L’adeu a GRAS I del Món de Reus

Aquest agost està resultant estrany. Fins a cert punt ingrat. Són nombroses les absències que hem de plorar al Món de Reus en els darrers dies. Des de la desaparició del president de l’Agrupació Local de la Creu Roja, l’entranyable Pep Segura, autor de grans espais radiofònics com la inoblidable Música en Alta Felicidad a l’emissora de la ciutat, fins al director de la Massa Coral de l’Orfeó Reusenc, el mític Josep Fusté. I amb tot això havent d’assimilar l’impacte de la noticia de la mort del reusenc Gerard Martín, el cantant de Terra Ferma. Una mort que ens ha deixat literalment sense paraules.

Hi ha un poema de Joan Maragall dedicat a la mort del seu joveníssim cunyat que malgrat el lament per l’enyor de la pèrdua d’una persona tan jove, acaba amb un cant vitalista: “Llavores esclataven més alts els plors al Cel… Ell ja no hi era… Pro a fora, al camp, era un ponent dolcíssim.” Perquè la vida, per injusta i sovint inexplicable que ens pugui semblar, continua i cal afrontar-la amb la millor disposició.

M’atreveixo a imaginar que aquest seria el discurs que li agradaria utilitzar al Doctor Francesc Gras Salas que ens va deixar ahir havent arribat (gairebé res!) als 101 anys de vida plena.

En els meus articles he citat sovint a l’il·lustre oftalmòleg amb la denominació Gras I per situar-lo generacionalment en el lloc que li pertoca per sobre de Gras II, el seu fill, el també oftalmòleg Francesc Gras Mercadé i que fou brillant president de la Societat El Círcol, i de Gras III, el repòrter Francesc Gras Esteva, que durant anys va il·luminar la vida ciutadana a les pàgines del Diari de Tarragona. Vaig obviar, en aquesta classificació, als seus ancestres, ja que tot plegat m’hauria obligat a construir un autèntic arbre genealògic. Amb tot això és evident que estem davant d’una estirp de reusenquisme sensacional.

El Reus Digital, mitjà on sovint hi col·labora el seu net, l’amic Anton Baiges Gras, publica una sinopsi precisa de la seva dilatada trajectòria amb especial atenció al seu vincle associatiu amb diverses entitats, destacant també el seu interès per prestigiar el nostre primer hospital. Així ho demostra la generosa donació que va fer de material mèdic propi i dels seus avantpassats per bastir el projecte del museu local de la sanitat.

Gras va ser un reusenc de cap a peus, convençut i militant. I un pou de saviesa i coneixement que va voler compartir amb tots nosaltres els seus impagables escrits de records ciutadans que sempre he cregut que l’Associació d’Estudis Reusencs hauria d’agrupar, en un únic volum, a la seva col·lecció Rosa de Reus. El retrat que el Doctor Gras fa d’una època i dels seus personatges mereix figurar en la que possiblement sigui la principal biblioteca genuïnament RTV, de lectura indispensable per saber d’on venim i on anem.

L’oftalmòleg va esquitxar les seves pàgines viscudes amb una riquesa de detalls absoluta, i amb un estil agraïdament mengívol. Veritable menjarblanc literari, d’ingesta plàcida i melosa pels qui ens agrada saber coses d’aquest Món de Reus tan nostre.

Se’n va un autèntic senyor de Reus, elegant i distingit i, alhora, proper i assequible. Tan enamorat de la ciutat com de la seva encantadora esposa i la seva fantàstica família, on tots els seus membres estan impregnats d’aquest sentiment sincer, obert i lleial d’estimar Reus i la seva gent.

Gràcies per tot Doctor Gras, GRAS I al Món de Reus.

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s