Sempre ens quedarà el Solanas

El Joan Solanas al costat de la banqueta roig-i-negra (Alba Mariné-Diari de Tarragona)

Un servidor és un romàntic del futbol. I això fa que aquest món de mones, en el que s’ha convertit l’esport rei, em resulti, de vegades, incòmode. Amb el Reus m’està passant aquesta temporada. Que tots els jugadors, a excepció del Ganxet Pinxo Querol, siguin forans em genera un cert distanciament emocional. Em diran que aquest és el preu que s’ha de pagar per tenir un equip a l’elit. I que això és el que passa en la majoria de clubs de la LFP. I no els hi falta raó. Però no hi puc fer més. Sóc així i no tinc solució. Serà que encara no he paït veure al Ramon Folch jugant amb l’Oviedo enlloc de defensar la samarreta del nostre Reus Deportiu lluint el braçalet de capità. Deu ser això.

Però afortunadament, i per molt que canviïn les coses, sempre hi ha alguns personatges incombustibles que t’identificaran amb el teu club, encara que no els vegis remenant la pilota damunt la gespa. És el cas, per exemple, del duet meravelles Llastarri-Juncosa a la Llotja de l’estadi. O a l’eficient Doctor Roca procurant pel benestar dels nostres gladiadors amb calça curta. O al mític Enric Tricaz repartint les alineacions entre els companys de la premsa. I, naturalment, el gran Joan Solanas fent de delegat del club. Una autèntica institució que aquest proper cap de setmana complirà el seu partit número 500 a la banqueta roig-i-negra. Al Joan se’l veu poc, i no se’l sent gents. Però els qui coneixem el futbol per dins saben que la figura del delegat és transcendent per garantir l’equilibri, l’harmonia i la disciplina del grup. I tenint en compte que els últims cinc-cents partits del primer equip coincideixen amb l’evolució del millor Reus de la història, de ben segur el Solanas hi té, també, molt a veure.

Puc presumir d’haver compartit equip i vestidor amb el Joan. Tots dos vam coincidir jugant a futbol a la Salle. Parlo del paleolític inferior. I ell, de petit, ja era molt bon xiquet. Un tros de pa. Senzill, proper, un bon jan. Els seus pares, el Joan i la Maria Teresa, hi han tingut molt a veure a l’hora de procurar per la formació del seu xiquet gran. La formació com a persona, que és la més valuosa que se li pot oferir a un fill, aportant valors, sentiments i compromís . Em fa gràcia veure’ls encara avui al camp cada diumenge, com el seguien quan jugava per aquests camps de Déu defensant l’equip de l’escola dels “hermanus”.

El Solanas és una referència d’aquest Reus que tan estimem. I malgrat que la canalla no el trobaran mai en un sobre d’Adrenalyn ni en cap equip galàctic de la Play, segurament el seu exemple i la seva dedicació els ajudaria a ser millors jugadors i, sobre tot, millors persones. No en dubtin.

Anuncis

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Sempre ens quedarà el Solanas

  1. Anton Ribas Benlloch ha dit:

    Felicitats Joan que en celebres 500 méS

  2. Enric Nolla de Ana ha dit:

    Encara m’en reocordo quan jugaveu a la Salle els diumenge als matins…amb aquell camp de terra..anys 84,85….Molt bon article Josep!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s