La limusina del Villanueva

El Daniel VIllanueva amb els alumnes de l'Escola dels Ganxets (Alfredo González/Diari de Tarragona)

El Daniel VIllanueva amb els alumnes de l’Escola dels Ganxets (Alfredo González/Diari de Tarragona)

Un dels meus xiquets, l’Eladi, va viure ahir una jornada inoblidable. Amb els seus companys de classe de l’escola dels Ganxets (on, si no, havia d’estudiar un Baiges petit) han treballat durant aquestes últimes setmanes el món del cinema. I per cloure aquest programa d’activitats van rebre la visita del Director de l’Escola de Cinema de Reus, el premiadíssim Daniel Villanueva. Al vespre, l’Eladi va explicar l’experiència a tota la família i, fins i tot, ens va descobrir, amb projecció inclosa, el making off del Timecode que et mostra alguns dels secrets més curiosos al voltant  del rodatge d’aquest curtmetratge, i dels seus protagonistes i realitzadors, que va camí d’esdevenir una de les pel·lícules de la nostra vida. “Sabies que el pàrquing on s’ha filmat és a Barcelona?” em comentava l’Eladi just abans de fer-me prometre que, en la nostra propera visita a la ciutat comtal, anirem a veure aquest improvisat escenari cinematogràfic que sembla que s’hagi convertit en un apèndix del món de Reus. Espero que només vulgui veure’l i prou. Ja pateixo que no em demani que imitem als protagonistes del film. Un servidor podria prendre mal.

El cinema és fantasia, somni i fascinació. I tot plegat és el que va envoltar la visita del Daniel a l’escola. D’ençà que es va anunciar la seva presència, l’alumnat ha viscut amb veritable passió aquest compte enrere esperant el dia. I més d’un va fer un bot al sofà de casa quan, dissabte, el va veure recollint un Goya. “Mame, aquest senyor del cap gros (en referència a l’estatueta que sostenia a les mans, i no pas a la seva testa, naturalment) ens vindrà a veure la setmana vinent a l’escola!” va exclamar més d’un alumne entusiasmat davant de l’ enèsim èxit del seu il·lustre visitant.

I s’ha de dir que la visita va superar, fins i tot, les previsions més optimistes. Villanueva va ser proper, accessible, divertit. Va signar, personalitzades, més d’una cinquantena de dedicatòries. I va repartir somriures a tort i a dret. Segurament la imatge més divertida, i que podeu veure en el vídeo publicat a la web del Diari de Tarragona, és l’arribada entusiasta del Daniel a qui el van fer desfilar per una catifa vermella situada al hall de l’escola. Una mena d’assaig general del que viurà, el proper 26 de febrer, a l’entrada del Teatre Dolby de Los Ángeles.

Ara bé, del seguit de preguntes amb les que van torpedinar els alumnes al Daniel, n’hi va haver una de genial: “Has vingut a l’escola amb limusina?”. Una interpel·lació que, més enllà de l’anècdota, demostra que la ciutat viu immersa en el glamour del cinema. En una entrevista de l’Enrique Canovaca al Reus Digital, poc després d’oficialitzar-se la nominació, apuntava que caldrà mitja vida per pair tot el que estan vivint amb Timecode. Per això no vull ni imaginar-me què pot acabar passant si guanyem l’Oscar. Serà #Aspactaculà que diria el flegmàtic regidor. Temps al temps.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

La taquillera del Fortuny

Nou director general del consorci del Teatre Fortuny, Ferran Madico, presenta el projecte pel teatre. Ve el conseller de Cultura, Ferran Mascarell

Ahir dimarts l’arquitecte Anton Maria Pàmies advertia a facebook de la defunció de la Rosa Sansó. Ho feia a l’A Carrossa no em guanya ningú, aquest portal genuïnament local que et permet evocar llocs i persones del Reus d’abans. Pàmies recordava que la Rosita -com la coneixia el comú del poble- havia exercit de taquillera al “Cine-club del Centre de Lectura o a l’Exposició de Roses, en diverses edicions de les Fires de Mostres o al Fortuny,… tota una institució i veterana en aquest món.” En el seguit de missatges que va provocar l’anunci de l’arquitecte reusenc, el Jordi Bertran Serra apuntava que també havia despatxat entrades en el vell Monterrosa. I cal destacar la referència de la històrica taquillera del coliseu de la Plaça Prim, la Cinta Triquell, que recordava que “vaig estar 25 anys junt amb ella a la taquilla de la Fira de Mostres i després, quan es va jubilar del Fortuny, jo vaig continuar. Era una gran persona, treballadora i molt implicada en el món cultural de Reus”.

Jo també la coneixia a la Rosa Sansó. La coneixia de veure-la a la taquilla del Fortuny, del Centre de Lectura o de la Fira de Mostres. Una activitat que la va convertir en un personatge enormement popular. De fet les taquilleres (i parlo en femení perquè, a excepció del Bravium on sovint et trobes algun homenot, gairebé sempre són dones les que desenvolupen aquesta activitat) tenen una aureola gairebé màgica al seu voltant. Quan anem al teatre o al cinema busquem evadir-nos de la nostra realitat. I elles són les que, des del seu petit recambró envitrallat, lluny dels focus i els neons, ens obren la porta d’entrada a aquest altre món de Reus que esdevé especial a la gran pantalla o dalt de l’escenari. No és estrany, per tant, que despertin aquest sentiment entranyable que es fa palès en els missatges de record que ha generat la desaparició de la Rosa.

Unes taquilleres que, per cert, tenen més poder del que ens pensem. En una ocasió vaig entrevistar al Josep Maria Fargas, qui fou gerent del Teatre Fortuny durant tants anys. A propòsit d’alguns espectacles que registraven una enorme demanda d’entrades, vaig preguntar-li si molta gent el buscava per aconseguir alguna localitat que hagués quedat distreta.  Fargas va ser concloent a l’hora de descobrir-me la tècnica que calia  seguir en aquests casos extrems: “Si vols una entrada, una entrada gairebé impossible, més que buscar al gerent del Teatre val més comptar amb la complicitat de la taquillera. Aquest és el secret de l’èxit.”  Prenguin nota. En aquest món tan deshumanitzat, on molt sovint les entrades es compren telemàticament, val més no perdre mai la referència de la nostra taquillera de capçalera. Mai se sap.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

El Dia de la Marmota

foto-bona

El Daniel Villanueva i Don Francisco de Goya (facebook) i el Fito, el Dandi del Saxo i els Tres Magnífics amb el Panarra Volador (Lins Griñó)

En termes generals, i amb alguna lleugera excepció (com la del partit d’ahir del Reus Deportiu de Futbol on el guionista del Món de Reus va tornar a donar un tomb de cargol a la seva inesgotable imaginació), podem dir que la ciutat viu instal·lada en el dia de la Marmota. Ho demostra el fet que avui dilluns estiguem celebrant el mateix que ara fa 8 dies: els premis cinematogràfics obtinguts per l’Oriol Tarragó Pàmies i el Daniel Villanueva.

La nit dels Premis Goya ens va regalar les mateixes alegries que la Nit dels Premis Gaudí. Tarragó es va embutxacar la seva quarta estatueta del cinema espanyol per les seves emocions sonores a Un Monstruo viene a verme. I Villanueva va continuar tocant la glòria amb el seu Timecode. Es tanta la felicitat del director de l’Escola de Cinema que n’hi ha que expliquen que l’han vist ballar pels pàrquings municipals imitant als protagonistes del seu guardonat film. Vet aquí una bona idea de promoció pel regidor Marc Arza: convertir l’estada als pàrquings d’Amersam en una experiència cinematogràfica, recreant els passos de ball  del curtmetratge i amb el Daniel de mestre de cerimònies. Això ho posem a la venda en un d’aquests worderbox i encara faríem la primera pela.

Per tancar el tema del Villanueva, m’atreviria a suggerir que per Festa Major li posem la seva cara al cartell, amb aquesta rialla constant que regala cada vegada que recull un premi i que s’ha convertit en sinònim de felicitat ben bé eterna. Hi ha gent que vol riure i té una feinada. Segons com els hi surt cara de fàstic. I en canvi ell ho fa la mar de bé. I si guanya l’Oscar pot ser la bomba. Per tant, en el màxim esclat de joia i alegria ciutadana que hi pot haver al  cap de l’any, jo al cartell hi posaria al Villanueva rient amb una estatueta amb la imatge de Sant Pere. Seria #Aspactaculà.

