El Bravium, aquest teatre que tant ha fet per mantenir el sentiment identitari de la ciutat i que l’arquebisbat, de manera incomprensible, s’entossudeix a tenir tancat a pany i forrellat, ha estat l’escenari de grandíssimes representacions teatrals. D’aquestes en destaquen les sarsueles que durant bona part de la segona meitat del segle XX van convertir la bombonera del carrer de la Presó en un referent amb cantants de la talla de la tiple Ventureta Mestres, el baríton Francisco Egea o el tenor Josep Foraster.
D’aquelles històriques representacions del Bravium en són testimoni els immensos cartells que durant anys es podien veure al vestíbul del teatre, recordant aquella època gloriosa on sobresortien dos noms al capdavant de l’elenc del Centre Catòlic: el seu director artístic, el Francesc Domènech, i el director musical, el Josep Casanovas. Aquest últim es va encarregar, anys després, de mantenir la referència de la sarsuela al món de Reus liderant la històrica Companyia Lírica Teatral que tenia el seu escenari de referència al teatre del col·legi La Salle.
Precisament dissabte moria a Reus l’entranyable Mestre Casanovas, un d’aquests músics que va ajudar a difondre el llenguatge més universal i popular del món (de Reus i més enllà) que no és cap altre que la música. Des de la seva escola del carrer Gaudí o a les aules de diverses escoles, com la dels germans de les escoles cristianes on jo mateix vaig ser alumne seu, va procurar per la formació musical dels seus conveïns convençut, com estava, que sense música la vida seria un error. I que la immersió en aquesta expressió artística enriquia les persones, dotant-les de més sensibilitat i emotivitat. En definitiva, que ens feia a tots millors.
Al Mestre Casanovas el meu pare, Josep Maria Baiges i Jansà, el va dibuixar sovint com a director de la desapareguda Banda Municipal, paper que va desenvolupar amb eficàcia durant molts i molts anys. I també el va immortalitzar en una ocurrent caricatura on destacava el seu paper de compositor. De fet el Mestre va obsequiar amb una marxa nupcial als prínceps Balduí i Fabiola de Bèlgica amb motiu del seu mediàtic casament, el 1960. Del retrat del meu pare, on el director d’orquestra trepitja el teclat del piano, destaca la clau de sol a l’orella, i també la mosca que envia un Beethoven vestit d’angelet per convertir-la en un sostingut al pentagrama.
Desapareix un músic de pedra picada, integrant d’una extraordinària generació de conciutadans que mai més tornarà. Si la música és la banda sonora de la nostra vida, al Món de Reus el Mestre Casanovas es va encarregar d’interpretar-la i ensenyar-la perquè sonés, a tothora, afinadament i de manera melodiosa.
Fins sempre Mestre Casanovas, un altre gran RTV que desapareix d’escena, fent mutis, del Món de Reus.
El Món de Reus 