Cóssos, Varietées i la nit de fer l’Índiu

La Nit de fer l’Índiu (Laia Solanellas/Reus Diari)

Sóc com una criatura. Arriba la Festa Major i perdo el nord. M’hi aboco amb tots els sentits. Això sí, d’una manera correcta i ordenada. Ja no tinc edat per segons quins excessos. Però en la meva faceta de presentador voluntariós i voluntari, aquests dies estic d’oferta presentant les Varieteés de Sant Pericu al jardí de la Casa Rull i, també, els Cóssos de la Festa Major que es van fer ahir al Mercadal.

Són dos actes relativament nous en el calendari de Sant Pere. Dels Cóssos se n’han fet vuit edicions. I les Varieteés tampoc fa tants anys que es van incorporar al programa festiu. El president del Bravium,  el Ferran Figuerola, recordava l’altre dia a Canal Reus TV la gènesi de la proposta. Una conyeta entre l’inoblidable Jaume Amenós i el tramoista meravelles, l’Antonio Florencio, va servir per posar l’espurna en aquesta bomba de rellotgeria de bon humor i festa grossa que acostuma a ser el Bravium. I, dit i fet, va néixer aquest espectaclet (com diría el genial Jordi Boronat) que fa les delícies de la gernació que cada nit es situa sota la Magnòlia del jardí del notari Rull.

I ahir les vaig presentar, just després dels Cóssos al Mercadal, que van ser magnífics, els més emocionants que recordo, amb unes aficions entregades a l’hora d’animar als integrants dels seus respectius equips. Veure la passió que hi posen els participants i els seus supporters és molt gratificant. I això explica que en vuit edicions –només vuit!- els Còssos siguin una referència del calendari festiu.

La victòria se la van endur els Xiquets de Reus. Però ahir van guanyar tots, del primer a l’últim. Perquè el més agraït de la competició és comprovar com, més enllà de la classificació final, el que busca tothom és passar una bona estona enmig d’una plaça que bull d’emoció.

Això dels Cóssos i les Varieteés, propostes festives incomparables entre elles atenent el fons i la forma, tenen –això sí- un punt en comú: la capacitat dels qui hi participen de convertir-les en imprescindibles. Hi pensava sortint de la Casa Rull quan, tot just, em vaig trobar amb la gernació que participava de la Nit de fer de l’Índiu amb els gegants i l’àliga i la participació, com a grup convidat, del Ball de Gitanes. Ahir, d’això de l’Índiu, només era la tercera edició. I veient el que és capaç de generar pujant i baixant del Mercadal al capdamunt del carrer Llovera, sembla que s’hagi fet tota la vida. Són aquelles coses sensacionals de la Festa Major i de la gent que la fa possible. Quina sort tenim de ser de Reus.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Un pregó de Ràdio Ràdio

La Montse Llussà encenent la Tronada al Mercadal després de pronunciar el Pregó de Festa Major (Sergi Jiménez/Reus Digital)

El dia que vaig saber que la Montse Llussà seria la pregonera de la Festa Major de Reus, vaig pensar que el seu seria un pregó de Ràdio Ràdio, així, escrit dues vegades, jugant amb la doble afirmació d’aquells que sovint es presenten de Reus Reus per remarcar la seva inequívoca pertinença sentimental a la millor ciutat del món, com sovint la presenta el nostre alcalde.

I certament el que vam poder escoltar ahir al saló de plens (conegut aquest dia com el saló dels ventalls atenent els nombrosos vanos que voleien per fer passar la calor del respectable) va ser un pregó de Ràdio Ràdio que, particularment, em va provocar una nostàlgia #Aspactaculà, com diria el flegmàtic regidor.

A Canal Reus la retransmissió la conduïa el Jordi Olària, flamant presentador dels informatius, conegut entre el comú del poble com el periodista-trabucaire atenent la seva pertinença a un dels grups festius més espatarrants (ho dic pel trabuc, naturalment) de la nostra festa grossa.

L’Olària va acompanyar, en off, l’entrada de la pregonera amb l’alcalde al costat. La Llussà anava elegantíssima, amb una jaqueta blanca sobre un vestit fosc estampat que deixava veure, a l’alçada del pit, una mena de rosa, de traços abstractes, que talment semblava la rosa de Reus.

“Una veu que forma part del mapa sonor i emocional de la nostra ciutat. Que mai perd l’oportunitat de proclamar que és de la nostra ciutat. Una veu de Reus” va dir l’alcalde en la seva introducció. I la Llussà, només arrencar, va confessar que el dia que la va trucar la primera autoritat municipal va creure, mentre esperava a l’altre costat del telèfon, que volia parlar amb ella per advertir-la d’una acumulació de multes preocupant.

Feta aquesta concessió humorística, la pregonera va començar el seu relat amb un fil conductor: la Ràdio i les ràdios de Reus. Un servidor va tornar a la infantesa, quan la Llussà presentava els 40 a la vella emissora del raval Santa Anna, amb una dicció perfecte, amb una veu sensacional, amb una personalitat desbordant. Una presència, davant del micròfon, que per desgràcia és va perdent en l’univers radiofònic d’aquest país.

Després de fer una repàs a la història de la Ràdio -de Ràdio Reus, naturalment- també va enumerar el gruix d’emissores que han escampat el nom de la ciutat per les ones. I després d’aquests apunts històrics, acompanyats dels documents sonors corresponents que punxava l’omnipresent Jordi Salvadó en la seva fins ara desconeguda faceta de tècnic de ràdio, es va arrencar fent un programa en directe.

Llussà ens va transportar a l’any 1984 quan donava els primers passos a Ràdio Reus després de guanyar, com tants dels que hem començat al mitjà, el concurs de Dj dels 40 principals. I l’enumeració de professionals de la seva ràdio va ser sensacional. Un detallàs que demostra com d’important és ser agraït amb aquelles persones que t’han acompanyat en el teu discórrer professional, i especialment en els inicis sempre complicats. El record no es va limitar als locutors, sinó que també va incloure personal d’administració i tècnics. Aquell any, per exemple, ja hi havia a l’emissora l’incombustible Àngel Palau, actualment Cap d’emissions de Ràdio Reus.

I convertint el saló de plens en un estudi de ràdio, la pregonera, fidel als seus inicis a la radiofòrmula, va donar pas a la música. I aquí es va produir un dels moments culminants del pregó. Després d’anunciar que escoltaríem l’imperdible Sant Pere a Cassiopea del gran Fito Luri, quan tothom esperava que el Jordi Salvadó punxés el CD, va irrompre a la sala, amb camisa blanca i pantalons beige, magníficament planxat, el mateix Fito interpretant en directe la cançó i movent-se delicadament pel saló davant la mirada atònita dels assistents. Genial el moment en el que va saludar, de manera reverencial, a l’alcalde i a la pregonera. I formidable la imatge que, segurament de manera atzarosa, ens va regalar Canal Reus, amb un primer pla del Fito i al darrere, fent els coros, la portaveu de la CUP, la Marta Llorens.

El pregó es podria haver acabat aquí perquè el moment ideat per Llussà va ser impactant. Però la protagonista va voler anar més enllà, utilitzant el privilegi del micròfon per donar un vernís reivindicatiu al seu redactat dedicant-lo als refugiats, a les dones i al personal de l’hospital de Sant Joan. I encara hi va haver temps, com va fer també durant la proclama posterior des del balcó del consistori, per demanar que l’1 d’octubre Volem votar. Sí o no, totes les opcions són vàlides i permeses. Però volem votar. Sensacional.

La Llussà es va guanyar l’aplaudiment sincer i entusiasta d’un públic -on hi havia l’home de les mil veus, l’Oriol Cruz del Versió, que va imitar a un dels oients tipus de Ràdio Reus- entregat davant d’aquella locutora de Reus Reus i de Ràdio Ràdio que també va reivindicar el seus orígens comercials evocant la figura i la professió del seus pares. I tot plegat es va convertir en el millor preàmbul per lliurar el Tro de Festa, el guardó que distingeix a les persones que sovint, des de l’anonimat, contribueixen a fer possible la festa major.

I el premi va ser pel Pere Bonet Anguera, el Pere de la Palma, que ja veu en l’horitzó la seva merescuda jubilació. Sorprès del tot, perquè com a tots els seus antecessors se’l va portar enganyat, el Pere -que sempre ha fet de la discreció i la humilitat la seva raó de ser- va  voler treure’s tot el mèrit. “No me’l mereixo aquest premi. Jo he fet la meva feina com l’havia de fer” va dir amb el seu somriure de sèrie. I precisament això és el que fa tan merescut aquest reconeixement. El Pere és un treballador de l’Ajuntament que cobra per fer la seva feina. Però la seva dedicació, predisposició i bona voluntat, fent-ho tot fàcil, és el que s’ha de posar en valor i també d’exemple, especialment per alguns dels seus companys que haurien d’entendre com d’important és confortar al ciutadà representant laboralment a l’administració local. Un premi que fa justícia a la manera de fer d’un magnífic professional que ha prestigiat la imatge del treballador municipal de Reus Reus, així, escrit dues vegades. Com ha de ser.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Una samarreta per anar a Islàndia

La samarreta del Jordi Romero que podeu comprar al Batabat

El dissenyador de desbordant imaginació,  el Jordi Romero, ens ha regalat per Festa Major una samarreta que farà furor i que recull alguns dels seus inspirats “Ganxets” que de manera periòdica ens descobreix a Facebook per a gaudi dels seus incondicionals. Aquesta peça de roba amb DO Reus es pot adquirir al Batabat del carrer de les Galanes. Però als amics del Món de Reus els hi pot sortir de franc. Entre tots aquells que poseu un m’agrada a la publicació de Facebook d’aquest article, sortejarem una d’aquestes creacions del mític Jordi Romero. Teniu temps fins el diumenge vinent, 25 de juny, a mitjanit.

Abillats amb aquesta samarreta podeu seguir la multitud d’actes i propostes d’aquesta Festa Major que arrencarà, oficialment, el dia de Sant Joan amb el pregó de la veu de Catalunya, la Montse Llussà. I fins i tot, malgrat ser de màniga curta, us anirà un pam bé per viatjar fins a Islàndia. Perquè d’entre les nombroses propostes de la setmana gran reusenca, cal destacar la presència al Bartrina de l’Albert Om i la Maria Xinxó posant en antena el seu programa vespertí a Rac 1 que amb nom de país de l’atlàntic nord. Una de les sensacions de la temporada que s’ha convertit en líder d’audiència en un tres i no res.

La cita serà el dimecres 28 a les 19h al Bartrina. I el primer que arriba, el primer que seu. Atenent l’hora i com bullirà la ciutat en aquell moment preparant l’anada a Completes, s’agrairà passar abans pel Bartrina i agafar l’aire fresc d’un programa que, com ja he escrit en més d’una ocasió, té el gran mèrit de recuperar l’essència de la ràdio donant veu a l’oient, l’autèntic protagonista del mitjà.

La cita, doncs, d’aquí vuit dies al Bartrina. I si voleu anar-hi amb la samarreta dels Ganxets del Jordi Romero, feu un m’agrada al Facebook d’aquesta publicació. Així de fàcil.

El 28 ens veiem per Islàndia. Sense sortir de Reus. Quin goig.

_____

Tancada la promoció i fet el sorteig la guanyadora va ser la Susana de Haro que va recollir la samarreta dels Ganxets al mateix Batabat.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Moito obrigado Henriques

Vicente, Henriques, Casanova, Serrano i Jordi Salvadó a l'acabar el concert de dissabte a Cal Massó. (Facebook/Jordi Salvadó)

Vicente, Henriques, Casanova, Serrano i Jordi Salvadó a l’acabar el concert de dissabte a Cal Massó. (Facebook/Jordi Salvadó)

 

Dissabte vam descobrir una altra de les enormes virtuts del vermut de Reus: la de generar imatges de normalitat en l’àmbit de l’esport. Gràcies al Vermut VUIT COPES, impulsat pels imprescindibles amics de Miró, al Mercadal es van aplegar els tres capitans que han aixecat els vuit trofeus continentals del Reus Deportiu: Joan Sabater, Jordi Garcia i Raül Marín. Una imatge que va captar l’intrèpid fotògraf del Diari de Tarragona, el simpatiquíssim Alfredo González, seguint les instruccions del sotsdirector del rotatiu, el Josep Cruset, que va xalar com un nen amb sabates noves amb la feliç coincidència dels tres capitans. Cruset, després de presentar fa dies el seu extraordinari llibre sobre l’Aventura del Gran Reus, de ben segur deu hauria volgut acompanyar cada volum amb una ampolla del VUIT COPES. Res millor que el nostre vermut de campionat per brindar per una obra que retrata, de manera excel·lent, l’esport nacional del Món de Reus.

Però dissabte les emocions al voltant de l’ hoquei no es van acabar al Mercadal. Al vespre, a Cal Massó, vam ser testimonis d’un concert que passarà als annals de la música d’aquesta ciutat. Un recital de fados a càrrec d’una sirena portuguesa que es diu Elsa Casanova i que en un sola nit en va tenir prou per posar-se a la butxaca a un auditori entregat que li va regalar, dempeus, una ovació tan sentida i emotiva que feia esborronar.

Dit això, l’amable lector es preguntarà que té a veure un concert de fados amb l’hoquei local. Molt senzill: acompanyant a Casanova hi havia el porter del Reus d’hoquei, el Pedro Henriques, tocant la guitarra portuguesa. I com la tocava la guitarra! Acostumats a l’estereotip de l’esportista d’elit que ben bé no té temps d’especialitzar-se en res més per culpa de la disciplina que imposa la pràctica esportiva, veure el virtuosisme d’Henriques tocant la guitarra amb la mateixa habilitat que atura les canonades del rival va deixar al públic bocabadat.

El concert, amb la càrrega emotiva de l’imminent adéu de Reus de la parella musical i sentimental que formen Casanova i Henriques, va ser una idea de l’omnipresent Jordi Salvadó que novament ens va demostrar la seva enorme capacitat d’encetar-la en tot allò que li bull al cap. Això sí, amb la complicitat de l’Isaac Albesa que ho fa tot fàcil a Cal Massó. El mateix Salvadó, que va tocar el “cajón” en algunes de les peces, va embolicar al seu germà “flamenc”, l’Eduardo Sánchez, a la guitarra . I també va sortir a l’escenari un fadista portuguès de categoria, l’Humberto Vicente, una de les primeres persones que va creure en el talent de la cantant portuguesa quan només era una nena de 12 anys.

A les acaballes del concert també hi va haver temps per una sorpresa amb la irrupció a l’escenari del Fito Luri, que va interpretar Copes de vi, una de les peces del seu últim CD amb l’acompanyament d’Henriques, reeditant les emocions viscudes durant  l’enregistrament del disc i en el concert de presentació del cantautor de Cassiopea. En resum, una nit inoblidable.

No fa gaires dies la Cristina Valls entrevistava a la pregonera d’enguany, la Montse Llussà, a la revista VIU REUS. I parlant de la ciutat, Llussà destacava com durant els últims mesos, i gràcies a la seva perspectiva barcelonina, ha comprovat que la marca Reus s’associa molt favorablement al món de l’esport pels èxits dels seus equips. Èxits esportius, s’entén. Per bé que la presència del genial porter-músic portuguès podria ser un dels millors impactes de la capitalitat de la cultura. L’eslògan que ens ha regalat per la manera de fer i d’actuar del gentleman lusità serà inoblidable: “Reus, la ciutat on fins i tot els porters d’hoquei toquen la guitarra portuguesa com els àngels.”

Moito obrigado Henriques, moito obrigado Casanova. I com diu el gran Jordi Salvadó al seu imprescindible blog, gràcies per convertir Reus en Lisboa.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Avui al Món de Reus som menys lliures

(Jordi Romero / Facebook)

Aquesta passada mitjanit LANOVA Ràdio ha deixat d’emetre per FM després de les pressions que ha exercit l’Associació Catalana de Ràdio, la patronal que agrupa les ràdios i cadenes privades del país, sobre l’Ajuntament de Castellvell, el titular del dial per on s’emet la programació de l’emissora. Aquesta associació ha vessat una sèrie d’acusacions contra LANOVA que, en alguns casos, resulten grotesques per inversemblants i que posen de manifest una obsessió gairebé malaltissa contra aquesta emissora, fent ulls clucs a d’altres irregularitats més flagrants del panorama radiofònic del país.

Costa d’entendre aquestes ganes de tocar el crostó a LANOVA, hereva d’una escola de ràdio històrica a la capital del Baix Camp. LANOVA és l’últim esglaó de la mítica Ràdio Music Club (1982-1997) i també de Punt 6 Ràdio (1997-2013). Estem parlant d’emissores associatives, amb una gran dosi de voluntariat per fer possible un mitjà de comunicació local, amb innegable vocació pública, i que ha servit per forjar nombrosos professionals que avui excel·leixen arreu del país. I costa especialment d’entendre quan veus qui hi ha en els càrrecs directius de l’Associació. És el cas d’algun professional que s’ha forjat radiofònicament a Reus i que hauria de saber, millor que ningú, l’esperit de l’emissora. Per tant resulta incomprensible que algú, amb el seu profund coneixement de la ciutat i del territori, hagi participat d’aquesta decisió tan contundent contra LANOVA. És una agressió a una tradició radiofònica local amb 35 anys d’història. Gairebé res.

Professionalment em considero fill d’una d’aquestes ràdios privades, Ràdio Reus, a la que representa l’Associació. Una emissora generosa i solidària, també amb d’altres ràdios. Ajudant i col·laborant. Exercint aquest mestratge ben entès que cal pressuposar-li a l’emissora degana de la demarcació. Avui Ràdio Reus sobreviu a les ones gràcies a l’enorme dedicació dels seus professionals, que han estat capaços de mantenir la referència de La Ràdio malgrat el poquíssim temps d’emissió que els atorga la Cadena a la que pertanyen. Per això no em sembla just, com he vist a la xarxa, carregar els neulers d’aquesta polèmica a segons quina empresa en concret perquè tenim el perill de fer pagar justos per pecadors. I no es pot posar a tothom en el mateix sac. Aquest és un tema on s’ha de ser especialment curós.

Ara bé, dit això sí que considero important apel·lar a la responsabilitat personal dels integrants de la junta de l’Associació, que són els que, al cap i a la fi, han pres la decisió. Humilment m’atreveixo a demanar-los que reflexionin sobre què han fet amb LANOVA. Pressuposant, com no podria ser d’altra manera, que són gent que estimen la ràdio i el que és capaç de generar entre els seus oients i professionals, obligar a tancar una emissora a la nostra ciutat, on per tradició i trajectòria la ràdio és molt més que un mitjà, és una cosa molt grossa. I d’aquí la imatge del Jordi Romero, que encapçala aquest escrit, i que és tan explícita a l’hora de definir gràficament una decisió que ens remunta a temps estranys, impropis d’una societat tolerant i democràtica en ple segle XXI.

En aquesta qüestió que ens ocupa hi ha un gest molt eloqüent que val la pena posar en valor. El Centre de Lectura ha ofert la seva pàgina web per penjar l’enllaç de LANOVA per poder facilitar a l’audiència el seguiment per internet de les seves emissions. L’oferiment de l’ateneu del carrer Major té un valor simbòlic elevadíssim. Va ser al Centre on va néixer, el 1925, Ràdio Reus. I 92 anys després es converteix en el paraigua perquè LANOVA pugui continuar amb les seves emissions, refermant la que ha estat històricament una de les màximes de l’entitat, el compromís amb la defensa de la llibertat d’expressió. Un oferiment que honora, una vegada més, a l’entitat presidida pel Xavier Filella.

De moment, però, LANOVA ha desaparegut del seu canal natural, l’FM. I el silenci del 99.8 és impactant pel que representa. Tots hi sortim perdent i més que ningú els oients. Perquè avui la gent del Món de Reus som una mica menys lliures. Una autèntica llàstima.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Visca el Ball de Marcos Vicente!

M’he de treure el barret (pirata, naturalment) per la manera com s’està desenvolupant la campanya per fer realitat el ball de Marcos Vicente a la nostra ciutat. Una iniciativa esplèndida, profundament argumentada i perfectament plantejada que veurà la llum durant els propers dies i que farà les delícies dels ciutadans a la Festa Major Petita.

La iniciativa sorgeix de l’Escola la Vitxeta i de l’Escola-Institut el Pi del Burgar amb l’objectiu de vincular-se amb la Festa Major. I per això trien un ball parlat amb innegables virtuts pedagògiques, on el teatre esdevé una eina motivadora per a l’aprenentatge de diverses competències com ara l’escriptura, l’oralitat, la coordinació psicomotriu, la música, la llengua, etc.

Que tot això es faci al voltant d’una escola té molt de mèrit. A Reus tenim casos similars que han reeixit de manera extraordinària i que expliquen aquesta explosió festiva que es viu a la ciutat en les dates més solemnes. És cert que la Festa Major la fem tots, petits i grans. I que pot acabar sent excessiva això que se’n diu darrerament, amb connotacions negatives, la infantilització de la festa. Ara bé, no ho posem tot al mateix sac. La manera com es planteja i presenta el Ball de Marcos Vicente és impecable i mereix l’aplaudiment entusiasta pel que pot generar al seu entorn.

Parlant d’entusiasme, demanar-vos un últim esforç per participar del micromecenatge que els impulsors han previst a Totsuma.cat per poder finançar els elements bàsics del Ball, com són el disseny coreogràfic, el vestuari i la fusteria. Amb una petita aportació podeu ajudar a fer una cosa molt gran.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Vuit Copes, un vermut de campionat

Per segon any consecutiu he tingut la immensa fortuna de col·laborar en el naixement de l’autèntic vermut del Món de Reus. Els Amics de Miró -que fan de la generositat amb els seus conveïns la seva autèntica raó de ser- m’han inclòs en el grup de savis vermutaires, emulant als mítics savis del Campanaret acomboiats per l’inoblidable Josep Maria Gort. Aquest grup s’ha encarregat de donar nom a l’aperitiu formulat amb avellana que guarda tota l’essència de la fruita seca per excel·lència de casa nostra.

Si l’any passat el vermut va homenatjar al mític Xola, el reusenc de la força descomunal, enguany hem decidit etiquetar el vermut amb un nom prou suggeridor, el VUIT COPES, en referència als trofeus continentals que el Reus Deportiu d’hoquei llueix a les seves llustroses vitrines. De fet els capitans dels equips que han aixecat els trofeus seran els encarregats de presentar el VUIT COPES en el decurs de la vermutada que es farà dissabte al Mercadal. Un trident màgic format per Joan Sabater, Jordi Garcia i Raül Marín. Gairebé res.

El nou vermut el trobareu en un envàs de 187 ml. i es posarà a la venda el mateix dissabte a un preu de 2 euros l’ampolla. Un import que Vermuts Miró destinarà íntegrament a col·laborar amb la Fundació Mossèn Frederic Bara de Reus que, des de fa més de 30 anys, té per objectiu realitzar una acció compensadora i preventiva amb la infància. Curiosament la Fundació, que té la seva seu social a la plaça del Teatre, ha comptat amb la complicitat de l’equip d’hoquei del Reus, amb la inclusió del logo de l’ONG als pantalons dels jugadors duranta questa temporada. Una nova casualitat no buscada que demostra que al Món de Reus tot està connectat.

Així doncs, aquest dissabte toca vermutada al Mercadal. I toca ser solidaris comprant el VUIT COPES, un vermut de campionat.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari