Folch, tenim un problema

Ramon Folch celebrant un gol del Reus Deportiu (Laia Solanellas/Reus Diari)

Algú hauria de fer alguna cosa per aturar d’immediat aquest sagnant transvasament de l’Ebre al Món de Reus. Un autèntic escàndol, una vertadera immoralitat. Queda clar que la Pilarica deu tenir més influència celestial que no pas la nostra Misericòrdia. Altrament no s’explica aquesta sagnia sense aturador.

Parlo, naturalment, de transvasament futbolístic, no pas aquàtic. De Reus a Saragossa. Del Municipal a la Romareda. Del carrer Recasens i Mercader al Paseo d’Isabel la Catòlica. Gairebé sense temps per pair la incorporació del gran Natxo González, es coïa el fitxatge per l’equip aragonès de dos puntals del Reus Deportiu, l’Alberto Benito i l’Angel Martínez. I ahir llegia que els baturricos també havien posat l’ull en l’escorredís Fran Carbia. Vinga home! Com continuïn amb aquesta fixació reusenca, encara incorporaran al Joan Solanes de Delegat, al Doctor Roca pels serveis mèdics i al Peret Ganxet de mascota. Jo ja m’ho crec tot.

Però, com es justifica aquesta obsessió?  Potser hi té alguna cosa a veure, en aquest trànsit esportiu inexplicable, l’esperit d’Agustina de Aragón? Cal recordar que alguns investigadors situen el lloc de naixement de l’heroïna de la defensa de Saragossa a la Guerra del Francès a la nostra ciutat. Atenent aquesta dada històrica, qui sap si els rectors de l’equip aragonès han vist clar que aquest desmanec del Saragossa, que malviu de fa anys a la segona divisió, només el pot arreglar un de Reus. Deu ser això.

Però ahir, mentre intentava apaivagar la meva indignació contra els cachirulos futbolístics, vaig rebre amb immensa amargor un altre adéu, el del gran capità, el Ramon Folch, que s’acomiadava de l’afició roig-i-negra al seu compte de twitter. Un adéu previsible -atenent que la seva renovació havia quedat aparcada fa temps- però que és igualment dolorós.

Un servidor l’hauria volgut veure sempre vestit de roig-i-negre, convertit en el jugador franquícia del club, eix vertebrador d’un equip que –n’estic segur- ens ha de donar moltes alegries a la lliga de futbol professional. Un jugador de Reus i del Reus, que ahir es confessava RTV (amb permís del seu vincle amb Montbrió, inequívoc atenent el seu cognom) i que porta la ciutat al cor. Però el futbolista professional també ha de mirar pels seus interessos. I si considera que la seva etapa al club s’ha acabat, res a dir. A un senyor de Reus com al Ramon Folch no li podem discutir ni l’entrega, ni el compromís, ni la responsabilitat. En tot això ha estat un exemple, dins i fora del camp. I, per tant, és ben lliure d’administrar el seu futur com més li plagui. Encara que ens dolgui.

Ara bé, amb tot això un servidor tenia ahir una papereta complicada: dir-li al petit dels Baiges petits que el seu ídol se’n va. L’Abel és el president de la penya Ramon Folch. No en tinguin cap dubte. La seva habitació és un santuari dedicat al gran capità, plena de pòsters, postals, cromos i fotografies. Per això se’m feia una muntanya explicar-li que ja no el veuríem la propera temporada vestit de roig-i-negre. Finalment, però, vaig fer el cor fort i li vaig dir tan bé com vaig saber. “Marxa del Reus, pape? I a on va?” em va preguntar amb evident preocupació. Però vet aquí que, quan li vaig comentar que potser fitxaria per l’equip de la capital d’Asturias, la seva resposta va ser genial: “Doncs cap problema: em faré de l’Oviedo!”. I es va quedar tan ample.

Folch, tenim un problema. Ves que ara no comencem a perdre seguidors que se’ns facin de l’Oviedo o del Saragossa, que tampoc m’estranyaria. Més d’un ahir ja devia taral·lejar allò d’ “Asturias, Patria Querida” perquè, si res no es torça, em sembla que a partir de la propera temporada mai el Principado haurà estat tan a prop del Món de Reus.

Gràcies per tot, capità. A Reus i al Reus no t’oblidarem.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Junts recordarem l’Escola Prat de la Riba

Aquest dissabte, per causa major, em perdré la festa d’aniversari de l’Escola Prat de la Riba. La meva escola. Hi vaig fer el parvulari en una època feliç de pantalons curts i genolls pelats, com relata la deliciosa cançó dels Pets que ens recorda aquells anys de quan érem feliços, ignorants dels problemes i els maldecaps dels adults. I tenia una mestra que, amb els anys, s’ha convertit en un mite de la pedagogia d’aquest país, la Cèlia Artiga. Gairebé res.

La Prat de la Riba, amb ulls d’infants, era màgica. L’edifici hi feia molt. En dèiem l’escola més bonica de Reus, especialment quan la comparàvem a d’altres edificis educatius més simples, sense tantes filigranes arquitectòniques. Avui dia les escoles ja no són així. I per això és tan important posar en valor el manteniment d’un edifici d’aquestes característiques que serveix per prestigiar, també, l’escola pública a la ciutat, catalana i de qualitat.

Però més enllà de l’edifici, l’important de l’escola és l’ànima, la que li han donat tantes generacions de mestres, alumnes i mares i pares que hi han destinat energies per formar ciutadans lliures, compromesos i responsables. Un capital humà que ha convertit la Prat de la Riba en un referent educatiu al cor de la Ciutat.

La festa aplegarà a una munió de persones vinculades a la trajectòria del centre que podran compartir i recordar multitud de vivències del seu pas per l’escola, jugant amb el títol de l’himne que s’estrenarà aquest dia: “Junts Recordarem”. Es tracta d’una creació del reusenc Maurice Gené, un dels valors a l’alça de l’univers musical del Món de Reus i que podreu descobrir a la seva pagina web  www.mauricegene.com.  Hi haurà oportunitat d’escoltar l’obra de Gené després d’un dissabte que servirà per rubricar la singladura centenària d’un centre que, per història i tradició, a Reus és molt més que una escola.

Per molts anys Prat de la Riba!

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Gràcies per tot, Natxo

Natxo González al costat de Xavier Llastarri (Arnau Borràs/Reus Diari)

Tot sovint he recordat, en aquest mateix blog, el que va viure el CF Reus Deportiu la temporada 2005-06. Un any ingrat a nivell esportiu, que va acabar amb el descens de l’equip a tercera després d’un final de temporada desconcertant i amb un últim partit a casa, contra Osasuna B, on els maletins van sobrevolar l’estadi municipal rumb a Pamplona. Aquell dia, com a periodista, vaig viure una de les imatges més definitòries del que hauria de ser una de les màximes dels valors de l’esport: l’abraçada emocionada, amb llàgrimes als ulls, entre l’entrenador, Natxo González, i el president, Xavier Llastarri. En altres circumstàncies, i amb el descens consumat, el President hauria tirat escales avall a l’entrenador de torn. Però en el cas d’aquell Reus Deportiu, Llastarri va voler reconèixer així, malgrat la decepció, la immensa dedicació d’aquell vitorià exemple de treball, entrega i compromís.

Ahir, deu anys després, es va repetir la mateixa imatge. I amb els mateixos protagonistes. Però la situació esportiva és radicalment diferent. El Reus Deportiu viu el millor moment de la seva història, confortablement instal·lat a la Lliga de Futbol Professional i amb un equip que mereix l’elogi entusiasta de la premsa esportiva d’arreu de l’Estat. I Natxo González continua sent un exemple de treball, entrega i compromís. No sabem la sort que hem tingut, en les victòries i en les derrotes –sí, també en les derrotes, que és quan tot es més difícil d’administrar- de tenir a la banqueta un entrenador d’aquesta immensa dimensió humana.

L’abraçada d’ahir entre Llastarri i González es produïa després d’oficialitzar-se l’adéu del millor entrenador de la història roig-i-negra. La decisió és del mateix Míster que ha volgut posar el punt i final a la seva segona etapa al club. Una decisió que mereix tot el respecte. Perquè a algú que ens ha donat tant, no li podem discutir res. I encara menys aquests tribuneros de xiulet fàcil i crítica gratuïta que tot sovint l’han convertit en la diana dels seus desafortunats improperis.

A Natxo González només toca desitjar-li el millor. Que sigui feliç allà on vagi, encara que sigui per defensar els colors d’un rival directe roig-i-negre. Perquè el Natxo és un dels nostres, un reusenc de Vitoria que ja forma part de la història d’aquest club i d’aquesta ciutat. I l’agraïment per la seva feina i dedicació serà infinit. Gràcies per tot, Natxo.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Fot-li manxa Guillem!

L’apoteosi final del concert del Guillem Anguera al Principal de Valls

Durant els anys que vaig tenir la sort de treballar a Ràdio Reus era habitual desplaçar-nos a diverses poblacions del Baix Camp i més enllà per fer el programa en directe. Una mena de remake de la Ràdio a la Comarca, un espai històric que va fer fortuna a la sintonia de la Cadena SER durant molt i molt de temps del que alguns conveïns comarcans encara me’n parlen amb veritable nostàlgica. Només faltarien els Platters cantant Remember when.

Precisament, en aquesta dinàmica de trepitjar el Baix Camp, al tombant de segle vam anar a fer el magazine del migdia des de Mont-roig. I més enllà de parlar amb l’alcalde, amb el regidor de torn i amb alguns il·lustres mont-rogencs, vam tenir també una actuació musical vinculada a la inquieta realitat cultural del municipi. El protagonista era un  intèrpret joveníssim, el Guillem Anguera, que feia autèntics malabarismes tocant l’acordió diatònic. El Guillem em va confessar que era la primera vegada que actuava en directe en un programa de ràdio. Però no ho va semblar pas. El seu immens domini de l’acordió, combinat amb el seu entusiasme interpretatiu, van fer d’aquella actuació un moment de ràdio superb, com diria el cèlebre Jordi Basté.

Aquell acordionista ahir va omplir, fins al capdamunt, el Teatre Principal de Valls. I ho va fer per presentar el seu últim CD, titulat 14km, la distància que separa Mont-roig de les Borges. “14 km de música, de manxa, de botons, d’il·lusió, de vivències, d’amistat, de família… 14km enmig d’oliveres i garrofers, on la Roca i la Riera es miren de reüll amb l’alè de la muntanya Rocabruna i el reflex de la platja de la Pixerota, 14 km de cercle, del meu petit món que més m’estimo” explica el Guillem a la contraportada d’un disc magníficament il·lustrat amb les fotografies de la reusenca Meritxell Perpiñá, Premi Amenós 2017 pel seu blog Som Així.

El concert d’ahir va servir per celebrar l’edició del disc després d’un enregistrament que hem pogut seguir a la xarxa, pas a pas, gràcies a una acuradíssima campanya d’expectació que ha servit per arrodonir el micromecentatge a Totsuma.cat. I la celebració va ser absoluta atenent el que es va viure a la bombonera de la capital de l’Alt Camp. Al virtuosisme d’Anguera s’hi va sumar la rutilant interpretació d’una lliga de músics extraordinaris que van seduir des del primer minut a un auditori entregat. Com si fos la mítica davantera d’un equip de futbol d’abans, al protagonista el van acompanyar els cinc magnífics: Varela (Piano), Veberide (Mandolina), Sans (baix Elèctric), Rincón (percussió) i Carbonell (Violí). Aquest últim lluïa un aparatós embenatge a la cama dreta que l’obligava a moure’s amb crosses. Un apèndix ocasional que, com a bon músic, va utilitzar per reforçar puntualment la percussió d’acompanyament en un moment d’èxtasi col·lectiu. Aquests Carbonells són fantàstics.

Però a l’equip titular s’hi van afegir, en cadascuna de les interpretacions, artistes convidats. En concret una selecta representació dels músics que han col·laborat en l’enregistrament. És el cas del vallenc Cesc Sans, el millor sacaire dels Països Catalans, com el va presentar Anguera. Un habitual, per cert, de la festa major de Reus acompanyant alguns dels nostres elements festius. També vam veure al tarragoní Alexis Lanza al Violoncel o al Dandy del Saxo, el gran Xavier Pié. Tampoc hi va faltar la tarragonina Olga Pes a la que alguns vam descobrir fa anys formant parella musical amb el Gerard Marsal. Una irrupció a l’escenari encisadora. I capítol a banda mereix l’única Txalaparta de vidre del món que van fer sonar el Francesc Aguilera i el Nando Taló acompanyant algunes de les peces.

D’entre aquesta llarga llista de col·laboradors he deixat pel final els dos més especials: la Fiona i l’Eudald, els fills del Guillem Anguera, que van demostrar que porten la música a les venes participant activament de la interpretació de la cançó que el seu pare ha dedicat a cadascú d’ells.

Però si em fan triar una peça del concert d’ahir –cosa complicada atenent que la compilació musical és excepcional- em decantaré pel Record Esborrat. Una composició que Anguera ha volgut dedicar a la seva Àvia Maria jugant amb un vell enregistrament de la padrina interpretant una melodia tradicional. El moment en que la veu de l’Àvia va sonar a l’escenari acompanyada per l’acordió del Guillem va ser màgic. Només un músic amb una sensibilitat extrema -com és el cas d’Anguera- pot produir un moment de tanta emotivitat dalt de l’escenari.

Per això és altament recomanable escoltar aquest 14km del músic de Mont-roig. I aprofitar alguns dels concerts de la gira per veure’l en directe. Perquè l’espectacle de contemplar aquest estol de músics tocant com els àngels i xalant com a criatures és únic. Diuen que sense música la vida seria un error. I, per tant, sense músics entusiastes com els que ahir van omplir l’escenari del Principal, encara més. Així ho va saber reconèixer el públic que, dempeus, va dedicar una sonora i merescuda ovació als intèrprets a l’acabar el concert.

Guillem, felicitats. I fot-li manxa, que això que fas i feu és molt gran.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

A la memòria del Carles Capdevila

El Concert per al Record al Cementiri General de Reus

Ahir vaig tenir el goig de presentar el Concert per al Record al Cementiri General de Reus. Un regal que em van fer, per segon any consecutiu, els Serveis Funeraris, confiant-me la coordinació d’un acte que per l’indret i el contingut genera una atmosfera molt especial que captiva a tots els assistents. Si a més el contrapunt el donava la gran Helena Tarragó amb la seva esplèndida veu, combinat amb l’acompanyament musical de l’excel·lent Cobla Reus Jove, l’èxit estava assegurat. Els que ens dediquem a aquesta feina vivim per fer coses com aquestes. I en dies així penses que la vida és un autèntic regal.

Durant el concert vaig voler recordar la figura de l’Elisabet Augé. En vaig parlar en aquest mateix bloc fa mesos arran de la seva defunció víctima d’un càncer. Malgrat la malaltia, l’Elisabet ens va donar un exemple de coratge i valentia davant l’adversitat, acompanyada d’una família esplèndida que fins l’últim moment la va envoltar d’amor i felicitat. L’Helena Tarragó va ser l’encarregada de llegir els motets que l’Elisabet havia escrit pel seu recordatori. I en un indret tan especial, se’ns va fer present amb el seu immens somriure.

A la nit, a l’arribar a casa, em va costar agafar el son. Després de la intensitat de l’acte la descompressió no es fàcil, i per això em vaig estar tombant per casa fins ben entrada la matinada. I escoltant la ràdio vaig saber de la mort del periodista Carles Capdevila.

L’estiu de 2015, quan jo estava administrant els efectes de les primeres sessions de quimioteràpia, l’aleshores director del Diari Ara va anunciar públicament que patia un càncer. Ho va fer en un d’aquests articles magnífics que, de manera periòdica, signava al seu diari. “Fa de mal dir que tens càncer” es titulava i deixava algunes reflexions sobre el que sentia davant del diagnòstic. “No en farem cap drama, n’hi ha en moltes famílies, i una majoria el superen. Ni tampoc ho amagarem o dissimularem. Fins que me’n pugui desfer, el càncer m’acompanya, i és lògic que a les meves dèries habituals, que ja coneixeu i que inspiren aquests articles, ara s’hi afegeixi la dèria per sobreviure.” Senzillament extraordinari.

Aquell article l’hauria volgut signar jo. Perquè el que expressava el Carles era el mateix que jo vaig sentir, mesos abans, quan vaig saber de la meva afecció. I segurament sense aquest article no hauria existit el Creu-me és possible, el llibre que hem fet amb una trentena de periodistes que s’inspira, precisament, en actituds com la seva. Per això un amic comú, el Jordi Évole, va voler recollir algunes frases textuals d’aquell article en el pròleg del Creu-me que avui, més que mai, adquireixen un significat ben especial.

“Per cert, he decidit que me’n sortiré. Confesso que per fer el pronòstic he hagut de recórrer a l’optimisme de la voluntat, l’únic que ha comparegut de moment. Els altres optimismes, i mira que en tinc, són en un racó, espantats, víctimes d’un atac sobtat de realisme mèdic. Però aniran tornant, els conec i me’ls estimo, ja ho treballarem.” escrivia el Carles Capdevila al final del seu article. Llegit avui, després de la colpidora notícia, pot semblar que el Carles ha perdut. Que la seva és la història d’una derrota. Jo no ho crec. I per això vull quedar-me amb una de les reflexions que ahir van il·lustrar el Concert per al Record. “La gran tragèdia de la vida no és la mort. La gran tragèdia de la vida és allò que vam deixar morir dins nostre quan encara estàvem vius.” Exemples com el del Carles Capdevila o l’Elisabet Augé a l’hora d’afrontar la malaltia, ens demostren que la seva va ser una vida plena, fins i tot en l’adversitat. I això, particularment, és el més admirable de la seva història vital que avui, més que mai, constitueix tot un exemple.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

Pep Anton, a reveure

El Pep Anton Sánchez (Facebook Xavi Guix)

Si mai passeu per davant de l’Escola Joan Rebull veureu, a l’altre costat de la vorera, l’estructura d’un edifici abandonat. És l’últim vestigi d’una històrica lluita veïnal/escolar que va protagonitzar la comunitat educativa del centre a les acaballes del segle XX, alertada per la imminent construcció d’una gasolinera en aquest punt de l’avinguda Onze de setembre. La protesta va fer efecte i les obres es van paralitzar. I fins avui, amb l’estructura devorada per la vegetació i els grafitis.

Arran d’aquella mobilització vaig conèixer al Pep Anton Sánchez, un inquiet i dinàmic activista veïnal que també va deixar sentir la seva veu a l’associació del barri Sol i Vista. Com acostumava a passar no fa gaires anys en aquesta ciutat, del moviment veïnal a la política hi havia un pas, i al Pep Anton el van reclutar des d’Esquerra Republicana per fer el salt a l’Ajuntament.

Malgrat els galons i el càrrec, al consistori va continuar sent el mateix xicot normal, assequible i proper. Una persona de somriure fàcil, de tracte afable, molt cordial. Un bon paio, com diríem en lo parlar de Reus. Sempre atent i disposat a facilitar la feina del periodista local, conscient del paper transcendent que juguen els mitjans de comunicació a l’hora de cohesionar una ciutat com la nostra.

Diumenge el Pep Anton ens va deixar per sempre. Ho vaig saber llegint la dedicatòria al facebook d’un company seu als Xiquets de Reus, el Xavi Guix. “Avui ha marxat una molt bona persona, un polític decent, un amic. Bon viatge, Josep Anton!” escrivia el malabarista de la comunicació roig-i-negre. No cal afegir gaire cosa més perquè el Guix la va clavar amb el seu elogi. I celebro que els Xiquets li fessin, de manera involuntària, l’últim homenatge amb el pilar de 7 fabulós que van aixecar dissabte a la Diada del Pallol. Una construcció  que l’Ernest Benach, seguint l’estela lingüística del flegmàtic regidor alimentada per un servidor, va qualificar amb encert d’Aspactaculà.

Pep Anton, a reveure.  I preparat, des del cel, a veure les torres dels teus Xiquets, els de la camisa avellana. Enguany tornaran a fer la bola grossa, segur.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

L’Aventura del Gran Reus

Foto de família de la presentació de l’Aventura del Gran Reus (Alfredo González/Diari de Tarragona)

L’última edició de La Canya Roig-i-negra, el programa cara al públic que realitzen periòdicament La Nova Ràdio i Reus Digital, la va protagonitzar el Ramon Besa, cap d’esports del diari El País. Besa no va participar d’una tertúlia i prou. Va fer una autèntica classe magistral sobre la realitat del periodista esportiu que s’hauria de reproduir a les aules d’alguna facultat per ensenyar, als seus alumnes, que és vocació i passió per la millor feina del món. Besa també va parlar d’hoquei, un esport que -segons ell- ha perdut pes específic perquè no ha sabut o no ha pogut adaptar-se a una realitat que, ara mateix, ho mou tot: la comunicació audiovisual. En un món on tot és imatge en múltiples suports, l’hoquei, per les seves peculiars característiques, no és un esport televisiu. I això fa que costi molt atrapar multituds com d’altres especialitats que tenen múltiples seguidors que baden davant de la pantalla.

Ara bé, segurament no hi ha cap altra espectacle esportiu que en directe t’atrapi tant com l’hoquei, pel que té de trepidant i emocionant. A L’Aventura del Gran Reus (Edicions Cossetània) ens ho demostra en un llibre magnífic que ahir es va presentar a les instal·lacions del Reus Deportiu, al carrer Gaudí, on hi ha la catedral de l’hoquei mundial.

Una presentació multitudinària que va servir per retre homenatge a l’equip de les sis copes amb la presència, entre d’altres, dels integrats de l’actual plantilla del primer equip, herois de la final a quatre de Lleida que va servir per portar a les vitrines del club roig-i-negre el vuitè ceptre continental. Una presentació que va comptar amb la intervenció de l’empresari Engelbert Borràs Miramon, el primogènit de l’Engelbert Borràs Roca, el gran President d’aquell equip que va agafar a la segona divisió i que va aconseguir, amb la incorporació de la plantilla somniada, regnar al continent obtenint, de manera consecutiva, sis copes d’Europa.

El fill gran de Borràs va fer un discurs  intens, ple de dades i -molt especialment- de noms i cognoms. “No em vull deixar ningú” va repetir en diverses ocasions, apuntant que el mèrit d’aquell equip va anar més enllà del Drem Team liderat pel Joan Sabater a la pista i per l’Andreu Borràs a la banqueta. Una obra col·lectiva on tothom va ser determinant. “Vull reconèixer a l’Andreu Olesti i a l’Antonio Martra, aquí presents, la seva bona feina a la presidència quan van agafar les regnes del club després dels meus pares” va voler subratllar en un gest que l’honora ja que no és habitual que els directius tirin floretes als que els han seguit. Més aviat al contrari. L’empresari va acabar la seva intervenció demanant un homenatge com cal a l’equip de les sis copes. “Un monument, per exemple” va especificar per cloure un discurs amarat de sentiment i emoció.

I precisament l’Alcalde, Carles Pellicer, l’encarregat de tancar l’acte, va recollir la proposta apuntant una primícia: la balconada principal de l’Ajuntament, l’espai on surten els herois per fer ofrena al poble dels seus èxits esportius, es dirà a partir d’ara “El Balcó dels Somnis”. I tot gràcies a una de les inspirades descripcions del poeta del periodisme esportiu al Món de Reus, el gran Marc Libiano del Diari de Tarragona, que en la seva crònica de la celebració de la vuitena copa va descriure precisament així, com el Balcó dels Somnis, el principal mirador de la Casa Gran. Ignoro si Borràs va donar per satisfeta la seva demanda amb el bateig del balcó. Serà qüestió de preguntar-li.

L’Alcalde va tancar l’acte just després de la intervenció del regidor d’esports, el Jordi Cervera, que estava com peix a l’aigua (i en el seu cas, mai tan ben dit) enmig de tanta glòria esportiva. Cervera, més enllà del discurs protocol·lari, va voler esquitxar el seu relat amb una anècdota viscuda arran de la històrica visita del Novara a Reus. “Amb el meu pare ens vam trobar amb el Pedrito Ruiz, el periodista i humorista, que en aquella època es dedicava al món dels esports i que venia a cobrir el partit. La vam fer petar una estona” va explicar el Cervera amb molta gràcia deixant clar que, de petit, ja tenia una especial capacitat per envoltar-se, ni que sigui de manera ocasional, de gent important.

I he deixat pel final la intervenció de l’autor, del Josep Cruset. Periodista de llarga trajectòria i també historiador de formació universitària. Una combinació que explica, especialment, el relat acuradíssim de L’Aventura del Gran Reus. Com estudiós de la història, Cruset ha fet una cerca rigorosa i metòdica, amb multitud de dades, amb voluntat científica a l’hora de procurar analitzar cadascuna de les situacions viscudes. “En l’esport no existeix la veritat absoluta perquè el que es viu amb passió difícilment es pot analitzar de manera objectiva”. I per explicar-ho va citar un exemple palmari arran d’un incident a la pista del carrer Gaudí en una de les eliminatòries europees. “Els àrbitres van escriure a l’acta que un seguidor roig-i-negre havia pegat un cop de puny a l’estomac a un jugador rival. La versió reusenca és que el jugador en qüestió, en un frec a frec a la pista, havia impactat de manera violenta contra la tanca que delimitava el recinte. I finalment la versió del rival és que un aficionat havia colpejat amb una cadira al jugador en qüestió. Amb aquesta triple versió del mateix fet ja està tot dit”.

Però lluny de ser un llibre d’història que por resultar espès per la quantitat de dades i referències, el més interessant de L’Aventura del Gran Reus és que està magníficament escrit. Cruset fa ús del seu domini de l’escriptura i explica, amb un relat periodístic trepidant, aquells anys de glòria esportiva. I contextualitza acuradament cadascuna de les situacions que es relaten, el que més enllà del que li és propi –l’anàlisi dels èxits de l’equip d’hoquei- el llibre ajuda a entendre com bategava i respirava la ciutat en aquella època. També és important ressaltar que l’anàlisi de l’autor no és limita a l’època de les sis copes, ja que per entendre l’abans i el després també ressegueix detalladament l’evolució de l’esport a la ciutat des de la seva aparició.

Tot això fa que L’Aventura del Gran Reus sigui un llibre imprescindible per entendre un fenomen esportiu excepcional que ha estat determinant per convertir  l’hoquei en l’esport rei de la ciutat. Un esport que potser no és televisiu, però que té una valor més important per la gent d’aquesta ciutat: és al cor de molts esportistes i aficionats del Món de Reus. I això no té preu.

Ara bé, el llibre també té un “però” que el mateix autor va reconèixer sense cap recança i, fins i tot, amb un punt d’entusiasme. “Es tracta d’un llibre que tan bon punt s’ha publicat ja ha quedat desactualitzat, feliçment desactualitzat atenent que just sortir de l’impremta el Reus s’alçava amb la vuitena copa”. Un fet que constitueix el primer estímul perquè el Josep Cruset ens regali un nou llibre, L’Aventura de “l’altre” Gran Reus. Potser d’aquí sis anys ja tindrà prou teca per explicar la història d’un altre equip amb sis títols consecutius. Ves a saber.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari