Quin dia més trist pel Món de Reus. Ens ha deixat la Neus Segrià, la nostra Neus. De les millors persones que he conegut mai. Recordo una època fabulosa quan enfilava el carrer de Balmes i feia visita, successivament, al Ramon Ferran i, després, a la Neus. Aquell carrer, que durant anys també va habitar el gran Josep Maria Gort, era un eixam d’artistes d’inspiració infinita. Però, sobre tot, de persones encantadores. Jo vaig tenir la sort de fer-me gran a l’estudi pictòric del meu pare, envoltat de quadres, d’aquarel·les i pinzells. I on a tothora hi passaven amics, bons amics, per fer-la petar i arreglar el món. Per això, visitar el taller de la Neus o del Ramon es convertia en una experiència sensacional. Quants records. I tots bons
De la Neus n’he tingut notícia gairebé fins el darrer dia. Fruit de l’amistat que vam teixir després de tants anys de relació, amb la meva esposa li vam demanar si podia impartir classes de ceràmica a la meva sogra, la Maria Josepa Domènech, persona posseïdora d’una especial sensibilitat artística. La Neus, que ja començava a patir algun embat físic, va acceptar la proposta amb una entusiasme fabulós. I d’aquelles classes en va sortir una intensa relació que m’ha permès rebre, de manera periòdica, informació precisa sobre la seva mala salut de ferro.
D’ençà que m’han comunicat la trista notícia que no em puc treure del cap La vall del riu vermell. Els primers motets de la cançó semblen dedicats a ella: “Trobarem a faltar el teu somriure”. Perquè el seu tret més característic era, precisament, aquest somriure immens que et regalava amb una generositat constant. I la foto que il·lustra aquest article, feta després d’una nit de joiosa felicitat als Imprescindibles de Canal Reus, n’és el millor testimoni. La Neus era tot cor. D’una bonhomia excelsa. D’una senzillesa extraordinària.
Ja ho diuen que ningú mor mai mentre hi hagi algú que el recordi. I els artistes ho tenen fàcil perquè les seves obres els fan immortals. Com les de la Neus, que tot i la seva absència, ens continuaran emocionant i ens recordaran la immensa sort que hem tingut d’haver pogut conèixer una persona tan genial. I en el record se’ns farà present el seu somriure esplèndid, franc i sincer que -diria- avui he vist dibuixat al cel com un arc de Sant Martí rere del seu campanar, del nostre campanar, el de Reus.
Un petó Neus.
El Món de Reus 