Aquest vermut va per tu Jorbor!

Fa un parell, d’anys fent-la petar amb el Carles i la Laura Prats de Vermuts Miró, i amb el gemmòleg i activista ciutadà Carles Tubella, vam idear la creació d’un vermut genuïnament reusenc. Tot plegat pot semblar una redundància: vermut i Reus és ben bé el mateix. Tothom ho sap. Però volíem anar una mica més enllà, introduint al beuratge embriagador un element propi del territori: l’avellana. I la millor manera de presentar el producte era etiquetant-lo amb el nom d’algun RTV que hagués deixat empremta a la ciutat.

I aquell primer any el vam denominar XOLA en record del Joan Basora, el reusenc de la força descomunal que a meitat del segle passat es passejava pel tomb de ravals amb motos a l’espatlla. I l’any passat vam repetir la iniciativa homenatjant a l’equip d’hoquei del Reus Deportiu en motiu de la vuitena copa d’Europa. La presentació del VUIT COPES va permetre fer una foto que podia semblar impossible, amb els tres capitans dels equips triomfals: Sabater, Garcia i Marín.

Enguany hi tornem. I a la vermutada de dissabte presentarem l’etiqueta d’enguany que vol recordar a l’inoblidable Jordi Boronat. Com sempre, el Sergi Herrera s’ha encarregat de fer una etiqueta sensacional jugant amb una fotografia de l’incansable Bartolofoto Pluma. I els de Miró, sempre tan generosos, continuen apostant per convertir el producte en un vermut solidari per destinar tota la recaptació de la seva venda a una noble causa. Enguany servirà per confortar les accions de la Lliga Contra el Càncer de les Comarques de Tarragona i les Terres de l’Ebre.

El dia que de manera tan injusta com sobtada ens va deixar el Jordi Boronat vaig veure clar que amb ell desapareixia una manera d’entendre la vida ciutadana. No n’hi ha de personatges com el Jordi, tan entregats, disposats i amatents. I sempre amb voluntat de fer riure a la gent que l’envolta. M’ho deia no fa gaires dies el Ferran Figuerola, el President del Bravium: “Al Jordi no el vaig veure mai enfadat. I mai és mai”.

Per això, pel Jordi i pel que representava, us animo a adquirir totes les ampolles disponibles per ajudar a la gent de la Lliga i per demostrar que els de Reus, quan volem, som collonuts. Això, segur.

Anuncis
Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Una dependenta com cal

Gràcies al facebook del Món de Reus he vist que s’ha jubilat la Maite Estivill, històrica dependenta de la selecta Confiteria Poy. De fet al mur  de l’establiment, amb l’aparador més inspirat del tomb de ravals, es pot veure una imatge coral dels professionals de la històrica pastisseria que regenta l’Albert Poy i la seva simpatiquíssima família. La Maite hi apareix al mig, amb un esplèndid ram de flors a les mans i obsequiant  l’objectiu fotogràfic amb el seu sempre agraït somriure, el mateix que ha repartit durant tants anys darrere un dels taulells més dolços que hom pugui imaginar.

Pels qui ens omplim la boca parlant de com de boniques són les nostres botigues, les de tota la vida, la Maite és un referent. El paisatge comercial de la ciutat li ha d’agrair la seva dedicació i eficàcia que ha servit per prestigiar la dependència de comerç com un dels actius més ben valorats a nivell local.

De fet quan parlem -i presumim- de capitalitat comercial, oblidem possiblement el més important: el capital humà que dóna sentit a tot plegat. Persones com la Maite són les que justifiquen que el comerç a Reus és kolt més que una activitat econòmica i prou. Hi ha un sentiment, una dedicació i un saber fer que explica el perquè de tot plegat. I la Maite ho ha exemplificat de manera diàfana amb la seva impecable trajectòria que  avui, més que mai, cal posar en valor.

Se’n va una dependenta com cal. I és de justícia deixar-ho escrit.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

La gran cagarada

Ahir a la nit vaig tenir notícia de la impactant campanya que l’Ajuntament de Reus ha difós per sensibilitzar a la població sobre la inoportunitat de donar menjar als coloms. Per fer-ho gràfic i entenedor l’eix de la iniciativa és un vídeo on es pot veure a un conciutadà que gaudeix del plaer de la lectura assegut còmodament en un dels bancs de la romàntica plaça del David Constantí, al carrer de Pubill Oriol. Aquest indret és un autèntic oasi enmig de la ciutat. I per això el protagonista de l’enregistrament aprofita aquest recés de pau i tranquil·litat per fruir del goig de llegir.

De cop i volta, però, el sorprèn l’impacte d’un excrement d’ocell que s’escorre sobre el seu impecable jersei negre. Aquest primer projectil líquid (talment sembla un escòrrec de gelat d’stracciatella) crida la seva atenció ja que, tot i no deixar el llibre en cap moment, gira lleugerament el cap per veure del que es tracta. Tot i que la majoria de mortals el primer que faríem, davant d’aquesta incòmode situació, és aixecar-nos i tocar el dos per netejar-nos l’engrut ocasional, el xicot decideix continuar impertèrrit aferrat al llibre. I és en aquest punt quan l’evacuació de l’ocell esdevé colossal provocant un autèntic metrallament del sofert vianant. Al final es produeix un esclat sensacional que ben bé podria ser una mena de poema visual anomenat La gran cagarada. Com diria aquell, #Aspactaculà.

Mes enllà del missatge de l’anunci, i la moralina que se’n desprèn, el que crida més l’atenció és que la víctima de la majúscula deposició no deix en cap moment la lectura que el té absolutament abduït. En concret està llegint un dels volums de la saga Els fills de la terra de l’escriptora nord-americana  Jean M. Auel. Una sèrie ambientada a la prehistòria. Per tant, potser més que un colom, ves que la bèstia que el submergeix en aquesta tifa ciclòpia no sigui un arqueòpterix sorgit de la literatura d’Auel.

Això sí, encara sort que la lectura és plaent i molt interessant. Perquè no vull ni imaginar-me que hagués passat si, avorrit amb el text, el protagonista hagués badallat en ple allau de la merderada. Només de pensar-hi fa esgarrifar.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

El millor del Bravium

Amb el Jordi Boronat fent broma a l’última gala dels Premis Amenós el passat 19 d’abril captats pel gran Bartolomé BARTOLOFOTO Pluma.

La nit del 19 d’abril, a l’acabar la festa dels Premis Amenós als que més Enganxen, vaig sortir de l’antic Centre Catòlic amb la meva família després de viure una altra vetllada inoblidable. I just al marxar vaig coincidir amb el Jordi Boronat que ens va voler acomiadar, atent i diligent com sempre. Li vaig posar la mà a l’espatlla i li vaig dir a cau d’orella: “Ets el millor del Bravium”. I li vaig dir de tot cor. De fet els del Bravium són tots extraordinaris. Del primer a l’últim. No en tinc cap dubte. Però el Jordi, a més, generava una atmosfera especial al seu voltant. Amb ell tot era fàcil, senzill. I divertit. Molt divertit. En aquella gala n’havíem tingut la millor demostració. Li vaig proposar fer un acudit, un gag. I ell ens va regalar, en un tres i no res, una ocurrència genial que va provocar una riallada entusiasta entre el públic que omplia la bombonera del carrer de la Presó. Això ja ho tenia el Jordi. La seva sola presència generava d’immediat una predisposició a riure, a xalar, a gaudir. Una qualitat només a l’abast dels més grans.

I el record d’aquella nit inoblidable, que hagués quedat com una anècdota més en el seguit de vivències que he tingut la immensa sort de compartir amb el Jorbor a l’escenari fent espectaclets (com ell els anomenava) s’ha convertit en la foto fixa de l’últim instant que vaig compartir al seu costat. I no m’ho puc treure del cap des que el Ferran Figuerola i el Jordi Salvadó, a mitja tarda d’aquest dissabte, m’han fet saber la trista notícia de la seva sobtada desaparició.

I és fa molt difícil tot plegat. Perquè no té cap sentit. Sempre marxen els millors. I és veritat. Perquè el Jordi era el millor. Només cal veure els missatges dels seus amics i coneguts al facebook. Tothom transmet el mateix sentiment. Una unanimitat extraordinària al voltant d’una persona que es feia estimar. “Ningú en pot parlar malament i ningú pot dir que no ha rigut al seu costat” recordava el Jordi Salvadó. Mai hi haurà una persona més implicada i curranta que ell. No podem entendre aquesta pèrdua. Jorbor t’estimem aqui i allà on siguis” confessava el Pep Ayala.  Tot ell era bonhomia, un home que te’l trobessis on fos et feia somriure…com et trobaré a faltar Jordi…!!!” lamentava el Xavier Pamies Sistaré. “Ara ja formes part de les nostres vides i de la història del Bravium amb els més grans” sentenciava el mític Jaume Ciurana. “Aquesta manera de fer i de viure, aquesta humilitat i humanitat, aquesta essència que realment és la que perdura” evocava el Fito Luri. “Te’n vas amb el Jaume, i segur que entre els dos fareu que més d’un allà dalt mori altre cop, i de riure, que aquestes morts sí que són dolces” es podia llegir a l’obituari del Bravium amb el segell del Ferran Figuerola. I la Lourdes, la meva estimadíssima Lourdes Domènech, no se’n sabia avenir: Res no serà igual sense tu Jordi. T’enyorarem tant…”. Precisament va ser ella l’encarregada de lliurar-li el premi Amenós l’any passat. Un premi tan merescut que li hauríem d’haver donat cada any, un rere l’altre. I el Jaume, des del cel, segur que també hi estaria d’acord.

La desaparició sobtada del Jordi ens demostra, una vegada més, l’enorme fragilitat del millor tresor que tenim, la vida. I, per tant, la necessitat de riure i viure com va fer ell per esprémer cada segon gaudint de la nostra existència. Quina immensa lliçó de vida ens ha deixat aquesta ésser fantàstic que no oblidarem mai.

Tot i això, Jordi, només t’he de fer un retret: com pot ser que després del que ens has fet riure, ara no puc deixar de plorar. Quina paradoxa més ingrata.

El JorBor rebent, de la gran Lourdes Domènech, el seu Premi Amenós a la gala del 2017 (Bartolomé Pluma)

Publicat dins de El Món de Reus | 2 comentaris

La passió (roig-i-negra) segons Sant Lekic

Lekic segellant la renovació pel club roig-i-negre (Mundo Deportivo)

Els fidels que professen la religió roig-i-negre tenen un nou motiu per abraçar, encara amb més força, la seva inesquinçable fe futbolística: la renovació de Sant Lekic, el patró dels gols salvadors. El serbi d’aparença mística (sembla un apòstol de la passió d’Esparreguera) ha signat aquesta setmana la seva renovació per la propera temporada amb el club reusenc. Un fet celebradíssim per la parròquia local que ja té en el corpulent davanter un altre referent celestial a l’alçada del llargament santificat Edgar Badia.

S’ha de reconèixer que a Lekic li ha costat guanyar-se les simpaties dels aficionats. Va arribar a principis de temporada passat de pes i lluny de la millor forma. Inoblidable la camisa de quadres que va portar el dia de la seva presentació, més pròpia del vestuari de Siete novias para siete hermanas que del glamour de la LFP. A més l’aficionat local encara no havia paït l’estrany cas de Macauley Chrisantus, el davanter nigerià que va venir de turista l’any passat en una experiència més pròpia de la Dimensió Desconeguda que no pas de la lliga de futbol professional. I això va provocar, entre socis i simpatitzants, un cert escepticisme difícil d’administrar.

Però com titulava Manolo Escobar el seu inoblidable programa televisiu d’actualitat futbolística dels anys noranta, Goles són amores, i amb les seves dianes Lekic s’ha guanyat la simpatia del públic, la confiança del tècnic i la renovació pel club que va segellar dimecres passat. Un acte on se’l va poder veure al costat del president, Xavier Llastarri, a qui per alçada li deu treure més d’un pam. Ni en les millors èpoques de brau gladiador del Reddis, Llastarri es devia trobar per aquests camps de Déu un armari semblant al costat seu.

En definitiva, que Lekic pot avui celebrar de la millor manera possible la seva renovació marcant el gol de la victòria al mini estadi contra el Barça B i engrandint l’aureola que l’ha portat, per mèrits propis, a figurar en el santoral de capçalera dels seguidors reusencs. I de pas dedicar la victòria al míster López Garai després del tràngol d’aquesta setmana. Segur que el triomf, que pot segellar gairebé matemàticament la permanència, seria el millor antídot per una ràpida recuperació.

Lekic el dia de la seva presentació amb la camisa de quadres (Alfredo González/Diari de Tarragona)

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

L’Evarist Fàbregas s’ha reencarnat

D’esquerra a dreta Laura Prats de Vermuts Miró, el Comissari Rafel Ferré i la Regidora Caelles a la presentació del Concurs Exposició de Roses (Miguel Cabrerizo/Reus Diari)

El repertori de postals costumistes del Món de Reus es va enriquir ahir amb una de les imatges més acolorides i perfumades que els repòrters gràfics ens regalen cada any per aquestes dates. Em refereixo a la tradicional presentació del Concurs-Exposició Nacional de Roses que aquest proper cap de setmana omplirà la bombonera del Teatre Bartrina per a gaudi dels aplicats cultivadors i dels seus admirats espectadors, assedegats de l’encís d’aquest festival primaveral.

El cromo que el Francesc Olesti podrà incorporar al seu proper àlbum fotogràfic sobre el Reus Reaparegut (jugant amb el titol del seu súper vendes de Sant Jordi) ens ofereix la imatge del trident encarregat de posar davant de les càmeres per presentar el certamen. A la imatge hi podem veure a l’omnipresent regidora Caelles, la dona que, més enllà de fastos culturals i musicals, converteix Reus a tothora en la ciutat dels somriures gràcies a la rialla còmplice, fresca i encisadora, que sempre regala a l’objectiu.

A l’altre extrem del tercet hi podem veure a la gran Dama del Vermut de Reus, la Laura Prats, incansable en la promoció del beuratge embriagador més genuí. Tan bon punt s’enfila al campanar com baixa al refugi per col·laborar, amb el segell Miró, en qualsevol causa ciutadana que serveixi per prestigiar el nom de Reus.

I finalment al mig, escortat per ambdues distingides senyores, l’incombustible comissari del certamen floral, el Rafel Ferré Masip, excursionista empedreït i diligent soci d’honor del nostre primer ateneu.

Aquesta imatge ha estat reproduïda pels mitjans locals amb profusió. Però la foto que més m’ha cridat l’atenció és la que signa Miguel Cabrerizo al Reus Diari.  En aquesta instantània, que corona l’article, es pot veure al senyor Ferré ocupant, amb una precisió mil·limètrica, el perfil que dibuixa el cèlebre bust del prohom reusenc Evarist Fàbregas i que presideix l’elegant escalinata del palau dels marquesos de Tamarit. Sembla fet expressament, com si el Rafel Ferré fos la reencarnació de l’històric mecenes, com si el bust de Fàbregas hagués cobrat vida davant de la presència d’aquest exemplar activista ciutadà. Una casualitat sensacional. Vet-ho aquí.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

¡Va por ti Antonio!

 

Els qui hem tingut la immensa fortuna de forjar-nos a la inesgotable pedrera de Ràdio Reus hem coincidit amb veritables monstres de la comunicació, referents periodístics i de l’entreteniment, que han excel·lit professionalment arreu de l’univers mediàtic d’aquest país i de més enllà.

És evident que el fet de compartir estudi i redacció amb aquests insignes personatges genera una influència determinant. Però això no treu que d’altres companys que tombaven per la redacció de l’emissora degana, amb menys projecció pública i pes professional, també ens deixessin una fonda empremta per la seva manera de fer i de ser. Sobre tot de ser.

És el cas de l’Antonio García “El Sevillano” que ahir ens va deixar als 77 anys d’edat. Aquest Guardia Urbano popularíssim al Reus de la segona meitat del segle XX va dedicar bona part del seu temps lliure a dues de les seves grans passions: els toros i el futbol. I el lloc on podia canalitzar ambdues aficions va ser a l’escalf de Ràdio Reus, un dels mitjans amb els que va col·laborar assíduament.

Segurament un dels retalls sonors més impactants de la història de l’emissora degana, especialment a orelles de les noves generacions, són les cròniques taurines de l’Antonio, fent servir aquell argot tan característic dels redols amb la verónica, la chicuelina o la revolera per explicar les faenas dels toreros. Amb aquell accent andalús i el seu característic gracejo que formaven part del paisatge sonor de l’emissora.

Una passió pels toros que compartia amb el futbol i, més concretament, amb el Reddis. Amb permís de l’entranyable Agustí Escolà, seria difícil trobar algun altre cronista radiofònic que s’hagi empassat tants partits de l’equip blanc-i-blau. Una passió que el va portar, a la recta final de la seva carrera, a traslladar les seves cròniques, entre d’altres mitjans, al Reus 24.com de l’amic Raúl Rodríguez.

Amb l’adeu de l’Antonio desapareix una manera d’entendre la ràdio (per dins i per fora) que mai més tornarà. I per això avui toca fer aquest homenatge sincer i afectuós a un personatge singularíssim a qui Ràdio Reus deu, a més a més d’alguns moments de ràdio inoblidables, alguna sonada exclusiva periodística. Però no entraré en detalls perquè, com s’acostuma a dir, les fonts són sagrades.

Antonio, va por ti!. I a veure si el Reddis aquest proper cap de setmana et dedica la victòria. Seria la millor manera de rematar la faena de l’inoblidable Sevillano.

(Capítol del Gent de Reus de la productora Acid Factory dedicat a l’Antonio Garcia i emés per Canal Reus l’octubre de 2006)

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari