I el cel va ser roig-i-negre

El cel de l’estadi municipal poc abans de començar el partit contra el Còrdova (Foto Alejandro Yeste)

Se’m fa difícil recordar una jornada tan intensa, com la d’ahir dissabte, vinculada a la història del CF Reus Deportiu. I més tenint en compte la càrrega emocional que havíem acumulat durant aquestes últimes setmanes. L’amenaça de desaparició del club era real. I la situació dels seus professionals gairebé extrema. La paciència de l’afició estava al límit. I així es va poder veure durant la manifestació, a les portes de l’estadi, que va precedir la disputa del partit conta el Còrdova.

En aquell moment ja es sabia que jugadors i els treballadors del club havien començat a cobrar les nòmines. Semblava que el Joan Oliver, finalment, havia trobat comprador . Però les protestes dels aficionats eren airades contra el màxim accionista. Les crítiques eren duríssimes. I en alguns casos, fins i tot, injustes. Perquè sense l’Oliver difícilment haguéssim arribat a la lliga de futbol professional. I s’ha de reconèixer que l’estructura esportiva que deix com a llegat és modèlica.

Però una altra cosa és la vessant social. Oliver no ho ha posat gens fàcil a l’aficionat. Algunes de les seves decisions han estat tan il·lògiques com desconcertants. Jo mateix ho vaig comprovar el dia que la penya CFRD em va demanar que presentés els premis Jordi Pitarque als millors jugadors de la temporada. El club no havia volgut enviar a cap representat. Increïble. En uns premis com aquests, en memòria a un referent roig-i-negre, l’entitat se’n desentenia. És cert que, a l’acte, hi havia algun representat de la junta, però em van deixar molt clar que venia a títol estrictament personal. Insòlit. Decisions com aquesta provoquen una desafecció evident a la gestió del màxim accionista i, també, a la seva persona. I ahir, a les portes de l’estadi, em van tenir l’enèsima demostració. A l’Oliver ningú li perdonava res.

I el que són les coses, ahir, tot just ahir, ens deixava el Pep Mari, l’històric encarregat de material del Reus Deportiu. Especialment d’aquell Reus, de no fa tant temps, que discorria a categories inferiors aplegant a uns pocs centenars d’aficionats al camp de la pulmonia. Com escrivia ara fa dos anys, en motiu de l’homenatge que li va retre la penya CFRD, som aquí gràcies a l’esforç, la il·lusió i l’anhel de gent com el Pep Mari, un d’aquests herois anònims que des de la seva parcel·la o des de la seva responsabilitat -més petita o més gran- mai han deixat de creure en el seu, en el nostre Reus Deportiu. És bo que ho sàpiguen aquells que ara han descobert el Reus i que s’omplen la boca de sentiment roig-i-negre després d’anys de no haver tret el cap pel municipal. No és qüestió de retreure res a ningú. El futbol, aquí i a l’altre costat de món, sempre té aquestes dinàmiques. Però és bo no oblidar aquests exemples que sempre, a les verdes i a les madures, han estat i han cregut en el nostre club del que avui en gaudeixen tants i tants seguidors.

Potser per això, pel Pep Mari, i també pel miracle d’haver superat una situació tan crítica com dramàtica gairebé al darrer sospir, el cel ahir era roig-i-negre. La foto de l’Alejandro Yeste al mateix estadi, poc abans de començar el partit, així ho testimoniava. Són aquelles coses que només passen al Món de Reus.

El Pep Mari, l’octubre de 2016, rebent l’homenatge de la penya CFRD

Anuncis

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s