L’últim dia del Palace

Amb els periodistes Marc Busquets, Toni Mateos, Enrique Canovaca i Jordi Olària al sortir del Palace després de l’última sessió.

“He vist tancar el Kursaal, el Monterrosa, l’Avenida, la Sala Reus… per tant el Palace, per mi, és un cine més”. La frase és de l’Enric Tricaz, el més preclar lliurepensador del segle XXI al Món de Reus. M’ho va dir just abans de la inauguració de la Ganxet Pintxo, que es va fer ahir a la Llotja de Reus, comentant l’imminent tancament de les sales del carrer Batan. En el cas del Tricaz,  últim exemplar d’Homo Radiofonicus que es coneix, l’afirmació s’entén perfectament. Per un trist privilegi de l’edat, en això dels cinemes n’ha vist de tots colors. Però per la meva generació,  que de les sales abans enumerades com a molt havia anat a les matinés infantils dels diumenges al Monterrosa, el tancament del Palace és una notícia realment transcendent.

Per això, quan vaig acabar amb les meves obligacions professionals a la Ganxet Pintxo, vaig córrer cap al cinema per poder ser testimoni de l’última sessió a la mítica Sala 1. Vaig arribar tard, a misses dites. I vaig optar per col·locar-me a l’última cadira de l’última filera de la platea. Feien la cèlebre versió humanitzada de La Bella i la Bèstia. Però mentalment, de pel·lícules, se’m van representar moltes altres com, per exemple, Encuentros en la tercera fase, la primera cinta que vaig visionar de petit al Palace acompanyat dels meus pares. O Grease, la primera pel·lícula que vaig anar veure amb la meva germana a la mateixa sala. Era la primera vegada que els pares ens deixaven anar sols al cinema. O Jurassic Parc o Titanic, en dies on la sala 1 era gairebé plena amb una gernació que omplia tot el pati de butaques.

He de reconèixer que no vaig seguir gaire les peripècies de la Bella i la Bèstia perquè el cap em bullia amb tants records. I va ser aleshores quan vaig veure al propietari del Palace, l’Aleix Zúñiga, que es posava dret just al darrere meu, al final de la sala. S’hi va estar els últims deu minuts, amb la seva inconfusible gorra negra i amb les mans a les butxaques, i mirant fixament la pantalla. Quins deu minuts més intensos per l’home que ha conduit les regnes de l’últim gran cinema urbà del Món de Reus.

Per això, quan el The End es va projectar a la pantalla acompanyat d’un tímid aplaudiment dels nombrosos assistents a la sala, no em vaig poder estar d’atansar-me al senyor Zúñiga i abraçar-lo efusivament. “Com està?” li vaig preguntar en plena efervescència emotiva pel que estàvem vivint. Em va dir alguna cosa que no vaig poder entendre perquè més que el cap, parlava el cor.

Mentrestant a la sala molta gent és feia fotos. I d’altres s’abraçaven amb els ulls plorosos. Al sortir em vaig trobar al Jaume Vinyes, director teatral de l’elenc de l’Orfeó i vell company de fatigues al col·legi La Salle. Ell havia preferit acomiadar-se del cinema veient Incerta Glòria a la petita i coquetona sala 7. “Hi deu haver gent que a casa seva tenen una pantalla més gran que la d’aquesta sala” em va comentar atenent les dimensions tan reduïdes d’aquest espai.

Ja al carrer, vaig coincidir amb l’alcalde d’Almoster i delegat territorial d’Agricultura, l’Angel Xifré. “Pensa que aquest és el meu barri. Jo em vaig fer gran en aquests carrers. Imagina’t el que suposa per mi aquest cinema” em confessava visiblement emocionat. També vaig trobar-me a l’artista Jordi Abelló Vilella. “Avui havíem de ser aquí per acomiadar-nos com cal. Pensa que hi ha gent que encara seu a la sala 1 i que no es vol aixecar” em va explicar quan ja feia més de deu minuts que havia acabat la sessió i a l’interior de la mítica sala encara hi havia gent que es resistia a abandonar-la.

I, naturalment, hi havia periodistes. El Toni Mateos Gadegània, l’home que havia suggerit fa dies l’aplaudiment dels assistents a l’acabar la sessió a la sala 1. “M’esperava més, la veritat. La gent ha estat molt mesurada” em comentava, sobre l’aplaudiment, la Sílvia Sagalà de Canal Reus Tv que, amb el periodista trabucaire, el Jordi Olària, havia recollit imatges dels últims espectadors del Palace.

Tot xerrant amb d’altres integrants de la canallesca local, com l’Enrique Canovaca o el Marc Busquets del Reus Digital, vam ser testimonis de l’última gran imatge de la nit: l’Aleix Zúñiga i el seu fill abaixant les persianes del carrer. Un fet que va provocar, novament, l’aplaudiment espontani dels que quedàvem fent-la petar a la vorera. Mentrestant, a la façana, encara brillaven els llums de neó del vell Palace que, com em va dir en el el seu dia el Daniel Villanueva, els haguéssin pogut aprofitar perfectament per alguna escena de La La Land atenent la seva peculiar  estètica.

I així es va ser l’últim dia, l’última hora, l’últim minut del Palace. L’activitat comercial s’ha acabat. Per cert, per la història quedarà que l’Alfredo González, el simpatiquíssim fotoperiodista del Diari de Tarragona, va ser l’últim en comprar una entrada al mutisales. Però avui divendres tindrem, encara, l’oportunitat de donar el darrer adéu amb el curt del cineasta que es va fer gran a les sales del complejo cinematográfico más moderno de Europa, el Daniel Villanueva. Per tant, no es perdin el remake del tancament del Palace. Ens veim a les vuit al carrer Batán per donar –ara sí!- l’últim adéu  al cinema de les nostres vides.

L’última entrada despatxada al Palace i adquirida pel fotoperiodista del Diari de Tarragona, l’Alfredo González

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

El retorn de l’Àngela

La Biblioteca Xavier Amorós plena a vessar en la presentació de l’últim llibre de la Maria Lluïsa Amorós, “El retorn de l’Àngela”.

Un servidor ha tingut la sort de viure durant molts anys sota la biblioteca del Xavier Amorós. Dit així, algú pot pensar que casa meva era al soterrani de l’antic Escorxador del camí de Riudoms que l’any 2003 es va convertir en la primera gran biblioteca pública de la ciutat. I no és ben bé així. Jo vaig viure sota l’autèntica biblioteca del poeta, la que hi ha a la llar dels Amorós Corbella, al vuitè pis del número 40 del passeig Prim. Amb els pares residíem al 7è del mateix immoble. Per tant, sota mateix del magnífic arreplec de llibres que el Xavier ha col·leccionat durant tota la seva vida fruit del seu apassionament per la poesia en particular, i la literatura en general.

Tot això ho explico arran de la presentació, dimarts al vespre, de l’última novel·la de la filla de l’Amorós, la Maria Lluïsa, que es va fer a l’altra biblioteca del Xavier, la de l’antic Escorxador. Hi vaig anar perquè és una gran escriptora i qualsevol obra seva mereix l’atenció del lector. A més la presentava el gran Lluís Pasqual. Però al marge d’aquestes qüestions de pes, el motiu principal de la meva assistència era que, després de tants anys de bon veïnatge, els Amorós són com de la família i, per tant, hi havia de ser. Encara ara trobo a faltar el caliu d’aquella escala de casa dels pares on tot sovint podies escoltar, pel cel obert, el refilar del xiulet de l’Amorós. Un moment auditiu certament excepcional.

Durant la presentació, la Maria Lluïsa (la Cuca, pels amics i coneguts de tota la vida) va fer cinc cèntims del perquè de la història. “És una novel·la de ficció situada en un espai i en un  temps real, la tardor de 2016.” L’Àngela, la protagonista, torna a Reus després de molts anys d’absència per vendre el xalet familiar, “i se n’adona de que res és com abans. El paisatge urbà ha canviat de dalt baix i “confirmant la transformació es troba sorpresa i desbordada”. Així ho explica l’autora que en el relat descriu l’enorme impacte que en la protagonista provoca, per exemple, descobrir que l’avinguda dels Màrtirs ha canviat radicalment i no queda ni rastre de la històrica cafeteria Reig. O que al campanaret ja no existeix el mític quiosc dels Gort. Temps era temps.

D’aquesta ciutat inexistent en va parlar, precisament, el Lluís Pasqual. Perquè en certa manera, malgrat que la distància física i mental no ha estat tan accentuada com la de l’Àngela, també percep que Reus, el seu Reus, ha canviat i molt.  “Jo vaig marxar d’aquí fa anys, com la protagonista de la novel·la. Però he tornat sovint. Això sí, sempre disparat. I com que ”venia a tiro hecho”, hi ha carrers, olors, persones i coses que tenia completament oblidades”. Potser per això, i també imbuït pel relat de l’Àngela de la novel·la, Pasqual descobria que “avui he tornat abans d’hora per recorre espais que explica la Lluïsa i que són absolutament meus”.

I aquest exercici, volgut i reposat a la vegada, li va servir per adonar-se’n de com el canvi, segons ell, ha estat a millor. “Jo vaig viure en un Reus lleig. La ciutat tenia potencial, però era un moment lleig”. Això sí, malgrat aquesta tristor ambiental existien  alguns àmbits més agraïts.  “Nosaltres teníem els nostres refugis com el Centre de Lectura, que era com el temple de la saviesa. O El Fortuny que era més que el Liceu. Per nosaltres era com l’Scala de Milan.” Ara bé, malgrat aquesta necessitat de mirar l’ampolla mig plena Pasqual confessava que “aquell era un Reus molt limitat. Ara, en canvi, la nostra és una ciutat bonica i agradable”.

Però aquestes referències a Reus eren conseqüència de l’argument de la novel·la d’Amorós que, per Pasqual, és una autèntica delícia literària. “D’ençà que la tinc a les mans que l’he llegida tres vegades”. I el motiu, és tan fàcil com evident. “Està molt ben escrita. Últimament em passa que, llegint llibres, a la pàgina 50 ho deixo estar. En el relat no hi trobo música, harmonia. I en canvi amb aquest llibre m’ha passat tot el contrari. Ben bé el devores”.

L’afirmació de Pasqual és, en aquest cas, tota una garantia a l’hora de poder llegir el llibre de la Maria Lluïsa Amorós. Una obra que ens proposa un exercici tan fascinant com impactant per la gent de Reus a qui sempre ens ha agradat -com deia Pasqual- redescobrir carrers, olors, persones i coses que formen part del nostre imaginari ciutadà de passat i de present. Elements, tots ells, que de ben segur convertiran l’obra en un dels èxits del proper Sant Jordi al Món de Reus.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Divendres toca acomiadar el Palace

Fa molts anys, el que havia estat company meu a Ràdio Reus, el Joan Ramon Mestre (a.c.s.), em va oferir l’oportunitat d’entrar a la vella Sala Reus, el cinematògraf més antic de la ciutat que estava instal·lat al raval Santa Anna. El Mestre havia tingut notícia que l’edifici en qüestió, després de molts anys sense activitat comercial, seria enderrocat per construir nous blocs de pisos. Parlo, per entendre’ns, dels immobles que actualment acullen la botiga de joguines i la llibreria de la cooperativa Abacus.

Tot i que feia molt de temps que el cinema era tancat, l’espai era perfectament recognoscible amb el pati de butaques encara intacte, per bé que les cadires de fusta estaven disposades de manera desordenada fruit de l’abandonament dels darrers anys.

Aquests dies hi penso molt en el Joan Ramon. Tenia una autèntica bogeria pel cinema i pels cinemes. I casa seva era un autèntic santuari on conservava veritables relíquies que permetien reconstruir la història de les sales de projecció de Reus.  Va recollir multitud de programes i entrades. I fins i tot guardava objectes singulars. De fet aquell dia a la Sala Reus va emportar-se un parell de cadires i, poc després, em va regalar un dels respatllers, de fusta, lleugerament corbat, que encara guardo per casa.

Durant molts anys el Joan Ramon va compaginar la seva activitat radiofònica amb la cinematogràfica, treballant a l’administració del cinema REUS PALACE de la família Zúñiga que, en aquella època, també gestionava els cinemes Cosmos del Vapor Nou, on ara hi ha la facultat de medicina. Si el Joan Ramon encara fos entre nosaltres, em pregunto que voldria prendre del vell Palace ara que tanquen. Alguna lletra del rètol? Algun element tècnic? O una cadira de la mítica sala 1? Ves a saber.

