La destrossa de l’Oliver

Joan Oliver a la sala de premsa del CF Reus Deportiu (Foto Olivia Molet / Diari Més)

Si pel sofert aficionat del Reus Deportiu l’agonia del nostre primer club de futbol ja és un autèntic malviure, m’esgarrifo només d’imaginar com deuen passar, aquestes últimes hores d’incertesa, els tècnics i treballadors del club, pendents del futur de l’entitat que, ara mateix, marca el futur de la seva situació laboral més immediata. Excloc d’aquest col·lectiu als jugadors del primer equip que tenen les espatlles ben cobertes i que, tot i patir les conseqüències esportives que es deriven de l’actual situació, han pogut mantenir els ingressos. No és pas un retret. Ans al contrari. El que em pregunto és com la millor lliga del món no pot garantir uns altres fons de reserva per atendre les necessitats de la resta de treballadors del futbol que també són imprescindibles per poder assegurar la competitivitat de l’equip a l’elit amb tot el que això comporta.

Però al final Oliver ha recollit el que ha sembrat. La seva actuació ha estat indigne i alhora impròpia d’algú que es ventava d’haver estat el director gerent del millor Barça de la història. És evident que la inèrcia (i la flor) del Guardiola va ajudar a tapar moltes coses de la gestió dels culers en aquells anys de vi, roses i títols. I, salvant les distàncies, a Reus ha tingut la mateixa sort amb els tècnics, jugadors i treballadors que han esmerçat tanta dedicació pel club de manera exemplar, fins i tot en moments de crisi colossal. Precisament ha estat gràcies a la seva professionalitat que el Reus ha pogut mantenir-se, tot i les circumstàncies, a la segona divisió de la LFP sense excessives angúnies.

Però Oliver, que s’ha destapat com un personatge complicat, críptic i carregat de manies, ha acabat portant el Reus al precipici, gairebé sense solució de continuïtat i havent deteriorat la imatge de l’entitat i, el que és el pitjor, de la ciutat que el va rebre amb els braços oberts, de manera generosa. Una autèntica llàstima. Ho explicava molt bé ahir el periodista Toni Padilla en el seu article al Diari Ara referint-se al màxim accionista: (Oliver és un d’aquests) Homes sense cor que utilitzen els somnis esportius per omplir-se les butxaques. Si compres una empresa i fa fallida, molta gent plora. Però si compres un actiu social com un club esportiu i fa fallida deixes un forat difícil d’omplir. Que la vergonya els acompanyi on sigui i que la realitat ens obri els ulls.”

Ni aquesta darrera fuetada d’esperança, amb l’arribada dels inversors americans, ha estat suficient per canviar (de moment) el destí de les coses. La sentència del Jutge de Disciplina Social de LaLiga ha estat contundent, amb l’expulsió, durant tres anys, del Reus del futbol professional i havent de satisfer una multa de 250.000 euros. Malgrat que hi ha possibilitat de recórrer, costa imaginar-se que havent arribat fins aquí, i a l’alçada de la competició en la que estem, això es pugui solucionar a curt termini.

Em pregunto com expiarà el seus pecats l’Oliver. Qui li farà pagar el mal que ha provocat a la ciutat, suportant les seves absurdes manies creient que contribuïa a fer un club realment gran. Això és el que té, també, d’injust el futbol. Hostes vingueren que de casa et tragueren. I, el que és pitjor, ves si no ens faran desaparèixer la casa i tot. Quin personatge.

Per acabar faig meu l’escrit que ha publicat durant aquestes últimes hores, al seu mur del facebook, un d’aquests històrics del Reus Deportiu, el metge del primer equip, el Josep Maria Roca. La millor demostració de la seva inesquinçable fe roig-i-negra són les 18 temporades que ha ocupat aquesta responsabilitat. Les ha vist de tots colors. I sap, millor que ningú, el que li ha tocat viure en aquesta etapa que a dia d’avui, i pendents d’un últim recurs, continua ple d’incerteses.

Per ell i per tots els treballadors que continuen al nostre club, la meva admiració i gratitud infinita. Com ja vaig dir en el seu moment, ells són els autèntics herois d’aquesta tristíssima història.

Muchas gracias Sr. Oliver y Sr. Tebas.

Gracias al primero por su admirable gestión que ha llevado a un Club centenario como el C.F. Reus Deportiu a su ruina y prácticamente a su desaparición.

Gracias al segundo que finalmente ha materializado la manifiesta animadversión hacia el máximo accionista del Club quitándolo de la circulación (gracias) y de rebote ha eliminado la ilusión de toda una afición llevando al Club y todo lo que representa a su práctica desaparición.

Quisiera manifestar también mi gran admiración por el proteccionismo hacia la plantilla de jugadores, que gracias al estamento que usted representa en ningún momento ha peligrado el cobro de sus salarios, no así el resto de trabajadores que forman parte también de esta entidad y que gracias a ellos también la ciudad de Reus ha podido disfrutar de tan magnífico espectáculo que es el fútbol.

Lástima que estos últimos, seguramente anónimos para La Liga, no puedan decir lo mismo sobre la garantía del cobro de sus salarios como los jugadores.

Agradezco profundamente y esta vez de todo corazón al C.F. Reus Deportiu y a los que considero sus legítimos representantes por estos 18 años que han depositado su confianza en mí.

Força Reus

Josep Maria Roca

Anuncis

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s