaig a poc a poc, així te n’adones de les coses que passen al teu entorn que, al cap i a la fi, són les coses més importants. I si ets capaç, i l’univers et dona les paraules per explicar aquestes petites coses, pots fer una cosa meravellosa, que és explicar històries”. Vaja, com el gran Fito Luri.

El millor elogi que es pot fer d’un llibre és que s’ha de llegir. I si el llibre l’ha escrit el Pep encara amb més motiu. Gràcies per regalar-nos la teva Mirolina amb aroma de Vermut. Vermut Miró, naturalment.

Anuncis

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s