Figures imprescindibles

L’expectació mediàtica al Forn Huguet per celebrar l’aparició de la nova criatura de xocolata

En aquesta ciutat, on cada dia es presenta un candidat enmig d’una expectació mediàtica inusitada, ahir més d’un conciutadà va creure que l’atenció electoral es traslladava al carrer de l’Alcalde Joan Bertran, just davant del selecte Forn Huguet regentat, amb eficàcia i un somriure permanent, per aquest matrimoni encantador format pel Ramon de la Fuente i la Pili Huguet. De fet, en veure tants fotògrafs, càmeres i curiosos badant davant de l’establiment, amb l’alcalde Pellicer i la regidora Caelles al capdavant, semblava evident que alguna cosa és coïa. I pensar en la presentació d’algun candidat no era pas cap disbarat atenent que aquests dies gairebé sense voler, tombant per Reus, és molt fàcil ensopegar amb un d’aquests micro mítings que serveixen per descobrir als nostres futurs representants a la casa gran embolicats en la bandera de la Rosa de Reus.

Però ahir la munió que s’amuntegava davant del Forn tenia una raó de ser més agraïda, especialment per l’estómac i el paladar. El Ramon i la Pili presentaven l’últim nadó sorgit d’aquesta esplèndida maternitat de xocolata on, periòdicament, neixen dolços elements del seguici que fan les delícies de petits i grans. Ahir l’alcalde, la regidora i el comú del poble (com diria l’ínclit Pepe Jofré) van ser testimonis de la presentació del Bou de xocolata que farà les delícies de tothom, i molt especialment de la colla portadora abillats amb la seva impecable camisa verda. De fet a l’Antoni Veciana, la Mònica Bellido, el Raül Casellas o l’Alejandra Giménez (per citar només alguns dels portadores presents) se’ls veia entusiàsticament cofois al veure la creació del Ramon i la Pili, d’una precisió fidelíssima en relació a l’original, fruit, també, de la col·laboració de l’escultor Manel Llauradó, a qui vaig veure arribar motoritzat, amb una vespa d’un blau llampant, feliç com un anís al comprovar com les seves figures tenen aquestes rèpliques tan saboroses per coronar les mones del Món de Reus.

La d’ahir és una festa que es va reproduint cada any, amb un guió gairebé mimètic. De fet de la maternitat del forn ja han sortit 13 figures vinculades a l‘imaginari popular. Però no per repetitiva, la cita continua sent esperada. Quan parlem de què podem fer per contribuir a cohesionar la ciutat, a generar sentiment de pertinença, a convertir-la en una realitat més confortable, tots hi tenim la nostra part de responsabilitat. I ens hem d’obligar a emprendre alguna iniciativa, per petita o insignificant que pugui semblar-nos, per contribuir a generar aquest estat d’ànim. Si això de Reus no ens ho creiem nosaltres mateixos, ja podem plegar.

Per això, el Ramon i la Pili cada any volen anar més enllà de la seva estricta activitat professional aportant el seu gran de sorra al Món de Reus regalant-nos aquestes sensacionals creacions. Algú pot pensar que al darrere de tot plegat hi ha, únicament, una raó crematística per part dels impulsors. No ens equivoquem. Això no és un negoci i prou. Al darrera d’aquesta moguda hi ha moltes hores, molts esforços i, sobre tot, molta estimació per la ciutat i la seva gent. I per això és tan important el que són capaços de generar els amics del Forn Huguet amb una cosa que pot semblar molt senzilla, però que a la vegada és tan complicada pel que comporta la seva elaboració.

Gràcies al Ramon, a la Pilar i a la seva meravellosa família per fer-nos sentir, una vegada més, orgullosos de ser de Reus.

Anuncis
Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

Llarga vida al TEDxReus

 

Fa uns anys l’Ernest Benach em va trucar per demanar-me si podia presentar un TEDx, el primer que es feia a Reus. He de reconèixer que vaig quedar distret amb l’oferiment. Bàsicament perquè ben bé no sabia de què m’estava parlant. De fet, a l’escoltar el nom de la cosa, el primer que vaig fer és associar-ho amb els TEDAX, l’acrònim amb el que s’identifiquen els Tècnics Especialistes en Desactivació d’Artefactes Explosius. L’Ernest, sempre didàctic i aclaridor, em va treure de dubtes, explicant-me que era una plataforma de tecnologia, entreteniment i disseny. Contràriament als TEDAX, especialistes en desactivar, la gent del TEDx el que fa és, precisament, activar les idees de la gent que hi participa. Amb una compartició generosa i desinteressada de coneixement per part de tots els que hi prenen part. I aquesta és la seva immensa raó de ser.

Però més enllà d’haver estat el circumstancial presentador d’un dels TEDxReus, he de reconèixer que, amb els anys, m’he convertit en un incondicional de la convocatòria que dissabte passat va tornar a omplir el Bartrina. Vist amb perspectiva, Benach va demostrar, una vegada més, que és un visionari que toca de peus a terra. I com un altre reusenc que habita al Mercadal, l’imprescindible Tomàs Barberà, és d’aquelles persones que quan pensa en Reus, pensa en gran, perquè només d’aquesta manera es pot avançar en benefici de la comunitat a la que representes.

Per fer possible el petit gran miracle del TEDxReus, Benach es va envoltar d’una lliga de col·laboradors extraordinaris, convençuts de les virtuts de la iniciativa i, molt especialment, de la necessitat de contribuir, de manera entusiasta, a afavorir aquestes experiències, convertint la convocatòria en una plataforma imprescindible on presentar idees i projectes que generin debat i networking entre la comunitat.

Gent com el Xavi Plana, la Bernardette Farriol o el Ramon Masip entre d’altres, van formar part d’aquell pinyol on es va sustentar inicialment la iniciativa. I amb els anys ha evolucionat sota les regnes del Ganxet Trinxat, l’inefable Xavier Menduiña, liderant un equip molt transversal, generacionalment, que serveix per assegurar, amb total garantia, el seu futur.

Dissabte el TEDxREUS va tornar a omplir el Bartrina d’idees, de reflexió i d’anàlisi. El teatre es va convertir en un autèntic oasi, gairebé balsàmic, atenent com es mou el món -també el de Reus-, ple d’extrems i radicalitat, sense matisos ni contrapunts. Veient el resultat final, amb l’acurada intervenció dels ponents, la sensacional presentació de l’Anna Priscil·la Magriñà, el contrapunt musical del Gerard Marsal i companyia i l’aliment reconfortant del Forn Sistaré, estic convençut que  les experiències TED s’hauran de receptar per poder-nos reconciliar amb una part de l’espècie humana que sembla cada vegada més entossudida en radicalitzar el discurs, potenciant les diferencies i menystenint les coincidències.

Llarga vida al TED. I més ara que el Meduiña passa el testimoni. Ho va fer al mateix teatre, abillat amb una immaculada camisa blanca, certament impecable, gairebé com la feina feta d’ençà que l’Ernest Benach -qui havia de ser!- va tenir l’enèsima pensada per fer del Món de Reus, el MÓN. Curt i ras.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

No més mentides

Els jugadors del Reus B amb la pancarta “No més mentides” (Foto CF Reus/Reus Digital)

He escrit, en diverses ocasions, que els únics herois de la tristíssima història del CF Reus Deportiu són els seus treballadors. El seu exemple de dedicació al club, enmig de tanta penúria, és admirable. I s’ha de posar en valor de manera clara i diàfana. Després de 7 mesos sense cobrar, continuen al peu del canó. Amb una dedicació admirable, amb un esforç exemplar. Però com és lògic la seva paciència té un límit. I la setmana passada ho van escenificar amb una compareixença pública on van llegir un comunicat on s’entenia tot. I que demostra, després de l’expoli de l’Oliver, que el millor capital del Reus és la seva gent.

És el cas dels jugadors de l’equip B que ahir van tornar a jugar, defensant els nostres colors amb enorme dignitat. I abans de començar el partit contra el Prat van enviar un missatge transparent a la propietat: PROU MENTIDES. Ho manifestaven amb la pancarta amb la que van sortir al camp, escrita en anglès, perquè els Onolfo i companyia ho entenguessin clarament.

Queda clar que som aquí per culpa de l’Oliver. Ell i els seus sequaços, un dels quals encara pretén presentar-se a les properes eleccions del Barça, han arruïnat el club. I han arrossegat la marca de ciutat per les clavegueres del futbol. Em pregunto si hi hauria manera de demanar danys i perjudicis a aquests impresentables per haver-nos fet tant de mal, menystenint una entitat més que centenària i traint la confiança d’una ciutat que els va rebre amb els braços oberts.

Però això d’ara ja és excessiu. A què juga Onolfo? Ahir, abans del partit del Reus B, va córrer la notícia que el club hauria pagat una part del deute a part de la plantilla. La informació, posteriorment, va ser desmentida pels mateixos jugadors. Quin desmanec més absolut la gestió d’aquesta gent. Des del punt de vista empresarial la jugada dels nous propietaris pot ser legal, perquè la llei li permet jugar amb els terminis del concurs de creditors, guanyant temps abans no conegui la resolució definitiva del TAD. Però èticament és senzillament immoral. I més valorant el que han viscut, durant els últims set mesos, els treballadors del club, els seus treballadors.

El Reus, el nostre Reus Deportiu, és més que un club pels seus seguidors. És un sentiment. I amb els sentiments no s’hi juga. Després de tant de patiment, costa molt comprar l’estratègia d’Onolfo. I per això m’esgarrifa pensar en què es pot convertir el club. Aquest no és el meu Reus. El que vaig conèixer i vaig estimar. I si s’ha de seguir jugant amb aquestes persones, potser seria millor deixar de seguir-lo per molt que l’Onolfo i companyia ens omplin de dòlars. Potser ja va sent hora de replantejar-nos la refundació del club fugint de les falses promeses d’aquests despietats especuladors que són pa per avui, i fam per demà. I a les proves, i a l’Oliver, em remeto.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

I si féssim dos Carnavals?

Una de les colles de la rua de lluïment de dissabte (Laia Solanellas/Tarragona Digital)

Dissabte vaig fer l’esforç, per enèsima vegada, d’anar a veure la pretesa rua de lluïment del Carnaval de Reus esperant (Santa Innocència!) que la desfilada pogués recuperar mínimament l’esperit irònic i satíric propi d’aquestes festes en honor al rei Carnestoltes. Però l’esforç va ser endebades. El que se’ns va oferir, amb alguna minúscula excepció com l’originalíssima tronada humana, va ser la repetició mimètica de la desfilada d’aquests últims anys. Això sí, vaig observar alguna novetat importat, com l’ús gairebé compulsiu, per part d’algunes colles, d’aquests pijames que despatxen als establiments orientals del Món de Reus i que reprodueixen bèsties diverses. Insisteixo en el fet que això són pijames, malgrat l’ús indiscriminat que se’n fa com a disfressa per sorpresa del sofert espectador que, en molts casos, no entén res del que està contemplant.

Constatant, per tant, que aquest és el Carnaval que tenim i que sembla satisfer les expectatives del que hi surten, crec que seria bo plantejar-nos fer un segon Carnaval. Que fos complementari de l’actual i que servís, a la vegada, per recordar com era aquesta festa no fa tants anys, especialment d’ençà la seva recuperació, en plena transició, gràcies a la iniciativa dels Amenós i companyia.

En la línia del que fan els savis de Carrutxa amb la festa de Sant Sebastià, que ens ha permès conèixer com es celebrava aquesta antiga festa major de la ciutat, podríem fer una rua alternativa, un altre dia de la setmana, que mantingués l’essència de l’humor, la ironia i la sàtira punyent. Amb vestits de debò. Amb un Carnestoltes  ben eixerit, acompanyat de la reina i les concubines. Amb un pregó amb gràcia i que s’entengui. I que permetés repartir la històrica premsa carnavalera que viu submergida, incomprensiblement, en una crisi tremebunda.

D’aquesta manera també podríem ensenyar a aquestes noves generacions, que a la rua de lluïment es vesteixen amb pijames, beuen sense parar i fan cua als polyclins, com era el Carnaval de Reus, aquell que va donar nom a la ciutat, gràcies al seu enginy i originalitat. Potser amb els anys podríem, fins i tot, acabar girant la truita si l’exemple acaba reeixint. Ves que no truqui avui mateix al Palomar de Carrutxa i al Figuerola del Bravium per posar fil a l’agulla.

Publicat dins de El Món de Reus | 5 comentaris

Onolfo, així no

En tots els articles que he escrit d’ençà l’esclat de la crisi del CF Reus Deportiu, he manifestat, repetidament, tot el respecte i l’admiració pels treballadors del club. Ells són els únics herois d’aquesta tristíssima història on hem descobert la manera de fer d’uns especuladors despietats que no han tingut cap mania a l’hora de jugar amb els sentiments de l’afició i, el que és pitjor, amb la bona fe d’uns professionals que, dins i fora del camp, s’han deixat la pell per mantenir la referència de l’entitat.

Jo soc dels que pensava que amb l’arribada dels Onolfo i companyia s’obria una porta a l’esperança. Semblava que després del desmanec de l’Oliver i els seus sequaços, allò es podia redreçar. Però dissortadament no ha estat així. I hores d’ara continuen les incògnites al voltant del futur d’una inversió que no es concreta (més enllà dels tres miseriosos euros satisfets pels nord-amercians per adquirir el club) i que posa en perill la continuïtat de tota l’estructura roig-i-negra. És evident que l’entitat no podrà suportar, gaire més temps, aquesta tensió continuada.

I avui els treballadors han dit prou. Ho han fet en un comunicat duríssim, on afirmen, sense embuts, que Onolfo està actuant com Oliver o pitjor. I no hi ha dret. Perquè s’està jugant amb el patiment de persones honrades. I els membres de la direcció esportiva, els integrants del cos tècnic del primer i del segon equip, els membres del futbol base i el personal d’oficines i de la botiga del Reus són un exemple de dedicació abnegada i responsabilitat constant, que no mereixen el tracte que els dispensa la propietat.

Per això ja n’hi ha prou de la cantarella dels Onolfo. I prou també de passejar-lo per Reus com si fos el rei Mides. Sobre tot si no concreta d’una vegada el que havia promès. Aquests treballadors i aquesta afició no es mereixen tant de menyspreu. Ja hem patit prou per seguir suportant aquesta ignomínia contínua.

Malgrat tot, visca el Reus. I, sobre tot, els seus professionals dins i fora del camp. Avui i sempre.

Comunicat dels treballadors del CF Reus

El conjunt de treballadors del CF Reus (format pels membres de la direcció esportiva, cos tècnic del primer equip, cos tècnic del filial, treballadors del futbol base i personal d’oficines i botiga) expressa que:

Portem des del passat setembre sense percebre el nostre sou. En tots aquests mesos, han estat constants les mentides i les falses promeses tant de l’antic propietari, Joan Oliver, com de l’actual propietari, Clifton Onolfo, que havia de salvar el club i els llocs de treball (i està actuant igual o pitjor).

En tots aquests mesos ens hem sentit enganyats, però també desprotegits. De fet, quan diversos agents externs han intentat mediar per trobar una solució al club, aquests han optat o han pressionat per trobar sortides que perjudicaven clarament els treballadors del CF Reus.

Amb l’arribada dels nous propietaris, el passat 21 de gener, semblava que el problema dels impagaments i deutes pendents amb els treballadors es resoldria i que, malgrat l’amenaça d’expulsió del primer equip de LaLiga, almenys es podria normalitzar la nostra situació.

Lluny de fer-se realitat aquest escenari, les falses promeses han tornat a ser el nostre pa de cada dia. Els nous propietaris del CF Reus van emetre un comunicat el dia 25 de gener assegurant que pagarien els treballadors abans de finalitzar el mes. Aquest fet que no s’ha produït. El dia 8 de febrer també van assegurar davant de la resta d’accionistes que la següent setmana s’iniciarien els pagaments. Aquest fet tampoc s’ha produït.

Des de l’arribada dels nous propietaris, la totalitat dels treballadors ens hem posat a la seva disposicióper ajudar-los a integrar-se en el dia a dia del club, arribant a fer jornades laborals de més de 10 hores diàries i estan activats pràcticament les 24 hores al dia per a qualsevol cosa que necessitessin.

No només no ens han pagat les nòmines pendents, sinó que se n’ha acumulat una més: la de gener. L’impagament de la nòmina de gener representa un deute generat pels actuals propietaris. Trobem intolerable i preocupant que els nous responsables del club comencin a generar deutes amb els treballadors en la primera nòmina que havien de pagar.

Actualment, el club deu 5 nòmines a una part dels treballadors, 6 nòmines a aquells treballadors que no tenen la paga doble prorratejadai anem de camí a acumular-ne una més.

Els treballadors del club ens hem mantingut units tots aquests mesosi ens mantindrem units fins a trobar una solució total a la nostra situació.

A hores d’ara, tampoc ens han explicat en què consistirà el projecte de futur del CF Reus.

Ens dol moltíssim la situació en la qual es troba el CF Reus actualment. A banda de ser-ne treballadors, ens estimem el club. Però ha arribat un moment en què la situació general dels treballadors és totalment insostenible i hem de començar a fer passos per defensar els nostres drets.

L’única solució total per als treballadors depèn dels nous propietaris, ja que els diferents escenaris alternatius (que el club presenti un ERO, que el club entri en Concurs de Creditors o que nosaltres ens acollim al Fons de Garantia Salarial de l’estat) representen solucions parcials, insuficients i injustes.  

Volem agrair totes les mostres de suport de l’afició roig-i-negra, que ens ha fet costat en tot moment. Especialment a la penya RedBlacks i tota la gent que va col·laborar en la col·lectade dinersdestinada als treballadors.

Reus, 18 de febrer de 2019

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

En quin món vivim?

Diari Ara (Jaume Sellart/EFE)

L’episodi de violència masclista que hem viscut durant aquestes últimes hores al Món de Reus és esgarrifós. Des de la violència amb la que s’acarnissa l’assassí sobre la víctima, passant per l’extrema joventut dels seus protagonistes o descobrint com els fets impacten en una realitat educativa com la de l’Institut Salvador Vilaseca on els companys de la noia, que només fan quart d’ESO, han d’administrar aquesta crisi emocional tan bèstia. A casa els meus xiquets, dos d’ells també a l’ESO, ens han qüestionat sobre el perquè de tot plegat. I es fa molt difícil, per no dir que resulta impossible, donar cap resposta convincent sobre el què ha passat. Senzillament perquè això no té cap explicació lògica.

La violència masclista és una xacra de la nostra societat. I davant d’episodis com el que ens ha tocat viure resulta incomprensible com algunes forces polítiques intenten trivialitzar el tema o com alguns articulistes es permeten relativitzar aquests episodis parlant de fets puntuals i aïllats com si tot plegat no tingués més transcendència.

El món en el que vivim té moltes realitats agraïdes a les que aferrar-se per reconciliar-se amb l’espècie humana. Realitats solidàries que són exemplars. Però sovint plana, a la nostra societat, una costant pèrdua de valors que resulta inquietant. Especialment aquells que afecten al respecte vers el proïsme. El bé més preuat que tenim les persones és la vida. La nostra i la dels demés. I tots, absolutament tots tenim la responsabilitat de protegir-la. I aquest exercici cal fer-lo, també, exclamant-nos sense embuts ni matisos davant situacions com la viscuda. Perquè tan de bo sigui aquesta l’última vegada que haguem de viure una situació tan terrible com aquesta. Quin greu tot plegat.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

La destrossa de l’Oliver

Joan Oliver a la sala de premsa del CF Reus Deportiu (Foto Olivia Molet / Diari Més)

Si pel sofert aficionat del Reus Deportiu l’agonia del nostre primer club de futbol ja és un autèntic malviure, m’esgarrifo només d’imaginar com deuen passar, aquestes últimes hores d’incertesa, els tècnics i treballadors del club, pendents del futur de l’entitat que, ara mateix, marca el futur de la seva situació laboral més immediata. Excloc d’aquest col·lectiu als jugadors del primer equip que tenen les espatlles ben cobertes i que, tot i patir les conseqüències esportives que es deriven de l’actual situació, han pogut mantenir els ingressos. No és pas un retret. Ans al contrari. El que em pregunto és com la millor lliga del món no pot garantir uns altres fons de reserva per atendre les necessitats de la resta de treballadors del futbol que també són imprescindibles per poder assegurar la competitivitat de l’equip a l’elit amb tot el que això comporta.

Però al final Oliver ha recollit el que ha sembrat. La seva actuació ha estat indigne i alhora impròpia d’algú que es ventava d’haver estat el director gerent del millor Barça de la història. És evident que la inèrcia (i la flor) del Guardiola va ajudar a tapar moltes coses de la gestió dels culers en aquells anys de vi, roses i títols. I, salvant les distàncies, a Reus ha tingut la mateixa sort amb els tècnics, jugadors i treballadors que han esmerçat tanta dedicació pel club de manera exemplar, fins i tot en moments de crisi colossal. Precisament ha estat gràcies a la seva professionalitat que el Reus ha pogut mantenir-se, tot i les circumstàncies, a la segona divisió de la LFP sense excessives angúnies.

Però Oliver, que s’ha destapat com un personatge complicat, críptic i carregat de manies, ha acabat portant el Reus al precipici, gairebé sense solució de continuïtat i havent deteriorat la imatge de l’entitat i, el que és el pitjor, de la ciutat que el va rebre amb els braços oberts, de manera generosa. Una autèntica llàstima. Ho explicava molt bé ahir el periodista Toni Padilla en el seu article al Diari Ara referint-se al màxim accionista: (Oliver és un d’aquests) Homes sense cor que utilitzen els somnis esportius per omplir-se les butxaques. Si compres una empresa i fa fallida, molta gent plora. Però si compres un actiu social com un club esportiu i fa fallida deixes un forat difícil d’omplir. Que la vergonya els acompanyi on sigui i que la realitat ens obri els ulls.”

Ni aquesta darrera fuetada d’esperança, amb l’arribada dels inversors americans, ha estat suficient per canviar (de moment) el destí de les coses. La sentència del Jutge de Disciplina Social de LaLiga ha estat contundent, amb l’expulsió, durant tres anys, del Reus del futbol professional i havent de satisfer una multa de 250.000 euros. Malgrat que hi ha possibilitat de recórrer, costa imaginar-se que havent arribat fins aquí, i a l’alçada de la competició en la que estem, això es pugui solucionar a curt termini.

Em pregunto com expiarà el seus pecats l’Oliver. Qui li farà pagar el mal que ha provocat a la ciutat, suportant les seves absurdes manies creient que contribuïa a fer un club realment gran. Això és el que té, també, d’injust el futbol. Hostes vingueren que de casa et tragueren. I, el que és pitjor, ves si no ens faran desaparèixer la casa i tot. Quin personatge.

Per acabar faig meu l’escrit que ha publicat durant aquestes últimes hores, al seu mur del facebook, un d’aquests històrics del Reus Deportiu, el metge del primer equip, el Josep Maria Roca. La millor demostració de la seva inesquinçable fe roig-i-negra són les 18 temporades que ha ocupat aquesta responsabilitat. Les ha vist de tots colors. I sap, millor que ningú, el que li ha tocat viure en aquesta etapa que a dia d’avui, i pendents d’un últim recurs, continua ple d’incerteses.

Per ell i per tots els treballadors que continuen al nostre club, la meva admiració i gratitud infinita. Com ja vaig dir en el seu moment, ells són els autèntics herois d’aquesta tristíssima història.

Muchas gracias Sr. Oliver y Sr. Tebas.

Gracias al primero por su admirable gestión que ha llevado a un Club centenario como el C.F. Reus Deportiu a su ruina y prácticamente a su desaparición.

Gracias al segundo que finalmente ha materializado la manifiesta animadversión hacia el máximo accionista del Club quitándolo de la circulación (gracias) y de rebote ha eliminado la ilusión de toda una afición llevando al Club y todo lo que representa a su práctica desaparición.

Quisiera manifestar también mi gran admiración por el proteccionismo hacia la plantilla de jugadores, que gracias al estamento que usted representa en ningún momento ha peligrado el cobro de sus salarios, no así el resto de trabajadores que forman parte también de esta entidad y que gracias a ellos también la ciudad de Reus ha podido disfrutar de tan magnífico espectáculo que es el fútbol.

Lástima que estos últimos, seguramente anónimos para La Liga, no puedan decir lo mismo sobre la garantía del cobro de sus salarios como los jugadores.

Agradezco profundamente y esta vez de todo corazón al C.F. Reus Deportiu y a los que considero sus legítimos representantes por estos 18 años que han depositado su confianza en mí.

Força Reus

Josep Maria Roca

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari