El Món de Reus… confinat (4)

Cada dia a les vuit del vespre al meu carrer passen coses insòlites

La Cristina Garreta, l’eficient directora de les Biblioteques Municipals, em va fer saber, divendres al migdia per whatsapp,  la iniciativa que havien organitzat des de la regidoria de cultura. Coincidint amb la celebració del Dia Mundial de la Poesia, que s’escau tot just avui dissabte, proposaven, a les confinades i confinats del Món de Reus, que participessin de l’efemèride. Atenent el rigor de la situació, ens convidaven a enregistrar-nos tot recitant un poema i, acte seguit, penjar-lo a twitter per convertir les xarxes (aquests dies un monocultiu víric) en una alenada de sensibilitat i emoció literària. L’etiqueta, #ReusPoesiaConfinada

En el meu cas en vaig triar un de l’Amorós. I a més vaig decidir que fos curt per no entretenir al personal, que aquests dies pateix d’una sobredosi d’impactes virtuals fruit de les hores i hores que molts passem davant dels diversos dispositius electrònics. Per això vaig escollir el “No trenqueu avellanes amb les dents” que el poeta de les Amèriques va escriure l’any 1982. Si voleu escoltar recitar el poema pel seu propi autor, podeu fer-ho clicant aquest enllaç https://www.youtube.com/watch?v=US9KuQYRwDI.

Encara hi sou temps, durant el cap de setmana, d’enviar les vostres poesies. De fet la iniciativa ha estat un èxit. I s’explica, segurament, perquè en situacions com les que vivim aquest gènere literari constitueix un autèntic bàlsam. Ho va dir l’escriptor indi Rabidranath Tagore, “la poesia és el ressò de la melodia de l’univers en el cor dels humans”. Tenint en compte com està el nostre univers, i la melodia que hi ressona, és fàcil imaginar com tenim el cor els humans del món de Reus. Ahir en vaig tenir una prova, al meu carrer mateix, just coincidint amb l’aplaudiment diari i entusiasta del veïnat al personal sanitari. Des d’un els balcons ens van regalar una sentida i emotiva interpretació al contrabaix, El dia abans, des d’una altra balconada, un graller va interpretar-nos els gojos de la Mare de Déu de Misericòrdia. Certament el meu carrer, urbanísticament, és simple i senzill. Però aquests dies se’m descobreix, humanament, ric i generós.

Per cert, parlant de qüestions poètiques, el Ganxet Cameraman, el Ramon Masip Bastida, ens regala cada dia, des de la tribuna privilegiada de casa seva al costat est del Mercadal, un un time-lapse, una extraordinària síntesi visual del que hi passa al centre de la ciutat en poc més de 60 segons. Podeu veure’l aquí. Ho vaig descobrir llegint un article imperdible del Francesc Domènech a la NW Revista de Reus, Passejant per un Reus sense ànima, que val molt la pena.

Ja ho veieu. En una ciutat gairebé inexistent no hi paren de passar coses. Una qüestió, també, a tenir molt en compte a l’hora de valorar com som els que vivim en aquest racó de món.

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s