El món de Reus… confinat (6)

Antoni Foz Llaveria (Foto: Reus Digital)

Aquest matí el Marià Arbonés m’ha fet saber de la desaparició de l’Antoni Foz Llaveria. Al diari digital que dirigeix -el Reus Digital- ja es pot llegir la notícia on se’ns fa la semblança d’un personatge compromès amb la ciutat des d’àmbits molt diversos: l’associatiu, el polític o l’empresarial. De fet no hem d’oblidar, tampoc, la seva condició de vella glòria de l’atletisme dels Ploms i la seva dilatada trajectòria esportiva en el camp de la nàutica.

Precisament el meu pare el va retratar, en una de les seves celebrades caricatures, el 1960, en ple auge de la seva carrera esportiva. En el dibuix se’l podia veure, vestit dels Ploms, practicant el llançament de pes, modalitat esportiva de la que en fou, en cinc ocasions, campio absolut de Catalunya. Ara bé, la bola que sostenia a la mà no era de metall, si no  la representació d’un globus terraqüi on es podia identificar, en primer terme, el continent americà. No és un fet casual. En aquella època de comptable a Les Amèriques, el cèlebre establiment de venda de teles per la confecció que regentava el poeta Xavier Amorós amb el seus socis, Creus i Reig, al carrer de Llovera. I d’aquí el detall continental.

Foz va ser, en l’argot anglès, un autèntic sportman, que va saber traslladar, en la seva relació amb els altres, els valors intrínsecs de l’esport, com són la cooperació, l’amistat, el treball en equip, el respecte i la responsabilitat social. Segurament per això en el tracte era una persona encantadora, disposada i elegant. Coincidíem sovint a la plaça de la Llibertat, i es mostra sempre atent i delicat, regalant-me la seva conversa afable. Era just abans de  participar a la tertúlia dels “avicultors”, de la que en participava assíduament, i que es celebrava a l’antiga pastisseria Soler i Pont. Després, amb el tancament de l’històric establiment, es va traslladar a la terrassa de l’Adn Sistaré.

En aquestes jornades d’obligat confinament, i amb les restriccions que imposa l’actual situació d’excepcionalitat, no podem, físicament, donar l’últim adéu als seus éssers estimats ni participar de l’acte de comiat. Una realitat molt dura. Per la família, pels amics, pels coneguts i pels saludats. Una realitat idèntica a la que es va viure, fa pocs dies, en l’òbit del Francesc Font de Rubinat, personal cabdal per tendre l’extraordinària evolució i trajectòria de l’Institut Pere Mata, del qual en fou, tants anys, president del Consell d’Administració.

Per això, per tots dos, avui més que mai es fa necessari aquest record amb la confiança que, quan la situació es normalitzi, puguem acomiadar-nos, com es mereixen, d’aquests dos autèntics homenots del Món de Reus.

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s