Les llàgrimes del President

El nou General Prim (Eudald Navarro)

Més enllà que t’agradi poc o molt el futbol o l’afinitat que puguis tenir per un determinat equip, el que no hi ha dubte és que l’anomenat esport rei és un element catalitzador de primera magnitud. A la nostra ciutat ho sabem perfectament. Fa pocs mesos en vam tenir una excel·lent demostració amb l’històric ascens a la lliga de futbol professional del Reus Deportiu. I aquesta setmana hem reviscut l’eufòria amb el gol d’un reusenc amb arrels selvatanes a l’olimp de la Champions. Ahir tothom presumia de foto, samarreta, amistat o coneixença del Sergi Roberto, l’autèntic Rei del Món de Reus.

Que li preguntin, per exemple, al dissenyador reusenc Eudald Navarro que al matí descobria un inspirat fotomuntatge del jugador convertit en el nou General Prim. Després de penjar la imatge al seu facebook, aquesta es va convertir en viral en un tres i no res. “Quan les coses se t’escapen de les mans…” escrivia cap al migdia incorporant alguns dels impactes mediàtics que havia aconseguit la seva inspirada creació. Era només el principi. A la tarda la foto apareixia al programa Divendres de TV3 amb la glosa del gran Antoni Bassas. I entre una cosa i l’altra se’ns confirmava que el jugador ja tenia la imatge com a protector de pantalla del seu mòbil. Un dia, per l’Eudald, inoblidable.

O que li preguntin, també, al Ramon de la Fuente del Forn Huguet, propietari de la maternitat de figures de xocolata més acreditada de la ciutat. En el seu cas aquest blog hi té part de culpa després d’haver suggerit, en l’article d’ahir, que el bon jan del Ramon potser s’atreviria a fer la figura del Sergi Roberto per coronar les seves magnífiques mones. Doncs, dit i fet, al migdia ja sortia per Ràdio Reus i TV3 anunciant que per Pasqua tindrà la imatge en tres dimensions a disposició de la seva acreditada clientela. Com diria el flegmàtic regidor, senzillament #Aspactaculà.

O que els hi preguntin als mestres de Donya Maria Cortina, que ahir apareixien a TV3 recordant el pas per l’escola del jugador blaugrana, amb la seva mestra de gimnàstica, la Judith Cabacès, vestida amb la samarreta del Sergi dedicada. I amb el testimoni d’un dels seus tutors, el Jordi Vilanova, periquito de solera, celebrant el sisè gol del seu il·lustre alumne.

Però una de les imatges més emotives d’aquest allau de reaccions que es van succeir a una velocitat de vertigen, va ser veure al Ramon Alabart, l’històric president del Santes Creus, el club on es fa formar. Al Mercadal, just davant de l’Ajuntament, intentava valorar la fita del seu exjugador en declaracions a TV3. Dic que intentava perquè, ben bé, no podia articular paraula. Sanglotejant, amb llàgrimes als ulls, avaluava l’èxit del seu exjugador. “El Sergi és una gran persona… i quan va arribar al club, amb només 8 anys, els coordinadors ja van dir que era una joia.” I aquesta imatge d’Alabart, un home forjat en mil batalles futbolístiques al Santes Creus o al capdavant del CF Reus Deportiu, és prou eloqüent de quin és, més enllà de gols salvadors o assistències prodigioses, el gran èxit del Sergi Roberto: fer-se mereixedor de l’afecte incondicional de la seva gent. Queda clar que a Reus ell ja ha guanyat la Champions.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Sergi, t’estimo

L’èxtasi del reusenc Sergi Roberto a l’aconseguir el sisè gol blaugrana

El 28 d’abril de 2011 vaig escriure, en aquest mateix blog, un article dedicat al jove futbolista reusenc Sergi Roberto Carnicer a propòsit de la seva participació en un clàssic contra el Madrid que es va saldar amb victòria blau-grana. Aquesta nit l’home més feliç del Món de Reus ha estat el Sergi Roberto, un futbolista de la nostra ciutat que ha viscut sobre el terreny de joc la gran victòria culer al temple del madrinisme” apuntava en referència a la participació del ganxet en el 0 a 2 que l’equip de Guardiola va infligir al de Mourinho al Bernabéu. Quins temps aquells. En el mateix article recordava a l’àvia del futbolista, la senyora Carnicer, històrica docent reusenca, que un bon dia em va presentar l’hoteler Francisco Roig. La venerable senyora, davant dels elogis de l’empresari al joc del seu nét, va replicar tot dient: “Ja ho diuen que juga bé, ja. Però noi, a mi el que més em fa patir és que no li facin mal per aquests camps de Déu”. L’apunt el vaig trobar senzillament sensacional.

Ahir vaig pensar molt en la família del Sergi Roberto després que el seu xiquet perforés la porteria del PSG aconseguint el sisè gol del seu equip, el que segellava la remuntada i que el consagra en la història del Barça i també del futbol. Perquè més enllà de la vida regalada que pressuposem als futbolistes d’elit –i de ben segur que no tot deuen ser flors i violes- el que no podem oblidar són els esforços d’anys i panys de tota la gent que els envolta per ajudar-los a complir el seu somni, el de ser jugadors professionals. Un somni no exempt de dificultats. Precisament el cas del reusenc és un exemple diàfan d’esforç, constància, il·lusió i treball per aconseguir consolidar-se en el primer equip del Barça. I sempre actuant des de la més absoluta moderació, sense aixecar la veu quan no jugava, ni anant de milhomes quan ha arribat a la titularitat. Fins i tot en l’estètica és prudent i mesurat. No gasta pentinats estridents ni tatuatges florejats. De fet, que se sàpiga, només en porta un de tatuatge: una Rosa de Reus a la canallera. Amb això ja està tot dit.

Perquè el Sergi és un reflex de la seva família. Gent discreta i treballadora. Recordo el dia que vaig anar a visitar a casa seva, al Mercadal, a la senyora Francisca Sans, vídua de l’inoblidable Anton Maria Vidal Colominas (a.c.s.). La filla del Xatet (mític ciclista reusenc) em va ensenyar la rerabotiga de la històrica camiseria Domingo, que ocupa els baixos de l’immoble. I a la paret hi havia enganxats diversos retalls de diari del futbolista reusenc. Els Vidal, per dir-ho clar, periquitegen. I per això vaig preguntar-li el perquè d’aquella mena d’altar improvisat al jugador blaugrana. “Perquè és de Reus!” em va respondre a l’instant, tot recordant que feia molts anys que coneixien al pare del Sergi, viatjant de comerç. “Una molt bona persona, bon amic de casa nostra. N’estem molt contents de l’èxit del seu xiquet”.

I aquesta anècdota és la que serveix, més i millor, per concloure aquest article. Deixant a banda les fílies i fòbies de cadascú, ahir va ser un gran dia pel Barça -amb l’apoteòsica classificació pels quarts de final,- pel futbol -amb el que té d’exemplificant la trajectòria impecable del jugador ganxet sorgit de la pedrera inesgotable del Santes Creus-  i per la ciutat de Reus que continua immersa en un estat de felicitat permanent en aquest 2017 idíl·lic. I tot gràcies al xiquet dels Roberto Carnicer que ben aviat -n’estic segur- tindrà una coca dedicada del panarra volador del Forn Sistaré o una figura de xocolata coronant les mones del Forn Huguet. Temps al temps. Com diria aquell, “Sergi, t’estimo”.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

Cinema Reus Palace Paradiso

La Sagalà i el senyor Zúñiga a la sala 1 del Palace

La primera pel·lícula que vaig veure al Palace va ser Encuentros en la Tercera Fase. Hi vam anar amb els pares per descobrir aquell cinema espectacular que es presentava com “el complejo cinematogràfico más grande de Europa” atenent el nombre de sales que acollia l’immens edifici del carrer Batán. Mesos després, amb la meva germana, ja hi vam anar sols al cinema. En aquest cas per veure Grease. A la sala 1 no hi cabia ni una agulla.

Aquests records m’han vingut a la memòria d’ençà que es va anunciar l’imminent tancament del Palace. Un exercici nostàlgic que, de ben segur, deuen realitzar molts dels nostres conveïns davant de la desaparició d’un equipament que convertirà la ciutat –com a mínim, momentàniament- en un desert cinematogràfic només confortat per l’oasi del Cine Club del Centre de Lectura que s’ha convertit en l’últim mohicà del cel·luloide reusenc.

Potser imbuïda per aquest sentiment melangiós, la Sílvia Sagalà va voler entrevistar al propietari del cinema, l’Aleix Zúñiga, a Canal Reus TV. Però enlloc de convidar-lo al sofà color pistatxo del seu salonet televisiu, va preferir enregistrar la conversa còmodament asseguda a la primera fila de la colossal sala 1 del Palace. Un fet que, encara que sembli mentida, és gairebé excepcional pel senyor Zúñiga. “De pel·lícules en vec una cada tres setmanes. Perquè el propietari d’un cinema no té temps de veure-les. És aquí per treballar. Pensa que de vegades, quan estem de vacances, amb la meva dona anem a un altre cinema pel sol fet de poder seure tranquil·lament i veure la pel·lícula sencera” confessava a la locutora de veu portentosa.

De fet els Zúñiga van fer cap a Reus a finals dels setanta provinents de Vilanova i la Geltrú. “Volíem obrir un cinema a la província. Vam contemplar diverses opcions, com Tarragona o Tortosa. Però al final vam decidir-nos per Reus”. El cinema va obrir el 2 de febrer del 1979 amb la projecció d’un musical, Hollywood Hollywood, dirigit per Gene Kelly que també protagonitzava la pel·lícula al costat de Fred Astaire. Aleshores la sala 1 tenia –atenció!- 2.200 localitats. “I s’omplia sovint” confessava l’exhibidor a una Sagalà absolutament bocabadada davant de la capacitat d’atracció del recinte. “Però tres anys després ja vam veure que aquella capacitat era excessiva, i va ser aleshores quan vam construir els altres espais.” D’aquesta manera prenia forma el primer multicinemes de la província. En això els de Reus, com en tantes altres coses, també hem estat els primers.

Però la Sagalà, amb una mitja rialla picantona, li va preguntar “per la sala d’adults”, un eufemisme singular per referir-se a la celebèrrima sala X que tantes i tantes passions va aixecar en el més ampli sentit de la paraula. “Hi anava gent de tota manera. Coneguda i desconeguda. I curiosament el dilluns s’omplia. I això que no és un dia gaire cinematogràfic. L’explicació, però, és ben senzilla: a Reus és dia de Mercat i baixaven molta gent dels pobles del voltant” confessava el senyor Zúñiga amb un somrís també irònic com el de la seva entrevistadora.

Al marge d’aquestes qüestions més frívoles, el propietari també va recordar quina havia estat la pel·lícula més taquillera d’aquests gairebé 40 anys d’activitat. “Titanic. La van veure 25.000 persones. Trucaven dels pobles de la comarca demanant reservar un munt d’entrades”.  I també va presumir, de manera continguda, d’haver superat l’assetjament de nombrosos enemics com “els vídeos pirates, els DVD o els Laurens. No van poder amb nosaltres”. A la fi, però, internet ha estat demolidor. “Ho ha espatllat tot. Curiosament ara es veuen més pel·lícules que no pas abans, però en suports molt diferents. Fins i tot al mòbil. S’ho hagués pensat mai mirar-se una pel·lícula al telèfon? Doncs ja està tot dit”.

Malgrat tot, el senyor Zúñiga reconeixia que “aquests dos últims anys han estat prou bons. La desaparició dels Laurens va ser una oportunitat que hem sabut aprofitar després d’haver fer la inversió del digital”. “I així, doncs, per què pleguen?” va preguntar encuriosida la Sagalà amb la sintonia del Cinema Paradiso de fons que enfatitzava, encara més, el dramatisme del tancament. “Perquè ha sortit l’oportunitat. A casa tampoc hi ha continuïtat. Els fills no tenen cap interès en un negoci que és molt sacrificat. I nosaltres ens hem fet grans. L’oferta ha estat temptadora i, per tant, és el millor moment per donar aquest pas” reconeixia l’exhibidor deixant clara la seva vocació empresarial. “Però a Reus ens quedarem sense cap cinema!” es lamentava novament la Sagalà buscant el consol del seu interlocutor. “És cert. El panorama serà molt pitjor que el que hi havia quan vam obrir. Però de cinemes urbans ja no en queden. Arreu d’Europa les sales es concentren als centres comercials de les afores. És un tendència generalitzada”  va reblar el senyor Zúñiga, apuntant que si s’acaben obrint les sales del Centre Comercial La Fira ja li semblarà bé. “Crec que és el millor lloc per obrir uns cinemes a Reus” va senyalar sense embuts.

De fet la conversa, que l’amable lector/a pot veure íntegrament al final d’aquest article, també ens va descobrir d’altres curiositats molt interessants, com la capacitat de l’exhibidor de detectar autèntics First Dates al hall del cinema o el relat de l’incendi provocat que va afectar, poc després d’inaugurar-se, a l’actual sala 5. Secrets que quedaran en l’anecdotari d’un equipament que tancarà sense fer soroll. “No farem cap tipus de celebració per acomiadar el Palace. És un negoci que es tanca. Res més. Baixant la persiana l’últim dia n’hi haurà prou” confessava el senyor Zúñiga. Tot i així, m’imagino que l’espectador segurament buscarà la fórmula per acomiadar-se d’un cinema que forma part de les nostres vides. La cita, a finals de març. Segur que alguna de grossa se’n prepara. En sentirem a parlar.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

Tornem a l’escola Prat de la Riba

L’Escola Prat de la Riba

Vaig tenir la immensa fortuna de fer l’educació infantil (el que abans se’n deia parvulari) a l’escola Prat de la Riba (que abans es deia José Antonio). La meva mestra va ser Donya Cèlia Artiga, una de les pedagogues de referència del Món de Reus. I malgrat que ja han passat una colla d’anys, no he oblidat mai la delicadesa amb la que aquella mestra tractava als seus alumnes a les aules de l’edifici modernista dissenyat per l’arquitecte Pere Caselles. Un espai únic, al mig de la ciutat, del que enguany es celebra el primer centenari de la seva fundació.

Precisament ahir l’escola Prat de la Riba era notícia al Diari de Tarragona. El Joan Morales explicava que una colla de mares i pares s’han mobilitzat per promoure la matriculació al centre. Una iniciativa molt similar a la que també impulsen membres del mateix col·lectiu d’una altra escola històrica de la ciutat, la Pompeu Fabra. Com bé recordava el Morales, “aquestes dues escoles han conviscut en els últims anys amb un elevat índex de matriculació de nens estrangers, generant la injusta estigmatització d’aquests centres. Un fet que ha provocat que moltes famílies reusenques hagin preferit matricular els seus fills en altres col·legis.”

Una lectura precipitada de la notícia podria induir a una certa confusió, per part del lector, a l’hora d’entendre l’objectiu real de la iniciativa. Per això és oportú remarcar que no es tracta pas d’una mesura exclusiva, ans al contrari, busca el lògic equilibri que serveixi als alumnes per entendre, precisament, la diversitat de la nostra societat. Com bé explica un dels impulsors, “creiem que la diversitat de cultures enriqueix el centre. Fins l’any passat al col·legi estaven representades totes les cultures menys la nostra. Ara, en canvi, és multicultural ja que el curs anterior es van matricular 12 famílies d’aquí ».

Certament una de les decisions més complicades que han d’afrontar els pares és l’elecció de l’escola dels seus fills. Una elecció sempre condicionada per  la tan amanida zonificació que, segurament, deu ser el menys dolent dels sistemes per ordenar un procés tan complex com el de la preinscripció, que genera tantes frustracions en moltes famílies. Per això cal treure’s el barret davant de la iniciativa d’aquest grup de mares i pares  de les escoles Prat de la Riba i Pompeu Fabra. Sense mitjans ni recursos per fer campanyes publicitàries multimèdia, com les que realitzen –de manera legítima- les escoles concertades, veure que algú es mobilitza amb aquest entusiasme per afavorir l’escola pública, convençuts de les seves possibilitats i virtuts, és digne d’elogi i reconeixement. La direcció del centre no podia haver trobat millors prescriptors. I de fet n’estic segur que Donya Cèlia Artiga pensaria exactament el mateix. D’això no en tinc cap mena de dubte.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

A reveure senyor Sotoca

Continua llegint

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Artistes amb DO Reus

villanueva-i-llaurado

El cineasta Daniel Villanueva i l’actriu Georgina Llauradó

Aquesta ha estat una setmana de descompressió al Món de Reus després d’uns dies molt intensos amb el seguiment a les evolucions de l’home del somriure permanent, el Daniel Villanueva, i el seu inoblidable Timecode que ja forma part de la història de la ciutat. I un servidor també ha aprofitat per desconnectar d’aquesta cita diària amb l’objectiu d’ agafar aire i recuperar forces després de tantes emocions.

Però avui divendres he decidit recuperar el batec de l’actualitat coincidint amb el retorn del Daniel i, també,  l’estrena del monòleg que interpretarà  la gran Georgina Llauradó aquest vespre a Cal Massó. Anem a pams.

1.-El Director de l’Escola de Cinema ja és Reus. Ahir al vespre, quatre hores després d’arribar de Los Angeles, seia un pam bé al salonet de la Sílvia Sagalà de Canal Reus. Els acompanyava un dels fotògrafs més brillants de la ciutat, el Carles Esporrín, que col·labora amb la locutora de veu portentosa en el seu imperdible Avui per Demà.

La Sagalà estava engrescada amb l’home de la catifa vermella al seu costat i el va torpedinar a preguntes sobre Hollywood, les limusines, els Òscars, les estrelles de cine, la pífia de Pricewaterhouse i la festa (de cine) que es va viure a la mansió on s’hostatjava l’equip liderat pel Juanjo Giménez. El Villanueva va respondre a totes aquestes qüestions. Ho va fer, això sí, al seu ritme, amb certa lentitud i una gran parsimònia. Tot plegat tenia una explicació: feia quatre hores que havia aterrat a Barcelona i reconeixia que estava sota els efectes d’un jetlag gairebé crònic i momentàniament irreparable.

Però l’entrevista ens va servir per confirmar que, a més d’un bon jan, el Daniel és tot un senyor. Així ho va demostrar al reconèixer, sense embuts i amb una gran dosi de fair play, que el curt guanyador –Sing– era una cinta magnífica i que s’entenia que s’hagués emportat l’Oscar. Per treure’s el barret.

2.-La Georgina Llauradó. Integrant del trident màgic de les artistes locals, aquest vespre a Cal Massó la veurem en solitari en l’estrena del monòleg ‘El Furt’, escrit per Elena Serra i dirigit per Aleix Fauró. Se’n fa tres passis (a les 20.30, 21.15 i 22.00) perquè l’aforament és limitat. L’entrada costa 4 euros i s’ha de reservar prèviament a info@calmasso.cat. Això sí, queden quatre entrades mal comptades. Per tant si l’amable lector vol assistir-hi, cal s’afanyi.

De fet no ens ha d’estranyar l’expectació que ha generat aquesta entrena. Estem parlant d’una actriu esplèndida amb un ampli recorregut malgrat la seva joventut. La històrica cantant de La Padrina és avui una artista en majúscules, amb un encant especial a l’hora de seduir a l’espectador en qualsevol dels molts registres que domina dalt de l’escenari.

En definitiva, Villanueva i Llauradó, Llauradó i Villanueva. Gent de Reus que demostren el perquè la nostra ciutat és, més enllà de celebracions extraordinàries i ocasionals, una autèntica capital cultural de referència.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

La ruta Timecode

timecode

Divendres a la nit, just abans de la celebrada emissió de Timecode per TV3 en horari de màxima audiència, l’Àlex Gorina s’arribava a l’Escola de Cinema de Reus per entrevista, via skype, al director del celebrat curtmetratge, el Juanjo Giménez. Amb l’home del somriure permanent –el Daniel Villanueva- al seu costat, el Gorina preguntava al director del film si recordava com havia nascut la idea. “Sí, ho explico sovint. Va ser tot baixant de l’estació de tren de Reus cap a l’escola de Cinema quan vaig tenir la pensada. I a l’arribar a l’ECIR la vaig explicar. Va ser en aquest punt quan va néixer el projecte”. #Aspactaculà.

M’imagino al Giménez baixant pel passeig Sunyer, esquivant les fulles dels plataners, rumiant com seria la producció. Qui sap si va ser passant per davant del pàrquing de les Oques que va tenir la idea magistral. O potser l’esperit de la Roseta Mauri el va il·luminar per creure que la dansa podia ser el fil conductor de la pel·lícula. En tot cas la revelació de Giménez demostra que el Món de Reus té alguna cosa que el fa especial, diferent, únic. Fins i tot a l’hora d’inspirar pel·lícules que poden arribar a guanyar un Oscar. Gairebé res.

I al final això és que hem de posar en valor. Aquesta nit, a Cal Massó, una colla de valents i entusiastes hem esperat ben bé sis hores per saber si Timecode s’enduia l’estatueta. Hauria estat la millor cirereta per tancar el cercle virtuós d’un curtmetratge que ha guanyat tots els premis imaginables. Però al final la sort, amb els Oscars, ha estat esquiva. Ara bé, de decepció res de res. La sola nominació ja era un premi gros, que rubrica el formidable recorregut d’una producció que ha situat el nom de Reus en l’univers cinematogràfic mundial. Avui, més que mai, toca felicitar al Daniel Villanueva i als seus cineastes prodigiosos per haver-nos fet somniar. M’ho deia el reusenc Jordi Segú, professional del cinema, director del Calidoscopi Montalban que fa pocs dies Tv3 ha torant a emetre per quarta vegada d’ençà la seva estrena: “Això que han fet aquesta gent és molt gran. Reus optant a un Oscar! És extraordinari.”

De matinada hem posat el punt i final a aquesta bonica història d’èxit de Timecode fruit d’una il·lusió col·lectiva que neix a partir de la manera de ser i de fer del Daniel Villanueva i els seus companys de l’Escola de Cinema de Reus. Humils, discrets, tenaços. Plens d’il·lusió i fantasia. Gent senzillament formidable. No hem guanyat l’Oscar, és cert. Però el somni que ens han fet viure ha estat meravellós. I sempre els hi estarem agraïts.

Per cert, una última cosa: suggerir a la gent de Reus Promoció que creïn per la promoció turística de la ciutat la ruta Timecode, la que cobreix el recorregut des de l’Estació de tren de Reus fins l’Escola de Cinema del carrer Sant Francesc. Una ruta que, malgrat tot, val un Oscar. D’això que no en quedi cap dubte.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari