Gràcies

El Guillem Anguera rebent el seu AMENÓS de mans de la Meritxell Perpinyà.

Avui toca donar les gràcies a tots els que heu fet possible els Premis Amenós als que més Enganxen. Enguany i tots els que hem anat organitzant des del 2012. Al Bravium, sempre a punt per fer la bola grossa i convertir l’homenatge al Jaume en una festa ciutadana. A tots els “lliuradors”, amigues i amics que sempre, SEMPRE estan disposats a sumar. Als col·laboradors, el Forn Sistaré i Vermuts Miró, que no tenen mai un no per ningú. Al Sergi Herrera de l’Estudi Ovni, creador del magnífic diploma d’enguany jugant amb una de les inspirades creacions del meu pare. Al Guillem Anguera, un acordionista genial, pel seu impecable acompanyament a la gala. A l’Alcalde Pellicer, que sempre hi ha volgut ser. I al Jordi Cervera i la Noemí Llauradó que també ens han fet costat. I, naturalment, a tots els guardonats.  La seva disposició, complicitat i agraïment ho justifica tot. Després d’haver lliurat, en aquestes set edicions, prop de 240 guardons, tinc la impressió que l’aplaudiment entusiasta que van rebre l’Àlvar i la Dolors de l’Orfeó demostra que la gent realment important del món de Reus és aquella que sap guanyar-se el cor de la gent amb la seva senzillesa i afabilitat. Quina lliçó de vida tan extraordinària. I un colofó sensacional a uns Premis que van néixer amb aquest objectiu. Tot plegat, certament, ha valgut la pena.

Relació de guardonats amb els AMENÓS als que MÉS ENGANXEN 2018

  • Jordi Folck. Per la seva dilatada trajectòria literària.
  • El Col·lectiu Reusenc d’Acció Cultural i la Colla Gegantera per LA NIT DE FER L’ÍNDIU, l’acte de festa major innovador i transgressor que en temps rècord s’ha convertit en imprescindible.
  • Jaume Ciurana. Actor i activista cultural. Per la seva impecable trajectòria a Bravium Teatre.
  • CF Reddis. A l’històrica entitat reusenca que frega els cent anys d’activitat esportiva a la ciutat
  • Pep Macaya i Eduard López. Reconeguts escriptors reusencs que presenten obra aquest Sant Jordi.
  • Orfeó Reusenc. Entitat cultural reusenca que enguany celebra el centenari de la seva creació.
  • Carlota Martí. Productora televisiva. Ànima, rere les bambolines, de la gala dels Imprescindibles de Canal Reus.
  • Jordi Salvadó. Omnipresent actor, músic, mestre i activista cultural a l’escena reusenca. El guardó vol reconèixer, especialment, la seva participació determinant en la gala commemorativa de l’aniversari de la Fundació Reddis.
  • Àngel Palau. Tècnic històric de Ràdio Reus. (Premi MESTRE de la RÀDIO)
  • Santi Suárez-Baldrís. Bèstia televisiva. Director de la gala dels IMPRESCINDIBLES de Canal Reus TV.
  • Toni Just. Per la iniciativa de crear el Laboratori Musical al carrer Doctor Robert com espai de suport als músics locals. (Premi Sugranyes al fet musical de l’any)
  • Josep Maria Borrell. Veu històrica de les fires de Reus.
  • Jordina Almacellas. Actriu. Protagonista del muntatge “Misericòrdia: de Reus al Cel” estrenat per l’Orfeó durant la festa major de Misericòrdia.
  • Alícia Zarco. Activista ciutadana. Membre històrica de l’organització de la Ruta del Masclet i element necessari en l’acollida dels Reixos de Reus.
  • Laura Prats. Cap de màrqueting de Vermuts Miró. Figura determinant per entendre l’eclosió del vermut a Reus i el suport constant de la marca que representa a la cultura local.
  • Ramon Folch i Josep Cugat. Referents de tota una època de l’esport base local, en el bàsquet (Folch) i en l’handbol (Cugat).
  • Ramon de la Fuente i Pilar Huguet. Forners i pastissers. Per convertir el seu establiment del carrer Alcalde Joan Bertran en l’autèntica fàbrica de xocolata del Món de Reus. (Copa Tricaz)
  • Santi Juncosa. Futbolista, entrenador i directiu. Persona admirable pel seu talant i bonhomia.
  • Antoni Veciana. Actor, escriptor, gestor i activista. Ànima del grup LA GATA BORDA.
  • Fito Luri. Cantautor. Pel seu tema Octubre inspirat en els fets viscuts a Catalunya l’1 d’octubre.
  • Comerç Solidari Reus. Iniciativa de diversos comerços locals per destinar part dels seus beneficis a accions solidàries.
  • Drac de Reus. Característic element del bestiari festiu de Reus que enguany celebra el seu vint-i-cinquè aniversari.
  • Escola Montsant. En motiu del cinquantenari de la seva fundació.
  • Escola Rubió i Ors. Per la seva trajectòria gairebé centenària que coincideix, també enguany, amb el vint-i-cinquè aniversari de la construcció del nou edifici, una fita on va ser determinant la implicació de la seva comunitat educativa.
  • Sílvia Sagalà. Periodista. Per la seva impecable trajectòria a Canal Reus i, més específicament, pels gairebé 700 programes del seu magazín AVUI PER DEMÀ.
  • Jove Cambra. Pel cinquantenari de l’entitat, referent de l’acció cívica en benefici de la ciutadania,.
  • Mandríl·lia. Grup d’acció ciutadana que ha sorprès tothom amb muntatges com el de la reconstrucció de la guerra civil al centre de la ciutat.
  • Ana Belén Castaño. Històrica representant veïnal del Barri Sol i Vista.
  • Marta Magrinyà. Escriptora. Per l’èxit de la seva última novel·la “On ets Anastàsia?”.
  • Guillem Anguera. Acordionista. Per la seva trajectòria artística coronada, aquests últims mesos, pel seu magnífic cd “14 quilòmetres”.
  • L’Àlvar i la Dolors. Responsables del cafè de l’Orfeó que enguany han posat el punt i final a la seva impecable activitat professional.
Anuncis
Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Fot-li que són els Amenós!

Ja hi tornem a ser. El dijous 19 d’abril arriben, al Bravium Teatre, els Premis Amenós als que més Enganxen, la setena edició dels guardons que vam crear amb el Jaume Amenós per reconèixer persones i entitats del Món de Reus que fan ciutat.

El diploma, com sempre, estarà il·lustrat amb una imatge creada pel meu pare, l’artista Josep Maria Baiges. I enguany recuperant un dibuix que va fer per la revista URBS a finals dels cinquanta del segle passat. La imatge és ben original ja que reprodueix el campanar amb una peculiar visió aèria, coronat per una barretina autèntica. El dibuix l’ha recuperat el Xavi Guix, nét del director de l’URBS, Josep Maria Guix, i ha tingut l’atenció de posar-lo a la meva disposició per reproduir-lo. I com sempre el Sergi Herrera, de l’Estudi Ovni, s’ha encarregat del tractament de la imatge acolorint la barretina de manera magnífica.

Durant la gala de dijous també lliurarem els Premis Mestre de la Ràdio al fet radiofònic de l’any, recordant a l’inoblidable comunciador i amic Joan Ramon Mestre. I amb el Jordi Sugranyes distingirem el fet musical de l’any.

Com és habitual també tindrem un contrapunt musical extraordinari, el de l’acordionista Guillem Anguera. I amb el Forn Sistaré i Vermuts Miró posarem la cirereta al piscolabis que servirem a l’acabar.

Us esperem dijous 19 al Bravium a les 19.30h per repartir els que més Enganxen i, sobre tot, per fer ciutat. Fot-li que són els Amenós!

Amb el Jaume Amenós a la Plaça Prim presentant la primera edició dels Premis, l’any 2012. Enguany celebrarem la setena edició dels Enganxen.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Visca el Reusdoms!

Foto del Xavier Llastarri a la roda de premsa d’ahir. Segons Joan Alfons López, del Reus Diari, el president del CF Reus feia “cara de circumstàncies”. No li falta raó.

El Guionista del Món de Reus ho ha tornat a fer. El gir argumental en el culebrot del camp de futbol del Reus Deportiu ha estat de pel·lícula. Després d’un tens estira i arronsa amb l’Ajuntament per la cessió de l’estadi municipal, i quan semblava que l’acord estava tancat, ahir el president del club, Xavier Llastarri, i el màxim accionista, Joan Oliver, anunciaven en una tristíssima roda de premsa que s’emporten el club a Riudoms. I un servidor, sense voler-ho, es converteix en una mena de visionari capaç d’endevinar el futur. Aquest és l’article que vaig publicar el passat mes de març a la NW Revista de Reus i que ha resultat profètic “Visca el Reusdoms!”. Una vegada més, la realitat supera la ficció.

El totpoderós màxim accionista del CF Reus Deportiu, Joan Oliver, té la virtut de no deixar mai indiferent a ningú les (poques) vegades que s’adreça als mitjans de comunicació. Repassant el seu currículum mediàtic d’ençà que porta les regnes de club, t’adones de la seva capacitat d’utilitzar els altaveus periodístics de manera estratègicament calculada per aconseguir que el seu missatge impacti, i de quina manera, en el destinatari.

L’última demostració d’aquesta manera de fer l’hem tingut no fa gaires dies arran de la dificultat d’obtenir, per part de l’Ajuntament, la concessió d’ús de l’Estadi municipal. Tot i comptar amb les simpaties de l’equip de govern, la licitació està aturada fins que no es resolguin les al·legacions presentades per la CUP. Els de la Candidatura anticapitalista han arrufat al nas a l’entendre que les millores al camp no poden ser d’ús privatiu. Que li preguntin al David Vidal, l’increïble home normal, que conclosa la seva etapa política amb els cupaires ha tornat a la seva activitat professional de jardiner del verd municipal per a gaudi d’una afició que el reconeix sobre la gespa com si es tractés d’un davanter centre prodigiós.

Davant d’aquest panorama, Oliver va amenaçar, amb llums i taquígrafs, de portar l’equip a una altra població. “Ens queda poc marge de maniobra, perquè la Lliga ens colla”, va explicar referint-se a les pressions de la LFP que exigeix al club unes instal·lacions amb la capacitat reglamentària. D’aquesta manera, el màxim accionista matava dos ocells d’un tret (dialèctic, és clar): d’una banda, pressionant a l’Ajuntament perquè desencalli el tema, i, de l’altra, implorant indirectament a la LFP una moratòria, com a mínim d’un any, per poder tenir temps material per adequar la infraestructura esportiva.

Però on volia anar a parar amb tot això és en la hipotètica possibilitat de traslladar l’equip a un altre municipi on (aparentment) pugui ser més fàcil ocupar i ampliar unes instal·lacions municipals aprofitant la bonança política a l’Ajuntament de torn. Oliver va apuntar dues possibilitats: Cambrils i Riudoms. I un servidor, amb ancestres familiars a la flor del Camp, va saltar d’alegria al valorar aquesta última possibilitat. Tot serien avantatges pel nou club que portaria el nom de Reusdoms. D’entrada, permetria acabar definitivament amb les rancúnies mútues per la disputa del natalici de Gaudí. Cal recordar que l’arquitecte va pronunciar la mítica frase “Pel meu poble, tot” quan una delegació riudomenca el va visitar a Barcelona per demanar-li la cessió d’uns terrenys de la seva propietat per fer -atenció!- un camp de futbol. Vaja, ni fet expressament.

Pel que fa a la presidència la faríem bicèfala, promovent una entente cordiale del Xavier Llastarri amb el seu homòleg riudomenc, el bon jan del Josep Maria Llaó. El tàndem que formarien seria imparable: Llaó Llastarri. Amb aquesta denominació ningú gosaria aixecar-los la veu a les llotges d’arreu. I l’eslògan del club seria regalat: GAUDIu del Futbol. Fins i tot la seu social podria ser al Mas de la Calderera i el grup d’animació seria el dels Boters, recordant l’origen professional de la família paterna de l’arquitecte. Què me’n diuen de tot plegat? Fa patxoca, oi? Doncs poca broma amb la proposta. Tenint en compte l’esbombada mediàtica que mereix darrerament aquesta collonada de Tabàrnia, ves que això del Reusdoms no acabi fent fortuna en aquest món de mones que és el futbol. Jo no descartaria res.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

L’últim ball de la senyora Sagalà

Aquesta setmana que comença serà diferent al Món de Reus televisiu. Després de 685 programes (en aquest mateix blog vam parlar del primer!) i d’una impecable trajectòria periodística, la Sílvia Sagalà ja no tornarà a presentar l’imprescindible Avui per Demà a Canal Reus. Dijous passat s’acomiadava de l’audiència per iniciar una nova etapa professional.

Per això ahir diumenge, paint els pintxos de la Ganxet i les emocions del Reus d’hoquei, vaig recuperar el comiat de la locutora de veu portentosa. Un comiat impecable, envoltada dels Lucky Luke, de l’incombustible David Fernández (hi ha casualitats que semblen fetes expressament, oi?) i de la seva substituta, la vallenca Marta Ferré, que aquesta mateixa setmana agafarà les regnes del programa. I la cirereta la va posar el Xavi Siurans que li va dedicar en directe la cançó L’últim ball amb una lletra ad hoc que m’ha servit, també, per titular l’article.

La trobarem a faltar a la Sílvia. Molt a faltar. La televisió, pel fet d’entrar dins de casa i palplantar-se al mig del menjador, genera un lligam molt especial amb la gent que hi surt. Sembla que siguin de la família. I amb la Sagalà ens hi havíem acostumat tant, que ja semblava la nebodeta de somriure fresc i encisador amb qui cada vespre repassàvem la fauna i la flora local.

El seu comiat va ser impecable. Com ho ha estat, d’impecable, la seva trajectòria. El periodista d’un  mitjà local ha de fer bé la seva feina. Aquesta és la premissa bàsica. Però no pas l’única. Cal exigir-li, també, implicació per ajudar, col·laborar i sumar en benefici de la ciutat. Sense perdre la capacitat crítica, cal demanar-li voluntat de construir a favor d’una col·lectivitat que necessita dels mitjans de comunicació per cohesionar la ciutat, creant marca i, el que és més important, sentiment de pertinença. I això la Sílvia ho ha fet com ningú. No en dubtin. Amb la Sagalà, amb la seva visió generosa, agraïda, la ciutat que s’ha projectat a Canal Reus hi ha guanyat. Reus és millor. I això s’ha de reconèixer.

Gràcies per tot Sílvia. Per la teva feina i la teva dedicació. I que el futur, personal i professional, et compensi com et mereixes.  

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Sempre ens quedarà el Solanas

El Joan Solanas al costat de la banqueta roig-i-negra (Alba Mariné-Diari de Tarragona)

Un servidor és un romàntic del futbol. I això fa que aquest món de mones, en el que s’ha convertit l’esport rei, em resulti, de vegades, incòmode. Amb el Reus m’està passant aquesta temporada. Que tots els jugadors, a excepció del Ganxet Pinxo Querol, siguin forans em genera un cert distanciament emocional. Em diran que aquest és el preu que s’ha de pagar per tenir un equip a l’elit. I que això és el que passa en la majoria de clubs de la LFP. I no els hi falta raó. Però no hi puc fer més. Sóc així i no tinc solució. Serà que encara no he paït veure al Ramon Folch jugant amb l’Oviedo enlloc de defensar la samarreta del nostre Reus Deportiu lluint el braçalet de capità. Deu ser això.

Però afortunadament, i per molt que canviïn les coses, sempre hi ha alguns personatges incombustibles que t’identificaran amb el teu club, encara que no els vegis remenant la pilota damunt la gespa. És el cas, per exemple, del duet meravelles Llastarri-Juncosa a la Llotja de l’estadi. O a l’eficient Doctor Roca procurant pel benestar dels nostres gladiadors amb calça curta. O al mític Enric Tricaz repartint les alineacions entre els companys de la premsa. I, naturalment, el gran Joan Solanas fent de delegat del club. Una autèntica institució que aquest proper cap de setmana complirà el seu partit número 500 a la banqueta roig-i-negra. Al Joan se’l veu poc, i no se’l sent gents. Però els qui coneixem el futbol per dins saben que la figura del delegat és transcendent per garantir l’equilibri, l’harmonia i la disciplina del grup. I tenint en compte que els últims cinc-cents partits del primer equip coincideixen amb l’evolució del millor Reus de la història, de ben segur el Solanas hi té, també, molt a veure.

Puc presumir d’haver compartit equip i vestidor amb el Joan. Tots dos vam coincidir jugant a futbol a la Salle. Parlo del paleolític inferior. I ell, de petit, ja era molt bon xiquet. Un tros de pa. Senzill, proper, un bon jan. Els seus pares, el Joan i la Maria Teresa, hi han tingut molt a veure a l’hora de procurar per la formació del seu xiquet gran. La formació com a persona, que és la més valuosa que se li pot oferir a un fill, aportant valors, sentiments i compromís . Em fa gràcia veure’ls encara avui al camp cada diumenge, com el seguien quan jugava per aquests camps de Déu defensant l’equip de l’escola dels “hermanus”.

El Solanas és una referència d’aquest Reus que tan estimem. I malgrat que la canalla no el trobaran mai en un sobre d’Adrenalyn ni en cap equip galàctic de la Play, segurament el seu exemple i la seva dedicació els ajudaria a ser millors jugadors i, sobre tot, millors persones. No en dubtin.

Publicat dins de El Món de Reus | 2 comentaris

Les llàgrimes de Sant Antoni

El Delfí Dols portant a Sant Antoni als Tres Tombs de Reus del 2012. Foto del Màrius Domingo extreta del seu blog “Ca la Gallineta”

Diria que els sants no ploren. Jo no n’he vist mai cap llagrimejar. També seria difícil. Tots els que conec, de sants, són de pedra picada i de pasta de cartró fusta. I em sembla que els artesans de la imatgeria religiosa encara no han creat l’escultura amb sentiments a flor de pell capaç de plorar per impressionar, en plena pregària, al devot fidel.

Però, ves per on, juraria que aquesta setmana Sant Antoni -el Sant Antoni dels rucs, com li dèiem a casa- ha plorat. I amb raó. A principis de setmana moria a Reus el simpatiquíssim Delfí Dols, l’home que s’ha fet farts de transportar-lo amb el seu carro als Tres Tombs de la nostra ciutat. Mai Sant Antoni ha fet tan de goig! Amb el Delfí portant les regnes d’aquell vehicle florejat, sempre rialler, sempre content, contagiant la seva alegria a tots els que l’envoltaven.

Jo als Dolsos (com els anomenàvem popularment a casa) els coneixia de tota la vida, perquè érem veïns de l’estudi del meu pare, al carrer O’Donnell, a tocar del passeig de Prim. Quina grescada que feia sempre el Delfí! Quin personatge més extraordinari! Molt bona gent, ell, la seva dona i els seus fills.

