El Món de Reus… confinat (3)

Possiblement la celebració més entranyable que recordo de la meva existència és la de Sant Josep. El meu pare s’ho deia. I a casa fèiem festa grossa. Amb els anys vaig fer cap a una família (política) plena d’encantadores Josepes. I per tant la gresca, cada 19 de març, estava garantida. Fins ahir. Mai m’hagués imaginat viure un Sant Josep tan atípic. És cert que al caliu de la llar vaig gaudir de la celebració, tenint en compte, a més, que la meva mitja taronja també porta el nom, en versió femenina, del patró dels fusters. Però fora de casa, poca cosa més. On treballo, decretats serveis mínims, només vaig poder convidar (a un metre i mig de distància) a dues companyes a esmorzar. Això sí, vaig oferir-los una boníssima berlina de cal Sistaré. Un caprici dels Déus en aquesta època de restriccions accentudades.

Però tot i així, a mitja tarda, vaig tenir una alegria. Per les xarxes vaig descobrir que algun dels patrocinadors del segon volum del FOT-LI QUE ÉS DE REUS havia rebut el llibre, comprat a l’avançada, a casa seva. D’immediat vaig trucar a la meva altra mitja taronja (en aquest cas, literària i gràfica) el Jordi Romero. Ell també havia rebut els llibres. I com que sóc impacient de mena, vaig demanar-li de trobar-nos per si em podia lliurar un exemplar. La petició, que en altres circumstàncies hauria estat molt simple, era especialment complicada. Les restriccions del confinament i dels desplaçaments per la via pública convertien gairebé en delictiva la trobada que proposàvem. Calia imaginació per no trencar la legalitat vigent.

Fou així que ens vam citar en un punt equidistant de les nostres respectives llars. Concretament al supermercat d’una cadena alimentària, propietat d’un senyor de València, al pont de la via del tren que mor a la plaça d’Almoster. L’hora, les cinc de la tarda.

Puntual a la cita, vaig arribar a l’establiment degudament abillat amb guants i mascareta. Com qui va d’incògnit. Em va saludar el vigilant privat que hi havia a l’accés. Vaig agafar un carretó per dissimular i poder realitzar la transacció sense aixecar sospites, tot iniciant el recorregut, sigil·lós, pels passadissos del local. Hi havia poca gent. Deu persones mal comptades. Després de guaitar en un parell de prestatgeries, vaig divisar al Romero. Tots dos ens vam adonar de la coincidència. I sense gairebé aixecar la mirada ni badar boca, vam circular per trobar-nos a la cansaladeria. Això sí, guardant la distància de seguretat. Vaig situar el carretó a la seva alçada. I mirant cap a l’altre costat, agafant una safata de carn picada, el Jordi, sense ni girar-se, mirant impertèrrit cap al davant, va deixar anar el llibre al meu carretó. L’entrega s’havia efectuat satisfactòriament. I tots dos vam seguir els nostres camins inversos sense ni tan sols saludar-nos.

No m’hagués imaginat mai que el segon volum del Fot-li arribaria a les meves mans d’aquesta manera. Talment com si fos una pel·lícula d’espies inspirada en una novel·la de John le Carré. Com diria l’ínclit exregidor, #Aspactaculà.

Ara tocaria dir que el FOT-LI és a les llibreries. Però les llibreries estan tancades. I la distribució està suspesa. Per tant als quioscs tampoc es pot comprar. Només el gaudeixen (i espero que així sigui) els qui el van adquirir-lo a l’avançada. És evident que tampoc en farem un drama enmig d’una situació on hi ha milers de coses més importants que aquesta minúcia. Hi haurà temps -i esperem que sigui aviat- per celebrar l’adveniment d’aquest nou llibre que ha estat possible gràcies a la generositat de tots aquells que van tenir l’interès i l’atenció d’adquirir-lo en la fase inicial. I em permetreu que personalitzi aquest agraïment en la figura del Xavier Pàmies. El “panarra volador”, disfressat de mecenes esplèndid, va comprar-ne un bé de Déu, gairebé a l’hora límit que es tancava el micromecenatge, per fer possible l’edició. Ahir, tot just, el vaig veure passant per la Plaça Llibertat. I no el vaig poder abraçar-lo per agrair-li. Temps hi haurà. Esperem.

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s