No fotis Quimet!

La Lourdes Domènech i el Quimet Sorio als Premis Amenós 2015

La Lourdes Domènech i el Quimet Sorio als Premis Amenós 2015

Fa un parell de setmanes vaig coincidir amb el Quimet Sorio. Em va aturar pel carrer dels Recs. Ell anava motoritzat. I sense treure’s el casc em va advertir que estava a punt d’estrenar un nou muntatge, “Els Mossens Cantaires”, al teatre de l’Orfeó. I li vaig dir que miraria d’anar-hi. Em convenia distreure’m. I riure. Perquè el Quimet, a dalt o baix de l’escenari, era tota una garantia per provocar-te el somriure més agraït, sincer i volgut. Tenia aquesta virtut només a l’abast dels més grans, dels més bons. Quin personatge més extraordinàriament xalat, divertit i entranyable.

I fa només unes hores m’han dit que ens ha deixat de manera sobtada. Que ha marxat sense previ avís. Que ja no tornarà mai més. No fotis Quimet! Amb la gernació que l’apreciava. Només cal veure les xarxes socials. L’onada de tristesa que ha provocat el seu adeu és immensa. Perquè era posseïdor d’aquest caràcter empàtic, pròxim, afable que feia que tothom l’estimés. Com el seu amic Jaume Amenós.

El Juan Luis González, el popular Juanlu dels Armats i de la Colla Gegantera, m’ha fet recordar una de les anècdotes més emotives que va protagonitzar. Els últims dies de vida del Jaume Amenós el Quimet el va anar a veure cada dia a l’hospital. Però no pas per convertir-se, al peu del llit, en una planyidera preveient el fatal desenllaç. Ans al contrari. Es tractava d’acompanyar-lo fent-lo riure amb la conya habitual. I a poder ser, fins a l’últim instant. I l’Amenós el va desafiar posant-lo a prova:  “a veure si t’atreveixes a venir vestit d’Armat a l’hospital” li va deixar anar el Jaume. El repte estava servit.

I dit i fet. El Sorio, amb la complicitat del Juanlu que li va cedir unes disfresses de soldat romà, es va presentar a l’hospital vestit d’armat i acompanyat, amb idèntica indumentària, pels grans Lluís Graells i Marc Navarro. La riallada de l’Amenós es devia sentir per tot l’hospital. D’aquella manera exemplar de fer i de ser amb l’amic, amb el company, en vaig deixar constància en l’obituari que vaig dedicar al Jaume.

El Quimet era un tipus genial. Enginyós i ocurrent. Amb aquella mitja rialla de costat, tan sorneguera. Però sobre tot era una bona persona. Costa de pair quan mires enrere i veus que gent com ell, com l’Amenós o el Jordi Boronat ja no hi són. Quin món de Reus més trist i avorrit ens han deixat. No sé pas si ens en sortirem.  No ho sé pas.

Recupero, per il·lustrar aquest article, una foto del Quimet amb l’esplèndida Lourdes Domènech, un altre d’aquests éssers que ha vingut al món per fer-nos riure. La instantània correspon al juny del 2015. Tots dos es van lliurar, mútuament, un premi Amenós regalant-se rialles i petons a l’escenari del Bravium.

Fins sempre Quimet.

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a No fotis Quimet!

  1. Kika Batista ha dit:

    Sempre ens queda el teu bonic i afectuos récord Quimet! Com t’apreciava tot hom ! Erets admirable!! Fins sempre i EPR
    Recordo la última diada amb tot el grup plegat a BCN
    Que bonic i be ho varem passar!!

  2. Arturu ha dit:

    quina complicitat teniem, el trono molt a faltar, sempre et tindre present

Respon a Kika Batista Cancel·la la resposta

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s