El meu Xavier Amorós

D’ençà que ahir al vespre es va conèixer la desaparició de l’estimat Xavier Amorós Solà, al Món de Reus tothom ha evocat “al seu” Amorós. Perquè el Xavier va conrear tantes amistats i coneixences en els àmbits on va desenvolupar-se de manera vital i professional, que tots devem tenir records vinculats a la seva persona.

L’escriptor, el poeta, l’activista cultural, el botiguer, l’home de Cambra, el President del Centre de Lectura, el senador, el regidor… Després de 99 anys deixant petjada a la ciutat i al seu territori d’influència, és difícil trobar algú que no hagi coincidit amb l’Amorós en algun racó del Món de Reus.

Per això avui, en un dia amb tantes emocions contingudes per l’enyor que produeix la pèrdua d’un ésser tan estimat, em ve de gust recordar “al meu Amorós” en la seva condició de veí de casa.

En diverses ocasions he explicat que jo soc fill del passeig de Prim. Vaig arribar al món a la Clínica Pont, i al poc de néixer vaig anar a viure al 7è 1ª del número 40, a tocar de la plaça de la Pastoreta. En aquest pis m’hi vaig passar els primers trenta anys de la meva vida. Un immoble que era com un Món de Reus en petitet.

Hi vivien regidors, presidents d’entitats, directors d’escola, empresaris de soca antiga, el responsable de la fira de mostres, botiguers d’establiments centenaris, algun viatjant popularíssim, dos clavaris de la Sang, un fundador dels Ploms, una vella glòria del Reus de les sis copes, un artista reconegut, un metge amb consulta distingida i, fins i tot, la néta de “l’Urbano de la barba”. Aquell immoble, per tant, era una deliciosa reducció de la meva ciutat. I ves a saber si les pàgines viscudes en aquest entorn expliquen la meva fascinació per Reus i la seva gent.

I amb tot això dalt de tot, al 8è 1a, l’Amorós i la seva família. Haver-lo conegut en condició de veí, a l’escalf de la seva llar plena de bells sentiments i de persones encantadores, ha estat un autèntic luxe. La seva estimadíssima Luisa, i la seva extraordinària descendència -el Xavi, la Cuca i l’enyorat Gabriel- són persones que es fan estimar per la seva manera de fer i de ser.

Una casa, per cert, plena a vessar de llibres i de parets carregades amb delicioses creacions artístiques on hi ha obra del meu pare, com les caricatures -fins a 3!- que li va fer al llarg de la seva vida. Com la que il·lustra aquest article, abillat com Cristòfol Colom descobrint “les seves” Amèriques. Quantes vegades, al sortir de casa, aparcat al passeig hi trobava el cèlebre Seat 600, logotipat fins al sostre, del popular establiment de teixits del carrer de Llovera.

Ja casat, quan anava a veure la mare, l’Amorós sempre sortia a les converses. I especialment evocant el seu cèlebre xiulet que amenitzava, sonorament, el pati de llums. “Encara xiula l’Amorós?” li preguntava de manera recurrent. I ella, veritable lletraferida que devorava els llibres del Xavier, m’explicava si refilava adequadament i, també, si havien coincidit a l’ascensor fent-la petar sobre tantes i tantes coses que hem compartit amb els Amorós durant més de mig segle d’agraïda convivència veïnal.

Pel Xavier sempre he tingut la màxima admiració. I durant aquestes últimes hores m’han vingut al cap multitud de vivències compartides. Aquelles inoblidables dotze hores Llegint Amorós que vam muntar a Ràdio Reus. Més de 150 persones van llegir textos de l’autor en una lectura ininterrompuda que vam realitzar a la Capsa Gaudí. O la Tardor de les Arts que en la meva etapa a l’AMPA de la Mowgli vam muntar a la que també era la seva escola. Com va gaudir el Xavier recordant els inicis de la Mowgli bressolada per la inoblidable Àngels Ollé de la que en va ser un dels primers alumnes el seu fill petit, el Gabriel. O l’oportunitat de participar, gràcies a la generositat de la Dolors Juanpere i el Xavi Filella, en les memorables representacions dels Temps Estranys al Bartrina, l’adaptació teatral del seus textos memorialístics. En totes aquestes iniciatives vaig comptar sempre amb la complicitat de la meva companya, la Mari Jo, que també va gaudir de la seva generosa amistat sabent, el Xavier, que era la néta de l’inoblidable Francesc Domènech, home de teatre vinculat al Bravium. Ell tot ho connectava a fi de bé.

En l’hora de l’adéu em queda el goig d’haver pogut conèixer i estimar al meu Xavier Amorós, al veí i, per tant, amic. Un autèntic privilegi.

Gràcies per tot Xavier. Et trobarem a faltar al teu estimat -i tan divertit- Món de Reus.

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s