Però parlant de dies de la Marmota, qui deu tenir també aquesta sensació d’estar vivint cada dia el mateix és el Fito Luri. En el seu cas és, també, una reiteració positiva, la que li dóna sentir l’escalf dels seus seguidors seduïts per la seva música i qualitat humana. Dissabte en va tenir l’enèsima demostració durant l’acte de lliurament de recompenses a tots els que hem col·laborat en el finançament del seu CD a totsuma.cat. L’acte és va fer a Cal Massó –on si no!- i només entrar-hi ja es respirava aquell caliu tan propi dels Planetes Càlids que ens vols regalar musicalment amb el seu últim disc.

Amb la màgica coca de les Quatre Ces del Panarra Volador, amb l’imprescindible Vermut Miró refrescant els paladars dels assistents, i amb la galàctica Lins Griñó immortalitzant cada moment, el Fito Luri et signava el CD en companyia dels tres magnífics integrants de la seva banda -l’Albert D. Bender, el David Melgar i l’omnipresent Jordi Salvadó-  als que caldria sumar aquest dandi d’aire britànic, talment sorgit d’una pel·lícula de Sherlock Holmes, el saxofonista Xavier Pié.

Així doncs la setmana arrenca de la millor manera possible. I podem acabar-la, diumenge, amb un altre concert històric del Fito al Bartrina. Dóna gust començar el dilluns amb aquestes bones sensacions al Món de Reus.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

LA LA VICH

2-2-2017-20-2-14-1

L’Emma Stone i el Ryan Gosling i el Jaume Vich i l’Elizabeth López. No hi ha tanta diferència, oi?

Un dels objectius d’aquest blog sempre ha estat posar en valor la feina dels mitjans de comunicació de casa nostra i, molt especialment, dels seus professionals. El Món de Reus necessita referenciar als seus periodistes com actors d’una realitat on són una pedra fonamental a l’hora de generar coneixement, debat i opinió. Per això sempre m’agrada citar-los i fer-los protagonistes a partir de la seva bona feina que redunda en benefici de tota la societat.

En aquesta línia avui em ve de gust referir-me al Jaume Vich, el Matías Prats de Canal Reus Televisió, que ahir anunciava al facebook el seu flamant fitxatge per 8Tv tancant una etapa de 6 anys a la tele local. No fa gaires dies va tenir l’atenció de comentar-m’ho personalment. Li havia sorgit l’oportunitat de fer el salt i era una oportunitat que no podia deixar escapar. Res a dir. Canal Reus sempre ha tingut aquesta voluntat de ser escola per afavorir el desenvolupament posterior dels seus periodistes en qualsevol de les vessants en les que excel·leixen.

M’imagino, però, el maldecap del seu director al conèixer el seu adéu. En pocs mesos el mitjà ha perdut als conductors dels seus informatius: l’Elizabeth López i al mateix Vich. En el primer cas la seva substituta, l’Ariadna Escoda, està responent amb solvència al desafiament. Però ara caldrà trobar el relleu del Jaume. I em pregunto com seran les proves de selecció. Ho dic perquè la López i el Vich seran recordats, més enllà de la seva innegable dedicació professional, per aquell cèlebre ball que van protagonitzar a l’escenari del Fortuny el novembre de 2015 a la gala dels Imprescindibles. Ben bé un La la Land a la reusenca.

No m’estranyaria, per tant, que en el tribunal de selecció, el director de l’emissora, el Sergi Vallhonrat, els hi pregunti als candidats si es mouen bé marcant el ritme amb un foxtrot, un claqué o, fins i tot, el tango després d’ensenyar el vídeo amb les habilitats dels seus predecessors. El més probable és que l’aspirant acabi dient -i perdonin per l’spoiler– allò que comenta el vigilant de seguretat al final del celebrat Timecode del Villanueva i companyia: “Pero yo no sé bailar”.

En qualsevol cas desitjar tota la sort al Vich en aquesta nova aventura on es retrobarà amb la seva mitja taronja informativa i de ball. Ara bé, si per la redacció de la tele del grup Godó tomba algun vídeo de la comentada actuació dels Imprescindibles, no m’estranyaria que el Josep Cuní els encarregui la secció “Ballant l’actualitat”. Veure’ls després de la Rahola seria #Aspactaculà.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

El Xiulet de l’Amorós

xavier-amoros

El Xavier Amorós a la Biblioteca del Centre de Lectura (www.escriptors.cat)

Per indicació de la meva amiga Ruth Troyano he tingut l’oportunitat de llegir el magnífic article del Jordi Llavina, publicat al Punt Avui, on relata la seva primera trobada amb el poeta Xavier Amoròs. Un article que podeu llegir en aquest enllaç. Per seguir la roda, avui al Món de Reus em ve de gust recuperar l’escrit que vaig dedicar “al xiulet de l’Amorós” ara fa un parell d’anys a la NW Revista de Reus. La mare ens va deixar l’any passat i ja he perdut la connexió amb aquell Món de Reus de casa dels pares on, entre d’altres, sempre seguia les evolucions de personatges extraordinaris com el Xavier. M’ha satisfet, llegint l’article del Llavina, saber que el poeta de les Amèriques continua en plenitud de facultats i, per tant, xiulant.

Sempre explico que jo sóc fill del passeig Prim. Vaig arribar al món a la Clínica Pont i al poc de néixer vaig anar a viure al 7è 1ª del número 40, a tocar de la plaça de la Pastoreta. En aquest pis m’hi vaig passar els primers trenta anys de la meva vida. Un immoble  que era com un Món de Reus en petitet. Hi vivien regidors, presidents d’entitats, directors d’escola, empresaris de soca antiga, botiguers d’establiments centenaris, algun viatjant popularíssim, el fundador d’un club històric, un metge amb consulta distingida, una vella glòria del Reus de les sis copes i fins i tot la néta de “l’urbano de la barba”. Aquell immoble, per tant, era una deliciosa reducció de la meva ciutat. I ves a saber si les pàgines viscudes en aquest entorn expliquen la meva fascinació per Reus i la seva gent.

Precisament avui em ve de gust referir-me a un dels meus veïns, tot just el que viu dalt de casa, l’escriptor Xavier Amorós. El nostre Ruben Darío (renom que li va adjudicar el comú del poble per ser el poeta de “Les Amèriques”) és un dels autors locals que presenta obra per Sant Jordi. En concret el recull de poemes inspirat en Pradell de la Teixeta editat sota el títol “Enyoro la terra”. L’obra servirà, també, per donar encara més relleu al seu nomenament com a fill adoptiu del poble dels seus avantpassats.

Hem de celebrar, per tant, que Amorós continuï en plenitud de facultats. És a dir, xiulant. I m’explicaré. Quan vaig a visitar a la meva mare un dels temes de conversa recurrent és el nostre il·lustre veí. I la pregunta és obligada: “Encara xiula l’Amorós?”. Perquè el seu xiulet forma part del paisatge sonor de la comunitat. No és un so virtuós ni estrident. Però el seu xiulet és la millor demostració que el nostre poeta nacional es troba en plenitud de facultats. Fins i tot la meva mare pateix quan fa dies que no el sent xiular. Per això quedem tranquils quan el sentim refilar pel cel obert o al replà de l’escala.

Curiosament Amorós va dedicar un article enginyós al seu propi xiulet al diari al Punt. “El que més lamentaria és que molestés algun veí tot i que les meves xiulades no tenen contundència perquè he perdut molta bufera” escrivia el poeta, reconeixent que l’emissió d’aquest so singular no sempre és sinònim d’un plàcid estat d’ànim ja que “de vegades estic, per dins, més negre que el carbó de coc i xiulo per culpa de l’automatisme.” Ja ho veuen. El xiulet com un mecanisme d’autodefensa, com antídot a la mala bava. “Puc estar absolutament contrariat i desolat i en canvi, simultàniament, per culpa de l’automàtic, tal vegada xiularé allò tan castís del “remena, nena”. Vés-ho a saber.” L’article és tot un tractat de les virtuts terapèutiques del xiulet. Només resta desitjar que per molts anys l’Amorós pugui continuar xiulant. Serà un bon senyal.

 

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Remember Palace

    8?La façana del Reus Palace al carrer Batan

Durant aquests últims dies, com bé apunta el Miquel Bonet en el seu últim article al Reus Diari, els reusencs estan de dol amb les exèquies del cine Palace, referent de l’imaginari cinematogràfic de molts conciutadans que van convertir el multisales del carrer Batan en una finestra oberta a la imaginació i a la fantasia. I de vegades no únicament mirant la pantalla de projecció. Ja ens entenem.

Per això, fruit de l’impacte emotiu de la imminent desaparició del cinema, el Jordi Cartanyà va decidir, fa dies, dedicar el seu programa a Ràdio Reus a evocar els records d’alguns reusencs coneguts i populars com els cantautors Joan Masdeu,  l’omnipresent Fito Luri o l’artista local Alba Aluja. També va convidar  al salouenc Isaac López, l’historiador que va dedicar la seva tesi doctoral a recopilar totes les sales de la demarcació de Tarragona i que l’any passat va editar, per a gaudi dels cinèfils, un llibre monumental amb totes les dades recollides.

Precisament, i a requeriment del The Artist de les ones (que va fer una curiosa imitació de l’Alfonso Sánchez, l’històric crític cinematogràfic de TVE), López va prendre la paraula afirmant que amb l’adéu del Palace “tanca un colós del cinema de casa nostra. Es perd un espai mític, perquè va ser un dels primers multicinemes, un equipament que ara és molt habitual”. “I per què tanca?” va preguntar The Artist encuriosit. “La pirateria ha fet molt de mal. S’han perdut molts espectadors i les necessitats tècniques, amb el canvi de l’analògic al digital, requereix d’unes inversions que no tothom pot suportar” va diagnosticar l’historiador, que va donar una dada esfreïdora: “L’any 1978, quan va obrir el Palace, hi hava 230 sales a la demarcació. Ara hi ha, només, 31 cinemes. Passa, però, que com la majoria són multisales podem comptabilitzar 104 pantalles en total”. Per tant, ens hem quedat a la meitat.

Però fet l’anàlisi històric, el Cartanyà va donar veu als seus convidats per parlar de records i nostàlgia. “A mi no em ve de nou el tancament, era la crònica d’una mort anunciada” va apuntar un resignat Masdeu, que confessava el seu sentiment al saber la notícia: “Es perd una manera romàntica d’anar al cinema. Veure una pel·lícula al Palace era tot un ritual: quedaves amb els amics al centre de Reus, compraves gominoles a la botiga que hi ha al costat i et cruspies un Frankfurt al Denver”. El cantant també recordava aquelles cues quilomètriques davant del Palace, “Eren fantàstiques. Ara, en canvi, és un mas robat” apuntant que amb “300 peles passaves la tarda”. Al sentir-ho, vaig adonar-me’n de com han canviat les coses, i els preus!. Ara, segons com, per anar al cinema amb la família (nombrosa) has de demanar un crèdit al banc per pagar entrades, crispetes i d’altres galindaines.

Per la seva banda el Fito Luri també compartia aquesta visió romàntica, recordant que ell va veure Simbad el Marino al Monterrosa. “Per això, quan va obrir el Palace, va ser un descobriment. Per mi evoca molts records, i tots bons: les trobades amb els amics, les primeres núvies i, al sortir, anar a berenar”. Sentint-lo, gairebé dono per fet que en el seu proper disc hi haurà una cançó titulada “Ens veiem al Palace”.

Però una altra de les pàgines viscudes que van relatar els convidats va ser la cèlebre sessió contínua. “Amb la mateixa entrada podies accedir a dues sales i veure dues pel·lis.” explicava el Masdéu. “I si el vigilat es despistava, en veies tres” va apuntar algú que no delatarem perquè el delicte –potser- encara no ha prescrit. L’anècdota fa referència a les cèlebres corredisses de la canalla –i d’algun adult, també- per entrar d’estranquis a més d’una sala davant de la furibunda reacció de l’acomodador que sovint no donava a l’abast.

“I ara, què?” va demanar el Cartanyà intrigat. “Doncs que tot això desapareix. Estem sotmesos a la cultura de la franquícia i del polígon. Tot el romanticisme i l’aventura desapareix, i el fet d’anar el cinema es frivolitza” va sentenciar el cantant del Reus als teus peus. I va ser aleshores quan el Cartanyà va tenir temps per fer l’anunci dels cinemes de Montblanc on encara fan sessió contínua, intentant –potser- generar la fuita d’espectadors cap a la Conca aprofitant la manca d’oferta que patirem ben aviat a la ciutat.

I amb tot això es preguntaran què va explicar l’altra convidada, l’Alba Aluja, que participava a la conversa telefònicament. Doncs ben poca cosa, per no dir res. Es va limitar a donar la raó als seus companys de tertúlia i a regalar-nos alguna sonora riallada tan càlida con edificant. Vaig pensar que devia estar enfeinada enregistrant un d’aquests celebrats anuncis amb l’Arguiñano del “Rico, rico” on el millor, amb diferència, és la presència d’aquesta conciutadana que sembla, talment, una artista de cinema d’aquestes que ens feien somniar a les celebrades sessions del Palace. Quina sort que tenen alguns.

alba-aluja

L’Alba Aluja amb l’Arguiñano a l’anunci d’Avecrem

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Visca Ghana i els Gaudí!

foto-oscars

El Santi Suárez, el Daniel Villanueva i el Toni Orensanz (i la seva corbata) a la nit dels Premis Gaudí (Foto D.Villanueva/Facebook)

Quin cap de setmana! Això no pot ser bo. Administrar tantes emocions en només dos dies de ben segur que té efectes secundaris. Però tenint en compte que la vida són quatre dies -i tres plou- és bo que aprofitem intensament aquestes jornades de vi i roses que ens regala el Món de Reus.

Dissabte en vam tenir una bona demostració. Gairebé a la mateixa hora que el Ganxet Pinxo, el David Querol, marcava l’empat contra el Mirandès a ritme de Reagetton, la ciutat esclatava en la gran festa de la capital de la cultura catalana. Al Fortuny, sota el mestratge del Francesc Cerro en la direcció de l’impecable acte institucional, el Conseller de Cultura, Santi Vila, ens regalava una frase per posar al capçal del llit: “Reus és una ciutat ferida pel llamp del geni”. I després, al Mercadal, el comú del poble gaudia de l’espectacle inaugural on van excel·lir els nostres elements festius. Per cert, els més malpensats van veure en el globus que va sobrevolar la plaça una metàfora de l’adéu del coordinador de la capitalitat que va marxar, precipitadament, a finals de l’any passat.

Però parlant de cultura, i de gent de casa, ahir diumenge el Bravium va acollir un concert extraordinari de la Cobla Reus Jove dirigit pel mestre Jordi León, una de les figures més importants del nostre país en el seu àmbit. De fet la Cobla s’ha convertit en un dels millors ambaixadors de Reus en el món de la sardana. I per això és bo que la ciutadania i les administracions estiguin al costat d’una formació que prestigia la capacitat dels seus músics de ser referència en aquest gènere. Per cert, magnífica la versió per a cobla del Ball de Galeres que va comptar amb l’acompanyament, a la percussió, del superb Gerard Pouget.

I parlant de talent creador, ahir en vam tenir una nova demostració als Premis Gaudí de cinema: l’Oriol Tarragó –pel so d’Un monstre em ve a veure– i el Daniel Villanueva –per Timecode– es van endur un Gaudí cap a casa. Molt emotiva la dedicatòria de l’Oriol a la seva mare. I el Villanueva que va preferir cedir tot el protagonisme als seus companys de direcció regalant, a l’auditori, el seu immens somriure. Llàstima que la festa no fos rodona, ja que el Santi Suárez i el Toni Orensanz es van quedar amb la mel als llavis amb el seu imprescindible documental Priorat. Van patir del mateix mal que el Xavier Trias, el polític: podríem dir que els va guanyar l’Ada Colau amb el documental Alcaldessa, inspirant en la seva figura. Per cert, divertidíssima la foto que em va fer arribar el Daniel al piscolabis de la gala amb el Santi Suárez i el Toni Orensanz. Capítol a banda mereix la corbata que portava el trobador de Falset i que, de ben segur, devia enlluernar a tot el Priorat. Per tancar el capítol dels Gaudí, destacar la veuassa de la reusenca Montse Llussà, encarregada, un any més, d’introduir cadascun dels nominats.

I acabem el resum del cap de setmana de la mateixa manera que hem començat: parlant de futbol. Perquè un de Reus, el Gerard Nus, va camí de fer història a la Copa d’Àfrica amb la selecció de Ghana que ahir es va classificar per les semifinals del campionat.  Nus és el segon entrenador del combinat que dirigeix Avram Grant. I aquests dies ens està regalant imatges molt il·lustradores de com viu el torneig la seva selecció. Com el Gerard guanyi la Copa d’Àfrica, jo crec que la seva experiència té una pel·lícula, un curt o un documental. A Reus, amb tant de talent, segur que hi haurà algú per fer-lo.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari