Els que ja en pentinen algun de blanc segurament recordaran aquelles celebrades innocentades que programaven la gent del Bravium Teatre el mes de desembre. La bombonera del carrer de la Presó era l’escenari d’un espectacle singularíssim, amb veritables astracanades que comptàvem amb un llarg romiatge d’espectadors i que tenien la capacitat de no deixar indiferent absolutament a ningú. Es tractava de practicar un exercici molt saludable, el de viure i riure amb les ocurrències de l’elenc d’actors del Centre Catòlic tenyit d’un humor que moltes vegades fregava l’absurd.
Tot plegat m’ha vingut al cap aquest dilluns quan he tingut la sensació, fullejant el Diari Més, que els del Bravium en feien una de les seves, representant una innocentada d’un absurd descomunal fora de temporada. El titular era prou eloqüent: “L’Església condiciona la cessió del Bravium de Reus al respecte a la moral catòlica”. Com hauria dit el flegmàtic exregidor, senzillament #Aspactaculà.
Recuperant d’altres pàgines viscudes al Món de Reus, també recordo un pamflet satíric de carnaval que es va publicar a principis de segle. Se’n deia ¡VERGÜENZA! i amb un castellà ranci, d’un barroquisme superlatiu, retratava l’actualitat local com si fos el NODO. I el més sorprenent és que amb aquella estètica lingüística, i atenent les notícies que descrivia, semblava que encara fóssim en ple franquisme, quan el dictador aplicava una fèrria censura que es traslladava als espectacles públics, amb censors que retallaven fragments d’obres de teatre i allargaven les faldilles de les vedettes. Fins i tot a la ràdio, com explicava sovint l’homo radiofonicus Enric Tricaz, la censura va voler revisar prèviament el contingut d’una retransmissió esportiva que encara no s’havia disputat. Apostoflant. Una mostra més de l’irracional i retrògrada que és voler censurar qualsevol cosa.
Que Déu em perdoni (i la invocació, en aquest cas, s’escau més que mai) si algú pot sentir-se ofès pel meu comentari. De fet jo soc creient i tinc un profund respecte per l’església. O, millor dit, per la gent que fa església. Penso, entre d’altres, amb capellans com Mossèn Joan Antoni Cedò, un prior com Déu mana. O Mossèn Ignasi Olivé, el capellà miracle de Sant Bernat Calvó. O Mossèn Pep Moreno, incansable en la seva tasca caritativa per aconseguir habitatges justos. O l’inoblidable Estanis Figuerola, que en la seva condició de diaca es va desfer per difondre arreu la paraula de Déu. O el malaguanyat Josep Roquer, el responsable del santuari, que en el seu dia ja va dir, públicament, que no entenia el desfici de l’arquebisbat pel Bravium quan l’església, a Reus, de locals i dependències vàries en tenia de sobreres.
La llista podria ser inacabable. I tots mereixerien un elogi sincer per la seva feina pastoral. Però interpreto, veient com va el món, que hi ha una altra realitat a les més altes instàncies de la cúria que s’entossudeix, amb les seves decisions, a mantenir aquesta crosta tan ingrata que no deix créixer ni evolucionar l’església catòlica.
Aquesta altra realitat de les esferes superiors ha perdut una nova oportunitat per fer-se propera, assequible. I per posar les coses fàcils. Com pot ser que no es facin càrrec del què representa el Bravium per la gent de Reus? Ningú els hi ha explicat l’històric simbolisme d’aquest teatre per la nostra ciutat que ara llangueix incomprensiblement tancat a pany i forrellat? Tant difícil era, tenint en compte el compromís de l’Ajuntament i la Diputació, d’invertir els tres milions d’euros necessaris per la seva rehabilitació, de ser generosos per convertir-lo en un espai d’expressió artística obert absolutament a tothom?
I què en deu pensar de tot això l’inoblidable Jaume Amenós? Deu riure per no plorar. Ell i la seva gent no van fer res més que aplicar caritat cristiana a la gestió del teatre, sent generosos, despresos, treballant desinteressadament per oferir, a tothom que ho necessités, un espai per expressar-se i comunicar-se amb l’objectiu de culturitzar el poble i cohesionar la societat.
En ple segle XXI recuperar la figura del censor per vetllar per la moral cristiana dels espectadors d’un teatre com el Bravium, no sembla la millor manera de fer amable i propera la religió catòlica. Si continuem per aquí, que Déu, als del Món de Reus, ens agafi confessats.
Quines coses passen…
El Món de Reus 