Ho he sabut tard que ha marxat. No ha estat fins aquesta passada nit que, tafanejant a facebook ,he trobat una publicació del seu nebot, el Josep Ramon Piñol Dols, amb una foto dels Tres tombs d’enguany on ja no hi va ser perquè estava malalt. La imatge ha acabat sent premonitòria, perquè és veia el carro sol, sense ningú, i amb Sant Antoni com si esperés l’arribada del seu inseparable conductor.

És ben cert que gent com el Delfí no hi seran mai a la galeria de fills il·lustres de la ciutat. Però figurarà en un lloc molt més important: en el cor de la gent que va tenir la sort de conèixer-lo.

Fins sempre Delfí. I records a Sant Pere. Quina sort que tindrà el nostre patró. Segur que a partir d’ara el passejaràs a ell, un pam bé, de núvol en núvol amb el carro dels àngels.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Al Món de Reus fem coses

Les senyores Escardó i Salvadó amb el Peyu al Bravium

Les senyores Escardó i Salvadó amb el Peyu al Bravium

L’altre dia l’escriptor Eduard López comentava, públicament a facebook, que havia tingut un bon ensurt al veure l’article que vaig dedicar a l’última obra del seu col·lega Pep Macaya. “Com que últimament, per desgràcia, trobem molts obituaris en aquest imprescindible blog, el títol d’aquest post ens podria provocar un ensurt, pensant que el Pep ens havia deixat” escrivia López amb un punt d’ironia i d’alleugeriment. No li faltava raó. El trist caprici del destí m’havia obligat a escriure algunes necrològiques gairebé consecutives, i l’aparició del Macaya, tot just després, podria provocar un equívoc fatal.

Potser per això avui, després de dies d’absència ja que estic immers en un projecte amb DO Reus que desvetllaré ben aviat i que ocupa tota la meva producció literària, he decidit tocar un tema més fútil recuperant l’aparició de la ciutat a l’APM de TV3, concretament al concurs “Els catalans fem coses” que signa el simpàtic humorista Lluis Jutglar, conegut per Peyu.

El programa va servir per certificar que el Món de Reus té una nova heroïna a l’univers del més genuí juantixsme: l’Anna Salomó. Aquesta xicota àgil i esprimatxada va enfilar-se, destacadíssima, a la primera posició de la classificació general dels concurs. L’altre dia a casa ho vam recuperar dels podcàstings de TV3. Talment com si fos un gol miraculós del Querol al camp municipal, els Baiges petits van celebrar el triomf esclatant d’aquesta convilatana que va sorprendre a tot Catalunya amb una habilitat sorprenent: ballant i/o fent la croqueta amb un glot ple d’aigua sobre el cap. Un got, per cert, d’aquells de plàstic de les barraques de festa major. Increïble.

Però el festival amb DO Reus no va acabar aquí. Per valorar l’actuació d’aquesta nova estrella del firmament reusenc, el Peyu es va fer acompanyat, a la platea del Bravium, per dues autèntiques dames, les senyores Maria del Carme Escardó i Maria del Carme Salvadó. Mai el Peyu havia fet tan de goig amb aquestes dames elegantíssimes que van puntuar amb la nota de Déu l’actuació de l’Anna Meravelles Salomó.

L’amable lector pot recuperar aquest inenarrable moment televisiu a l’arxiu d’aquí sota. I potser alguns s’animaran a demanar una actuació en plaça pública de l’Anna per rebre el reconeixement de tot el poble. Penso, per exemple, que estaria bé, abans de la primera tronada de festa Major, que fes el número al Mercadal amb un tro al cap. Seria #Aspactaculà. I demostraria que els de Reus, quan volem, fem coses que no les fa ningú. Fot-li!

Cliqueu aquí si voleu descobrir les coses coses que fem al Món de Reus

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari