Pels qui ja en pentinem algun de blanc al Món de Reus, hi ha dues imatges sonores que formen part obligada del nostre imaginari ciutadà. D’una banda, la veu del mític Josep Maria Borrell retronant als equips d’amplificació i megafonia de Publicitat Borrell. De l’altra, el ressò dels altaveus de Salvadó Electrònica Reus comandats per l’entranyable matrimoni format pel Salvador Llauradó i la Misericòrdia Salvadó. Quantes presentacions no he arribat a fer gràcies a la disposició tècnica d’ambdós, procurant per una difusió correcta i precisa de la veu en multitud d’actes de caràcter ciutadà, on sempre han actuat de manera precisa i disposada.
Precisament aquest matí de diumenge, a primera hora, el Josep Maria Casas del Barato m’ha advertit de la defunció del Salvador. La mare del Josep Maria, la incansable Anna Misericòrdia Rué Iglesias, ha treballat durant anys, colze a colze, amb la Misericòrdia Salvadó al grup de Misericòrdies. I són, per tant, bones amigues. D’aquí l’advertiment que em feia el Josep Maria sempre atent i amatent a les coses de ciutat.
Al conèixer la notícia, immediatament he evocat multitud d’imatges del Salvador, un conciutadà que formava part d’aquell Reus dinàmic i actiu. De fet, havíem sopat junts molt sovint, ja que al tècnic de so i al presentador, en actes diversos, se’ls acostuma a seure junts, a la mateixa taula. I d’aquí l’oportunitat de compartir àpat i conversa, sempre agradable, amb tots dos.
No fa gaire, precisament, em va venir al cap la seva imatge enfilat dalt de l’escala, amb el seu característic guardapols, tirant cable per sonoritzar els carrers per Nadal. Un record que vaig evocar a propòsit de la iniciativa dels botiguers del carrer Llovera de recuperar aquesta ambientació musical a la via pública. En plena època del Bluetooth, recordar-lo desafiant les alçades per sonoritzar la via pública amb un cable infinit va resultar molt simpàtic.
Però el Salvador, com la seva esposa amb les Misericòrdies, sempre va voler anar més enllà a l’hora de fer ciutat. I d’aquí la seva implicació amb l’associació dels Amics del Ferrocarril, amb companys com el Pere Codina o el Jaume Casas entre d’altres, per fer possible el Parc del Trenet. Durant aquests últims anys va comandar la locomotora Cori de la qual, de manera artesanal, en va fer els quatre vagons del comboi. O també en la seva condició de radioaficionat, com es pot veure en la caricatura que el meu pare, Josep Maria Baiges i Jansà, li va fer l’any 1976. Des de la seva estació va connectar la ciutat amb el món com també van fer, durant tants anys, els inquiets radioaficionats locals.
La ciutat la fem entre tots. I per això és tan important comptar amb persones compromeses, dedicades i responsables per fer-la rutllar amb el seu exercici professional i el seu vincle associatiu. Gent com el Salvador Llauradó de qui, en l’hora de l’adeu, només en podem dir coses bones. Un privilegi únicament a l’abast de grans persones com ell.
El Món de Reus 