Se’n van els millors

El Xavier Joanpere rebent el Premi Amenós 2019 de mans del Marià Arbonès (Foto Bartolomé Pluma)

S’acostuma a dir, quan es produeix una defunció rellevant, que els que se’n van sempre són els millors. Pot semblar una fórmula retòrica, insubstancial. Per quedar bé. Però en el cas que ens ocupa, dissortadament, s’ajusta plenament a la realitat que vull descriure atenent el perfil i la personalitat del finat.

Ens ha deixat una de les bones persones del món de Reus. Vaja, de les millors. És el primer que he pensat aquest matí quan el Marià Arbonès, el director del Reus digital, m’ha fet saber la tristíssima notícia. De fet va ser ell, el Marià, qui em va suggerir, fa pocs mesos, que havia de tenir un Premi Amenós, que se’l mereixia. I això que ell, sempre tan discret i de voluntat anònima, fugia segurament de qualsevol distinció  convençut, com estava, que el millor reconeixement era el sentiment íntim de contribuir a fer un món millor pels que l’envoltaven. Però aquell dia, a l’escenari del Bravium, m’ho va agrair. Aquell guardó l’havia fet feliç perquè -segurament- era tan senzill i sincer com ell mateix.

Parlo, naturalment, del Xavier Joanpere. D’ofici pintor decorador, d’aquells artesans del pinzell, la brotxa i el corró dels que ja no en queden, de gust exquisit i treball impecable. Però més enllà de l’ofici, el Xavier va ser, per vocació vital absoluta, un activista compromès, un lluitador incansable, un ciutadà honrat. Joanpere va ser un exemple de dedicació, convençut de la necessitat de treballar, de manera infatigable i desinteressada, per millorar aquest món tan ingrat que ens ha tocat viure, ple de desigualtats i d’injustícies.

El caprici del destí ha fet que ens hagi deixat la nit de l’1 d’octubre, una data que senyala tantes coses en l’imaginari d’aquest país que ell personificava: decisió, voluntat, fermesa i, sobre tot, dignitat.

Se’m fa difícil imaginar aquest món de Reus sense el Xavier, sense la seva conversa ocurrent, pausada, sempre agraïda i amb un punt d’humor roent que satisfeia al seu interlocutor. Quina llàstima tot plegat. Quina putada més gran que ens ha ofert el destí. Ara sí que serà molt difícil que aquest món de Reus que tan estimava sigui realment millor.

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s