Una bona persona

La Paquita Sans (esquerra) al costat de la Pilar Carreras al Centre Pastoral d’Acollida al Pres i al Necessitat (Albert Sunyol / Reus Digital)

Tot i que el retorn a la normalitat hauria de ser pletòric i optimista, he de reconèixer que la tornada del Món de Reus, després de l’aturada estival, resulta, com a mínim, agredolça. I el perquè d’aquest sentiment està plenament justificat. Divendres la ciutat acomiadava a la Paquita Sans, artífex, juntament amb la Pilar Carreras i sota la iniciativa de Mossèn Anglada, del Centre Pastoral d’Acollida al Pres i al Necessitat.

De la bona feina d’aquesta entitat vinculada a Càritas Diocesana me’n parlava sovint el marit de la Paquita, l’escultor Ramon Ferran (a.c.s.) que tenia paraules d’elogi continu per la tasca que realitzava el Centre. Un servei d’atenció als més necessitats. Orientat a un públic especialment sensible, com són els presos dels centres penitenciaris de la demarcació, i d’altres persones amb greus problemàtiques socials que necessitaven d’aquest servei per tenir una mínima qualitat de vida. Una tasca d’un valor incalculable a l’hora d’afavorir la seva reinserció.

Sans era una persona extraordinària, vital, entusiasta. Amb un somriure que s’encomanava. I que amb el seu marit formaven un dels matrimonis més encantadors del Món de Reus. La Paquita sempre tenia una paraula amable, un gest reconfortant. I aquest és el caràcter que va saber imprimir a la seva tasca en benefici de la comunitat, conscient, possiblement, que ajudar als altres era, també, una manera d’ajudar-se a ella mateixa.

La mor d’algú sempre corprèn. Però si aquest algú és una bona persona, el sentiment de pèrdua és doble. Quan mor gent com la Paquita tots hi sortim perdent. És per això que, en el moment del comiat, ens queda el consol de saber que, molt probablement, el seu exemple es mantindrà ben viu en benefici d’una societat que necessita de persones com ella per construir un món més just i solidari. És a dir, curt i ras, un món millor.