Divendres també hi pensaré molt en el Joan Ramon. L’home miracle del cinema reusenc, el Daniel Villanueva, m’ha embolicat per celebrar el tancament definitiu del Palace. S’ha de dir que la primera idea va ser del comunicador Toni Mateos Gadegania que fa setmanes, al Facebook, suggeria fer-ne alguna de grossa per acomiadar les sales del carrer Batan. El geganter-ferroviari, el Juanlu González, també em va suggerir per whatsap que calia donar l’últum adeu, amb un acte ciutadà, als vells cinemes del carrer Batan que, després de 39 anys, formen part del paisatge urbà del Món de Reus. I com no podia ser d’altra manera el Daniel Villanueva em va acabar de convèncer de la transcendència del tancament amb un apunt concloent. Que el cinema és important en la vida de molts conveïns es demostra analitzant, precisament, el seu cas: “Jo, sense el Palace, segurament mai hagués arribat a Hollywood” em va deixar anar. Amb això ja està tot dit.

Per tant, divendres donarem l’últim adeu al Palace. Serà un acte senzill, sense pretensió, però volgudament emotiu. Projectarem un dels últims curtmetratges de la factoria Villanueva, el Marcianos de Marte. I amb Vermut Miró i les delicadeses del Forn Sistaré brindarem per tantes i tantes coses viscudes al multisales, fent les últimes fotos pel record i desfilant per la catifa vermella que disposarem a l’entrada.

La cita, aquest proper divendres a les vuit del vespre. Amb entrada lliure. I amb voluntat d’acomiadar, com es mereix, el cine de les nostres vides. Adeu, Palace.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Recordant la Neus del Fortuny

La Neus Miró a la terrassa de la seu del Parc, a la Morera (Biel Roig/Priorat Diari)

Quan em diuen de presentar algun acte mai tinc un no per ningú. I més quan es tracta de pujar a l’escenari de qualsevol teatre de la ciutat. M’hi sento còmode, molt a gust, com a casa. De ben segur hi ajuda la màgia d’aquests espais carregats d’història. Però també hi té molt a veure el suport que reps dels professionals que hi treballen. Molt bona gent disposada a confortar-te en tot el que necessitis en benefici de l’espectacle.

Curiosament tots ells són, també, de tracte fàcil i agraït. I sempre et regalen el seu millor somriure, ple de calidesa i bonhomia.  Com el de la Neus Miró, coordinadora dels Serveis Tècnics d’escenari i manteniment del Consorci del Teatre Fortuny entre 1992 i 2003. Un somriure que no oblidarem mai. La Neus ens ha deixat durant aquestes últimes hores després d’afrontar, amb enorme enteresa, una greu malaltia.

D’ella en parlava tot just ahir arran de la colpidora dedicatòria que l’ex gerent del Fortuny, el Josep Maria Fargas, li va voler dedicar dissabte a la gala de cloenda del Roseta Mauri després de rebre el Premi d’Honor de la Fundació del teatre. El públic va correspondre aquell enorme detall amb un aplaudiment entusiasta dedicat a la Neus. En perspectiva, la càrrega emotiva d’aquesta successió de fets sembla feta expressament davant del trist desenllaç. Ahir el Fortuny perdia una de les seves professionals més abnegades en la més que centenària història del teatre.

La Neus Miró, la nostra Neus del Fortuny, ja feia temps que no treballava al Consorci. Concretament des del 2003. Aquell any tancava una fructífera etapa professional al coliseu reusenc que va coincidir amb l’intens període de reobertura de l’espai escènic. Més enllà de la seva innegable dedicació, també va deixar una petja que romandrà per sempre més en el record: la magnifica història del teatre escrita en col·laboració amb l’Albert Arnavat, el Joaquim Besora, el Xavier Amorós, el Ramon Gomis i el Pere Anguera. Gairebé res.

Aquell any la Neus canviava el Fortuny per un altre escenari, en aquest cas natural però tan o més màgic que el de la plaça Prim: el Montsant. Es convertia en  la Directora del Parc Natural de la Serra d’aquest massís tan arrelat al nostre imaginari. Una responsabilitat on ha excel·lit en la defensa dels valors naturals, culturals i paisatgístics de la zona.  M’agradaria que la gent que viu al territori es sentís molt orgullosa del Parc de Montsant” explicava en una entrevista concedida al Priorat Diari l’any 2015. Una conversa que avui fa esborronar veient la il·lusió i l’entusiasme que hi posava en aquest projecte amarat de sentiment i d’amor vers la terra que la va veure nèixer.

L’adeu de la Neus, d’una persona tan jove i vital, tan entregada a la seva família i a la feina, és tristíssim. Costa trobar consol a tanta buidor. Però el millor homenatge que li podem retre, més enllà de posar en valor la seva impecable trajectòria vital i professional, és imitar el seu somriure, aquell que sempre ens va oferir de manera tan sincera i generosa.

Ho saben bé la seva gent. I ho saben bé dues de les seves millors amigues del Fortuny, la Dolors i la Rosa Mari. Elles segur que no deixaran mai de somriure. I més quan recordin la seva Neus, la nostra Neus, la del Fortuny.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Per treure’s el barret

El Josep Maria Fargas rebent el Premi d’Honor de la Fundació del Teatre Fortuny

Dissabte passat vaig tenir l’oportunitat de presentar la gala de lliurament de premis del concurs internacional de dansa Roseta Mauri. De fet he presentant tota les gales. I sempre desinteressadament per col·laborar amb la Fundació del Teatre Fortuny amb l’objectiu d’aportar el meu gra de sorra -que en el meu cas gairebé és insignificant- per ajudar a fer realitat un concurs que situa la ciutat en l’univers de la dansa a nivell internacional.

La meva vinculació amb el Roseta Mauri va començar amb la primera edició d’aquest concurs, l’any 2003. El Josep Maria Fargas, el gerent del Teatre, em va demanar de presentar-lo en col·laboració amb la cambrilenca Judit Estrada, la simpàtica periodista de Canal Reus TV que durant anys va escampar el seu somriure fresc i encisador a la televisió local. Aquell primer any va ser molt emotiu. La Fundació assumia el difícil repte d’organitzar aquesta convocatòria bianual. Un repte d’una gran complexitat, amb la necessitat de mantenir aquesta referència que comporta un gran esforç atenent els nombrosos recursos –humans, tècnics i econòmics- que cal destinar-hi.

Precisament dissabte la Fundació va voler lliurar-li al Fargas del Fortuny (que com tants altres reusencs ha perdut el seu segon cognom en benefici de la realitat a la que va representar durant tants anys) el primer premi d’honor de la institució que a partir d’ara reconeixerà a les persones que s’han significat en la promoció del teatre. Un premi molt merescut atenent el seu paper impecable en tot el procés que va comportar la reinauguració del teatre i els posteriors anys d’activitat que van servir per recuperar el coliseu de la plaça Prim com espai d’activitat cultural de primera línia. I, naturalment, per la seva aposta decidida pel Roseta Mauri que ha esdevingut, amb els anys, una realitat plenament integrada en el panorama cultural local.

En el seu discurs Fargas va agrair la distinció i les amables paraules del president de la Fundació, el Santi Vila i Abelló, i de l’alcalde, Carles Pellicer. També va posar en valor la vinculació de Reus amb la dansa, gràcies a l’activitat de les acadèmies de la ciutat, de les seves professionals i del seu alumnat. Però on l’ex gerent va estar majúscul va ser al final de la seva intervenció, tot recordant com va néixer el concurs i la seva primera edició. En aquell 2003 una de les professionals del teatre, la Neus Miró, va ser determinant per poder assolir l’objectiu. “La Neus va treballar més que ningú per aconseguir que aquella primera edició fos una realitat.  I aquell esforç, aquella dedicació explica que avui tots siguem aquí”. I per la Neus, que ho està passant malament per un greu problema de salut, Fargas va demanar l’aplaudiment de veritat. “A l’acabar no m’aplaudeixin a mi, aplaudeixin-la a ella” va acabar dient.

Senzillament sublim. El gerent de Teatre demanant que l’aplaudiment que havia de segellar l’homenatge a la seva persona no fos per ell, sinó per la col·laboradora ferma i diligent que –com tants dels professionals de la història del Fortuny- ha ajudat a fer gran el nostre primer teatre. Fargas, el Fargas del Fortuny, ens va demostrar que continua sent tot un senyor, un senyor de Reus. Per treure’s el barret.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

La samarreta del Sergi Roberto i el Plim

La samarreta del Sergi Roberto i el Plim de xocolata

L’altre dia em va venir a veure el Pep Vivas, històric membre del CRAC, el Col·lectiu Reusenc d’Activitats Culturals, l’entitat responsable de l’Àliga, del Ball de Cavallets i de tantes altres mogudes ciutadanes sempre marcades per una magnífica posada en escena, cuidant tots els detalls, sense deixar res a l’atzar. Fruit d’aquesta manera de fer i d’entendre la seva activitat, el Pep em va descobrir l’última iniciativa que havien posat en marxa per recaptar fons i poden finançar la seva entitat.

En aquesta ocasió es tractava d’una samarreta inspirada en el gol d’un reusenc que va donar la volta al món. Em refereixo, naturalment, al cèlebre sisè gol que el Barça va clavar a la porteria del PSG en una remuntada històrica. Doncs bé, fruit de la passió viscuda aquell dia, els dissenyadors del Mirall digital, d’on sobresurt l’inquiet Oriol Pujols, han fet la samarreta del  #ReusParisCardiff en col·laboració amb el CRAC que rebrà tots els beneficis que generi la seva venda. La gent del Mirall van desenvolupar aquesta etiqueta a twitter que evoca l’històric Reus, Paris i Londres jugant amb la ciutat gal·lesa que acollirà la final de la Copa d’Europa. El joc de paraules és encertadíssim atenent el protagonisme d’un de Reus  en la classificació contra l’equip de Paris i la possibilitat d’arribar a la final que es disputarà a Cardiff. La samarreta, que fa molt de goig, la podeu adquirir a la Roslena de la Plaça de les Oques de la riallera Cèlia Rovira, al Barato del gran Josep Maria Casas i a l’Estanc número 1 de la Riera Miró del formidable Xavi Sala. Aviat també la podreu comprar online. I per només 15 euros.

Tot plegat és l’enèsima demostració de la passió que ha aixecat el Sergio Roberto després de perforar la porteria del PSG. Que els hi preguntin al matrimoni més dolç del Món de Reus, el Ramon de la Fuente i la Pilar Huguet, que durant aquests últims dies han vist com els hi plovien els encàrrecs per aconseguir la figura de xocolata del polivalent jugador. Una figura que no ha vingut sola en aquest 2017. Dimecres assistíem al bateig de dues noves creacions, l’ou –i quin ou!- de la capitalitat, i els gegants japonesos.

Però per si no n’hi hagués prou, encara n’han fet una altra de grossa. Em refereixo a l’ampolla de Plim de xocolata. Una figura que fa caure la llagrimeta a més d’un RTV que –com un servidor- encara enyora la inoblidable i genuïna Fantasia de Frutas de cal Gili. A la foto que encapçala aquest article podeu veure al Ramon de la Fuente presentant la figura en companyia de l’home que més ha fet per mantenir, en l’imaginari local, el record del Plim com és l’instagramer Joan Masdeu.

Que per molts anys puguem cruspir-nos figures de xocolata i celebrar gols del Sergio Roberto. Voldrà dir que la ciutat continua tan dolça com sempre.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

El miracle roig-i-negre del Camp Nou

El gran Edgar Badia al costat d’una jove promesa, l’Eladi, conegut com “l’Aranya del Mas Iglesias”

Ahir a casa va ser dia de pregària i reflexió. Les inquietants notícies sobre el futur d’alguns dels nostres referents roig-i-negres van motivar un profund recolliment espiritual per intentar apaivagar la inquietud que ens envaïa. Que d’un dia per l’altre et diguin que -potser- Natxo González, Folch, Benito i Àngel tocaran el dos a l’acabar la temporada fa trontollar les més fermes conviccions. I per això calia enfortir els lligams que ens uneixen al voltant de la inesquinçable fe roig-i-negre de tota la família. Veient com les gasten a Saragossa, vam anar a posar una espelma a la Mare de Déu de Misericòrdia amb el desig que li fes veure a la Pilarica que hi ha símbols que, a l’altre costat de l’Ebre, no es toquen.

Precisament, al sortir del Santuari, vam anar a un altre lloc de peregrinació del Món de Reus, el cèlebre Bar Toribio dels Horts de Miró, on els fidels cerquen l’empara gastronòmica d’unes tapes delicioses que han donat fama i renom a les seves simpatiquíssimes propietàries. Vam saber que al Toribio hi havia un altre referent roig-i-negre que tampoc ha renovat (mama por!), el gran Edgar Badia, un porteràs extraordinari. El van convidar els de la Nova Ràdio en un nou episodi de la canya roig-i-negra que programen periòdicament en diversos establiments de la ciutat.

“Ara no em preocupa aquesta qüestió. És un tema que porten els meus agents. Estic centrat en acabar la temporada de la millor manera possible atenent el que ens estem jugant. Potser més endavant ja me n’ocuparé” va respondre el porter barceloní quan el Marc Busquets li va fer la pregunta més esperada de la nit: la seva continuïtat per l’any vinent. Badia, que en tot moment va regalar a l’entusiasta auditori un discurs fluid i molt entenedor, no estava sol. Els de la Nova van convidar a d’altres jugadors històrics per conèixer com és l’apassionant món dels porters de futbol.

Es el cas del Josep Maria Beltrán, reusenc que va fitxar pel Madrid de Bernabéu. “Imagina’t entrar al vestuari i coincidir amb el Di Stefano i el Puskas. Jo només els havia vist en cromos i, de cop i volta, em vaig trobar compartint equip amb ells” va confessar. Un equip entrenat per Miguel Muñoz, que va ser seleccionador nacional. “Em va dir: si atures les pilotes fàcils, seràs internacional. Perquè un porter se suposa que les difícils ja fa el possible per parar-les. En canvi, si falles les fàcils, la pífia és tan monumental que quedes retratat per sempre.”  Beltrán també va explicar que havia coincidit en el mateix equip amb el Julio Iglesias, el cantant. El que no va revelar és si enlloc de Gol cantava Hey quan la pilota traspassava la línia de porteria.  I finalment va confessar el motiu del seu adeu dels terrenys de joc. Va ser després d’un Reus-Nàstic. “Jo era el porter dels grana. Vam guanyar 3 a 2. I m’ho vaig sentir dir tot. Aquell dia vaig dir prou. Allò havia estat massa.“ Entenc perfectament al senyor Beltran. Però també m’imagino als aficionats roig-i-negres veient a una de Reus defensant la porteria dels tarragonins. Aquell partit devia ser memorable en tots sentits.

Al costat del senyor Beltran hi havia una altra vella glòria, el Vicent Amigó, ex-porter del Reus, del Barça, l’Hércules, el Nàstic i el Lleida entre d’altres. Amigó, que com a jugador es va especialitzar en tirar els penals del seu equip, tindria un programa per ell sol. “Al vestidor del Barça els jugadors també tenien supersticions. N’hi havia un que, a la taquilla, hi tenia una estampa de la Verge de la Macarena.” va revelar. Però on va estar més divertit va ser a l’explicar l’anomenada pixarada de la por. “Abans, el túnel d’accés al camp des dels vestidors, feia una olor insuportable. Perquè a la majoria de jugadors quan han de saltar al camp els hi venen ganes de fer un riu. Ara tot està ple de càmeres i tothom cuida les formes. Però abans, quan no et veia ningú, els jugadors deixaven anar la pixeradeta al mateix túnel. I podeu imaginar-vos quina olor feia tot allò.”  Val més no imaginar-s’ho.

I al costat de l’Amigó, hi havia el Rodri, ex-porter roig-i-negre i de molts altres equips que actualment defensa la porteria del Vila-seca de primera catalana. Rodri va anunciar que es retira a final de temporada. I la notícia és doblement important, perquè posa punt i final a una trajectòria esportiva impecable i -especialment- perquè als seus 45 anys pot presumir d’una carrera molt longeva. Rodri és un gran porter  però, sobre tot, un encant de persona. Vam jugar junts al vell camp de terra de La Salle i amb els anys ha esdevingut un magnífic entrenador de porters a l’escola que regenta a Vila-seca.

I amb els testimonis de tots quatre el programa va discórrer com una seda amb la conducció del Busquets i el Gallofré que van arrencar, de l’Edgar Badia, un record entranyable. “Quan era petit, i jugava a l’escola de futbol del Barça, una vegada l’entrenador em va portar a la gespa del Camp Nou i em va dir “Un dia tu jugaràs en aquest terreny de joc”. I per això treballo, perquè en un futur pugui arribar aquest dia”.  I va ser aleshores quan vaig veure que tota la nostra pregària havia fet efecte. De cop i volta vaig imaginar a l’Edgar Badia jugant al camp de Barça… però amb la samarreta del Reus i a primera! I amb el Benito corrent la banda, centrant a l’àrea i amb el Ramon Folch engaltant la pilota a l’aire amb una canonada imperial per perforar la porteria d’un atònit Ter Stegen. I a la banqueta, el Natxo González celebrant el gol amb el gran Joan Solanas, l’immens delegat roig-i-negre, saltant a la banda.

Després de la visió, he de reconèixer que vaig ser infidel a la Mare de Déu de Misericòrdia posant, d’immediat, una espelma a Santa Rita, patrona dels impossibles, per fer que tot plegat es convertís en realitat. Perquè la fe –l’esportiva, també- és l’últim que es perd.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari