Un concert guaridor

El Fito i la seva banda a l’acabar el concert (Foto Isidro Puig)

Dissabte estava enpiucat. Un principi de grip preocupant. Per això la metgessa m’havia receptat un bon xarop de llençols per apaivagar els efectes de la febrada, acompanyat del senyor antibiòtic amb la seva mortífera dedicatòria als sempre incòmodes microbis.

Però malgrat la sobtada indisposició no podia quedar-me a casa. Ni podia ni volia. Perquè dissabte al vespre el Fito Luri presentava el seu darrer disc, el CRU, al Casal Riudomenc per cloure el festival Accents de l’imprescindible Isaac Albesa. Ho feia setmanes després d’haver ajornat aquest mateix concert per una inoportuna afonia. Per tant, era una oportunitat única, excepcional. I tapat fins a les orelles, vaig posar rumb a la vila del Beat Bonaventura per escoltar al cantant de Cassiopea.

S’ha de dir que pel viatge ja vaig tenir un bon antídot contra les dècimes de febre. Va ser a l’escoltar al Jordi Garcia a la Nova Ràdio, esgargamellant-se, cantant la diana del David Querol que empatava el partit que disputava el Reus Deportiu contra el Numància al camp municipal. Un gol agònic. Molt propi d’una temporada també agònica pels roig-i-negres. Aquell empat ja va ser balsàmic per l’ànim i l’esperit. La nit començava bé.

Però, més enllà de les alegries esportives, el millor medicament va ser, pròpiament, el concert. El Fito ho va tornar a aconseguir. Ningú com ell per generar, amb la seva música, una atmosfera tan especial. La bombonera del Casal va convertir-se en l’autèntic teatre dels somnis on el cantat va tornar a seduir i emocionar per parts iguals a un públic entregat.

El Fito s’ha fet gran. Com tots. I aquesta maduresa vital també ha impregnat la seva creació musical. L’experiència adquirida per l’impecable pas dels anys, i les cicatrius que et va deixant la vida, et donen una percepció diferent de les coses. El Fito no és l’excepció. I per això ens ha regalat aquest disc on, com ell mateix assenyala, deixa enrere aquelles sonoritats pop i es decanta per unes melodies i lletres més crues, sense processar i oferint la seva versió més íntima i personal.

Magnífica, per cert, la referència durant al concert als imprescindibles de  Vermuts Miró que, com bé va apuntar el mateix Fito, amb la sola pronúncia del seu beuratge miraculós ja és tota una invitació a viure i a riure, a abraçar la vida generosament. I extraordinària, també, la seva interpretació de El venedor de Somnis, la peça dedicada al Jordi Boronat, l’inoblidable Jorbor del Bravium. Tot i que un servidor, posats a triar, es queda amb el Mentre tant al bar Miami que és una excepcional recreació musical de l’àmbit únic i autèntic de l’històric establiment del raval de Sant Pere.

En resum, una vetllada deliciosa, que gairebé, de manera involuntària, es va convertir en el millor antídot pel meu incipient refredat. Al sortir del Casal estava com un gínjol. Li diré a la meva doctora que a partir d’ara recepti la música del Fito per guarir tots els mals. Que tremolin les farmacèutiques.

Anuncis

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s