(Re) Fundació? Sí gràcies

Un dels equips de la Fundació defensant la samarreta roig-i-negra (Fundació Futbol Base Reus)

No fa gaire el pare d’un dels millors jugadors de la història del CF Reus Deportiu em va confessar que quan circulava per davant de l’estadi municipal no podia evitar vessar alguna llàgrima furtiva. Era el sentiment que li generava pensar que mai més podria reviure les emocions del seu equip, el roig-i-negre, sobre la gespa. Aquesta és una reacció que molts compartim. Perquè, en essència, la filiació a un club és un sentiment que gairebé sempre hem alimentat al costat de les persones que més estimem. En el meu cas gràcies al meu pare, l’autor -juntament amb el periodista Francesc Buqueras- del primer himne del Reus que es va estrenar coincidint amb la inauguració del camp nou, l’any 1977. Abans ja m’havia portat al vell estadi del carrer Gaudí. I a l’actual terreny de joc  vam abraçar-nos celebrant el primer ascens a Segona B del que enguany es compleix el 40è aniversari i que l’Ajuntament espero sàpiga recordar homenatjant a aquell inoblidable equip liderat per Juncosa, Masqué i companyia.

Sincerament, és indignant el que ha passat amb el Reus Deportiu de futbol. I també amb Reus. Perquè, ens agradi o no, l’impacte que té el món del futbol ha arrossegat el nom de la ciutat pel pedregar. I per això és doblement indignant que un dels principals responsables d’aquesta immundícia pretengui ser ara  president del Barça. Però, això què és? En quin país vivim? Després de contribuir decididament a la desaparició del Reus, no hauria d’haver estat inhabilitat de per vida com a dirigent esportiu?

Ara, no ens enganyem. Aquesta situació tristíssima que ens toca viure posa al descobert, també, que els del sud d’aquest país som ciutadans de tercera. S’imaginen que un de Reus fa desaparèixer el Girona o, fins i tot, al totpoderós Barça? N’estic segur que l’engarjolarien per sempre més. I aquí liquiden el Reus, amb més de 100 anys d’història, i no passa absolutament res. Ells que s’omplen la boca parlant de valors, perquè ens han fet tant de mal als de Reus? Tan poc importem?

Però ja no em vull llepar més les ferides entre d’altres coses perquè ja ho deia l’himne del meu pare: “El Club té nom de Deportiu, i perdent o guanyant, enlaira el vol”. D’això es tracta. D’enlairar el vol, de recuperar l’essència, de posar Reus i el Reus allà on es mereix. I per això tot el meu suport entusiasta a la Fundació del Reus Deportiu, amb els dos Xavis -Castro i Guix- al capdavant. La Fundació ha de ser l’eix de la refundació del nostre club. Perquè això només ho arreglem a Reus amb gent de Reus. A la resta de salvadors de la pàtria vinguts de fora ja els hi podem tancar La Porta als nassos. Tant de bo ho haguéssim fet abans.

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s