Allà on siguis, Gerard, marca’l

Aquesta tarda he rebut un whatsapp d‘una de les millors persones del Món de Reus, el Santi Juncosa, mestre exemplar i esportista extraordinari. En el seu missatge em comunicava la pitjor de les notícies, la defunció del Gerard Escoda Nogués, un dels grans futbolistes de la història del Món de Reus, que actualment desenvolupava la seva activitat professional a la secretaria tècnica del Centre d’Esports Sabadell. Escoda, amb només cinquanta anys, no ha pogut superar un càncer al qual ha fet front amb la mateixa elegància i fortalesa que gastava en la seva època de jugador. Se’n va un superclasse al camp i als despatxos, havent defensat la samarreta d’equips com el Reus, el Nàstic, el Lleida, el Vila-real i el Salamanca.

Al Gerard feia molts anys que el coneixia. Tots dos jugàvem a La Salle Reus, en aquella època de camps de terra i genolls pelats. Jo era una mica més gran que ell. I de fet el vaig descobrir en un partit d’entrenament, obert al públic, que vam disputar al camp dels hermanus. Ens enfrontàvem els juvenils contra els infantils, que aleshores eren categories consecutives. Jo jugava de defensa. Era un central expeditiu (que no violent) que excel·lia per la capacitat d’anul·lar als davanters contraris gràcies, en bona part, a la meva corpulència.

Aquell dia em va tocar marcar al davanter centre dels infantils, posició que ocupava el Gerard. Damunt del camp, abans de començar, me les prometia molt felices. Físicament era poca cosa. Escarransit i primíssim. Al veure’l aparentment tan fràgil creia que el podria anul·lar amb facilitat. Però, ai las!, aquell xiquet em va fer ballar des del primer minut. Quina manera de córrer, de regatejar, d’escolar-se’m entre les cames sense saber ben bé com. Era un coet. Amb una visió de joc colossal. Aquesta tarda el mateix Santi Juncosa em recordava que mai, com a mestre, havia tingut un alumne com ell, amb aquella punta de velocitat fantàstica. I jo mateix ho vaig poder comprovar en primera persona. El bany va ser tan enorme, que fins i tot un dels espectadors no poder estar-se’n de riure-se’n d’un servidor veient-me tan gran i gros incapaç d’aturar aquell brivall escanyolit.

Però al marge de la lliçó d’habilitat futbolística que em va donar el Gerard, el més important és que aquell dia vaig adonar-me que estava davant d’un jugador diferent, especial, brillant. Que assistia a la irrupció d’un fora de sèrie, cridat a ser un esportista d’elit. I no em vaig equivocar. La seva trajectòria l’avala. I el seu carisma i bonhomia el va fer, a parts iguals, un jugador aclamat per l’afició i respectat pels seus companys i tècnics. Un esportista que va tocar la glòria, disputant dues temporades a primera divisió, defensant la samarreta del Vila-real. En aquella època els castellonencs vestien exactament igual que el club que el va veure néixer, la Salle Reus, amb samarreta groga i pantalons blaus. Curiosa coincidència que ves a saber si fou premonitòria a l’hora de dibuixar l’origen i el zenit d’una carrera d’èxit.

L’obra allargada del gran Sergi Roberto no ens ha deixat valorar en la seva justa mesura d’altres grans jugadors reusencs que han prestigiat l’esport local en els camps de l’elit. És el cas del Ramon Folch, el gran capità del millor Reus de la història, amb una carrera extraordinària a la segona divisió havent debutat amb l’Elx a primera. O el mateix Gerard Escoda, que va prestigiar el nom de Reus amb tanta distinció defensant les samarretes de clubs històrics que van gaudir del seu talent infinit.

Demà tocarà mirar al cel, on van totes les persones bones com ell, per veure si ens dedica un golàs a la porteria dels núvols, amb un teva meva amb dedicatòria, amb assistència inclosa del seu pare, l’Antonio Escoda, històric golejador del Reddis.

Allà on siguis, Gerard, marca’l. Perquè fins i tot, al més enllà, el gol sempre serà el teu destí.

Un autèntic senyor (del hoquei) de Reus

Durant aquestes últimes hores he tingut notícia de la desaparició del Pere Magriñà Cavallé, històric jugador d’hoquei del Reus Deportiu. Gràcies al mestratge de l’Enric Tricaz, a la ràdio -a Ràdio Reus, naturalment- vaig aprendre’m algunes de les alineacions històriques de l’equip roig-i-negre. De fet, encara avui molts reciten de memòria la fornada de jugadors, liderada pel Joan Sabater, que va omplir de copes d’Europa les vitrines de l’entitat del carrer Gaudí. Aquell mític equip és inoblidable. I de fet així ho hem pogut comprovar, durant els darrers anys, amb la multitud d’homenatges en forma de llibres, exposicions i documentals que ha merescut aquella històrica formació.

Però possiblement l’èxit d’aquell equip irrepetible ha eclipsat la primera època daurada del Reus Deportiu d’hoquei amb un equip també de somni. Ho recordava ahir mateix, al seu mur de Facebook, l’imprescindible Laboratori d’estudis socials de Reus liderat pel duet meravelles Xavi Guix i Joan Navais. Parlem dels Orpinell, Grau, Pijoan, Sans, Sentís i, naturalment, Magriñà. Aquell conjunt va aconseguir el campionat d’Espanya l’any 1952. I ell mateix, amb la selecció espanyola, va guanyar el campionat del món dos anys després, destacant en la seva faceta d’eficient golejador.

El Pere era un bon amic de casa. De fet, érem família per part de mare. I sempre atenent i disposat, quan visitava els estudis de l’emissora o coincidíem passejant pel Món de Reus, tenia l’interès i l’atenció de preguntar-me pels meus.

El meu pare, Josep Maria Baiges i Jansà, li va dedicar una caricatura l’any 1966 on se’l pot veure vestit de roig-i-negre i amb el seu inconfusible bigoti. I va reflectir en el dibuix un apunt vinculat a la seva vinculació professional a l’empresa familiar dedicada a la fabricació de sommiers. El cabell arrissat del jugador és, tot just, un dels antis sunyers que sortien de la fàbrica ubicada al carrer de l’Àliga.

Si aquests dies mireu al cel, on va totes les persones bones com ell, segur que veureu al Pere Magriñà patinant entre els núvols, amb l’estic a les mans i torpedinant la porteria rival en favor del seu Reus Deportiu.

Fins sempre, senyor Magriñà. Un autèntic senyor (del hoquei) de Reus.

En la mort d’un Mestre

Aquest dimarts al migdia he rebut un missatge de whatsapp del consultor Xavi Plana, persona compromesa i sensible amb la ciutat i la seva gent, per comunicar-me una tristíssima notícia, la desaparició de l’Albert Masdeu Tarés, fundador d’una de les escoles de referència del Món de Reus com és la Puigcerver.

Al senyor Masdeu (tinc el costum de tractar de vostè als docents d’una certa edat) vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar-lo, en diverses ocasions, a Ràdio Reus i a Canal Reus. I sempre em va seduir la passió amb què parlava de l’ofici i de la vocació que ha impregnat la seva trajectòria vital. Un Mestre (escrit així, en majúscules) de cap a peus que va decidir anar més enllà de la seva prou destacable activitat docent, per liderar, en plena dictadura, un projecte educatiu que ha estat un model en el món de l’ensenyament a la nostra ciutat.

Més enllà del vincle afectiu que mantinc amb la Puigcerver pel fet de ser l’escola de la meva neboda Arlet, una ganxeta pinxa i eixerida com no n’hi ha cap més, l’escola sempre m’ha seduït per la seva innegable aposta per la innovació, amb una visió progressista i avançada al seu temps. En més d’una ocasió m’he referit, de manera elogiosa, a l’ideari del centre que és una autèntica declaració de principis que impregna la manera de fer i de ser de la seva comunitat educativa. Escola catalana, activa, inclusiva, plurilingüe, innovadora, connectada, sostenible, humana i laica. I fins i tot comarcal “perquè entén que l’àmbit demogràfic i de convivència més genuí de la nostra nació és la comarca.” Recordo que en les converses amb el senyor Masdeu, a micròfon tancat, evocava sovint la seva condició de vinyolenc i els vincles amb el poble veí dels meus ancestres, Riudoms. Dos municipis que per proximitat geogràfica sempre han generat vincles molt estrets. Una realitat comarcal sempre enriquidora i agraïda.

Des del Món de Reus a l’Escola Puigcerver li vam lliurar un Premi Amenós als que més enganxen l’any 2014 per haver obtingut un reconeixement en la vuitena edició del guardó Conviure a Catalunya amb el programa titulat “40 anys d’educació per la democràcia”. Però aquesta fou l’excusa ideal per poder reconèixer la trajectòria d’un centre modèlic, que prestigia el ric panorama educatiu de la ciutat. I la direcció va voler que el premi el recollís el senyor Masdeu. L’encarregat de lliurar-lo va ser l’aleshores regidor Marc Arza, que encara avui actua de pare convençut dels valors formatius de la Puigcerver on estudia la seva inquieta descendència.

Els motets de condol que l’escola ha fet circular a les xarxes comunicant la trista notícia, destaquen la seva entrega a la docència, amb una visió sempre progressista i innovadora dins el món de l’ensenyament i la pedagogia. Amb el compromís, d’avui i sempre, de mantenir intacte el seu llegat. Un comiat exemplar que m’ha fet recordar un magnífic article del periodista Francesc Escribano dedicat a la figura del mestre, i que manllevo perquè el redactat s’ajusta fil pel randa a l’homenatge que, sincerament, crec que cal retre avui al senyor Masdeu amb la voluntat, com diuen des de la Puigcerver, de perpetuar el seu llegat: “Mantenir la seva memòria és un acte de justícia i un reconeixement a la vocació de mestre. Una vocació imprescindible i necessària en temps difícils. I si no, que els ho expliquin a tots aquells que actualment s’hi dediquen.”

Gràcies, senyor Masdeu, per tanta i tan bona feina des de “la seva” Puigcerver en favor de l’ensenyament del Món de Reus.

Lliurament del Premi Amenós a l’Escola Puigcerver durant la gala de 2014 al Bravium Teatre

Ens ha deixat la Carmina Pozuelo

Cap d’any tristíssim al Món de Reus. Durant aquestes darreres hores ens ha deixat la regidora socialista Carmina Pozuelo després d’una exemplar lluita contra el càncer. Malgrat les envestides de la malaltia, la Carmina ha estat al peu del canó fins al darrer moment, com ens ho va demostrar durant la darrera sessió plenària de l’Ajuntament d’aquest desembre. Hi va intervenir, de manera brillant, des del mateix hospital ón estava ingressada, fent una declaració sobre la política d’habitatge que, atenent el fatal desenllaç, suposa un testimoni únic de la dedicació i convicció d’aquesta reusenca de raça.

Fa molts anys que vaig conèixer a la Carmina. Va ser a l’escola Cèlia Artiga, al Barri Sol i Vista, on es va implicar de manera decidida en l’associació de mares i pares. Una implicació que no em sembla pas menor. Sempre he cregut que dedicar temps i esforços a l’AMPA és la millor manera de demostrar als nostres fills que la seva escola ens importa. I la Carmina s’hi va entregar en cos i ànima, com va fer en tots els àmbits del seu compromís cívic i social amb la ciutat i, especialment, amb el seu barri, el Sol i Vista, on va formar part activa de l’associació de veïns i de l’esplai.

Aquest és un barri amb una idiosincràsia ben particular, a tocar del polígon industrial i convivint amb una instal·lació de primera magnitud com és el camp municipal de futbol. Una realitat que genera servituds i que condiciona la vida dels veïns i el desenvolupament integral d’un barri que, per això, necessita fer sentir la seva veu. I aquest fet explica que del neguit social de la zona n’hagin sortit ciutadans compromesos amb la voluntat de fer i construir una ciutat millor pels seus conveïns.

I això és el que va voler fer la Carmina durant els anys de dedicació a la vida municipal com a regidora del partit socialista. Una trajectòria que es va veure obligada a compaginar amb els embats de la seva afecció. Però que en cap cas la va condicionar a l’hora de treballar de valent en favor de la seva ciutat.

De les moltes coses (totes bones) que podríem guardar de la coneixença amb la Carmina, jo em quedaria amb el seu immens somriure que et regalava sempre, tothora, de manera generosa i esplèndida. Un somriure a la vida que es contagiava i que destacava en el seu cos aparentment fràgil, debilitat per la malaltia. Però que en realitat amagava una dona amb una força, amb una fortalesa inaudita per fer allò que més li agradava, treballar en benefici de la seva ciutat.

M’atreveixo a suggerir que caldria perpetuar el record de la Carmina. No pas entre aquells que vam tenir la sort de conèixer-la, perquè precisament el magnífic record que en guardarem la farà immortal. Però sí que seria bo donar el seu nom a un indret del barri Sol i Vista. En la línia de l’homenatge que vam fer fa pocs dies a la nostra Isabel Moreno. No cal que sigui cap avinguda ni cap carrer. Ella, discreta de mena, segurament tampoc ho voldria. N’hi hauria prou amb un racó enjardinat on, de tant i tant, hi poguéssim fer estada per recordar-la i, també, per impregnar-nos del seu exemple i la seva dedicació. Una ganxeta que, amb la seva manera de fer, ens va ajudar a tots a ser més bons reusencs i, per tant, més bones persones.

Gràcies per tot, Carmina.

El salt a la política dels Forners de Reus

El candidat panarra i el seu somriure Profident, anunciant la candidatura dels Forners per Reus

Aquest dies estic revisant minuciosament el motor del meu bloc per posar-lo a punt amb un objectiu ben definit: poder seguir i resseguir, de manera fidel, els cent dies que tornaran a canviar el Món de Reus. Estic inspeccionant totes i cadascuna de les peces per garantir la fiabilitat de l’impulsor tan bon punt comenci la cursa electoral més apassionant d’aquests darrers anys. Però les notícies se succeeixen a velocitat de vertigen. I això provoca que m’agafin amb el cotxe encara a boxes. És el cas de l’anunci que ahir mateix feia a Canal Reus el Ramon de la Fuente, flamant president del Gremi de Forners: els panarres del Món de Reus volen concórrer a les municipals de maig amb candidatura pròpia. En diran FORNERS PER REUS.

De la Fuente va aprofitar el caliu dels estudis de la tele local per esbombar l’exclusiva. Se’l veia còmode parlant amb el Jordi Cartañá, el montblanquí que cada dia mata el drac de la informació reusenca a la ràdio i a la televisió. No va estalviar rialles per explicar el seu projecte electoral. En això ja sembla un polític de debò. Somriure generós i promeses a tort i a dret. Però també alguna càrrega de profunditat per torpedinar l’statu quo dels partits tradicionals.

El president del Gremi va justificar la seva decisió per la indiferència que, segons ell, demostren els governants vers les seves reivindicacions. I a dues de molt concretes. D’una banda, l’encariment constant del preu de l’energia. “És impossible treballar amb preus competitius amb l’electricitat pels núvols. Ens estem plantejant recuperar, fins i tot, els forns de llenya” apuntava un enfurismat De la Fuente. De l’altra, la venda indiscriminada de baguetes a les gasolineres i a d’altres establiments d’alimentació, que segons el manaia forner, “dona molt mala imatge del producte. Ja n’hi ha prou d’aquestes barres de pa que semblen un xiclet mal fotut. És una vergonya intolerable. I l’Ajuntament hauria de prohibir d’una vegada la venda d’aquesta porqueria. I la guàrdia urbana precintar d’immediat els locals on despatxen aquesta bazòfia”. El futur candidata tenia els ulls injectats de sang al descriure tanta ignomínia. Es pot dir més fort, però no més clar.

El Cartañá, conegut amb el sobrenom de The Artist de les ones per la vessant artística amb la que impregna totes les seves intervencions, va voler aprofundir en algunes de les mesures que pretenen desenvolupar si finalment accedeixen a l’Ajuntament. “Ho tenim tot preparat. No hem deixat res a l’atzar. En aquest sentit, som els putus amos” apuntava De la Fuente, donant el nom del número dos de la candidatura, el seu inseparable Xavier Pàmies Sistaré, del qual va dir que és una autèntica assegurança de vida per garantir l’èxit de la candidatura. Ho fa justificar afirmant que el panarra volador “Allà on va, triomfa”. Vaja, com l’eslògan de la cervesera santificada. De fet, parlant d’eslògans, també en va utilitzar un altre per referir-se al seu company de viatge polític. “Recorda vostè l’anunci de la Casera?” li va preguntar a un atònit Cartañá que confessava que ell de gasosa només gasta la mítica Miracle de la vila Ducal. “Allò de si no hay Casera ¡nos vamos!” va reiterar el president forner. “Doncs miri, nosaltres sense el Sistaré, ¡nos vamos! Per això ja li puc assegurar que serà el nostre vicealcalde quan guanyem les eleccions”. Queda clar que als forners, a optimistes, no els guanya ningú.

Però tornant al tema de les propostes, De la Fuente en va detallar algunes de curioses. És el cas de la vinculada a la seva reeixida faceta de creador de celebrades figures de xocolata del bestiari local que abelleixen les seves saboroses mones de pasqua. “De manera periòdica, a les principals places de la ciutat, construirem escultures efímeres de xocolata per a gaudi de la ciutadania”. I en aquest sentit apuntava un primer esbós que s’ubicarà a la plaça del teatre, la del rei Juantxi, l’Ariel Santamaría, vestit d’Elvis. “I què en faran de tanta xocolata al mig de la via pública?” va preguntar encuriosit el Cartañá. “Ho tenim tot previst!” va apuntar el Ramon de la Fuente, afirmant que dies després de la instal·lació, la trencarien en mil bocins per repartir tota la xocolata entre la ciutadania. “Amb dels impostos que fa pagar l’Ajuntament , el mínim que podem fer és endolcir l’existència del sofert contribuent, no li sembla?” va rematar el candidat panarra.

Quan l’entrevista ja llanguia, i no pas per l’innegable i creixent interès de l’exclusiva, sinó per l’irremeiable avançament de les busques del rellotge, De la Fuente va apuntar una altra mesura estrella de la seva candidatura. “Oi que s’acostuma a dir que la canalla, al néixer, arriben amb un pa sota el braç?” va apuntar davant la sorpresa de l’entrevistador. “Doncs el que farem, si guanyem les eleccions, és obsequiar amb una barra de vuit quilos de pa de Pagès feta amb farina de Mestral a totes les criatures que vinguin al món a l’Hospital de Sant Joan”. Fot-li que és de Reus.

I així es va acabar l’entrevista. Cartañá, gentilment, li va desitjar sort mentre De la Fuente tornava a regalar un somriure Profident a l’audiència descobrint l’impactant eslògan que coronarà la publicitat de la candidatura: AL PA, PA. I AL VI, VI. Una ocurrència que el Cartañà va rematar dient: “les coses clares, i la xocolata espessa”, provocant les riallades del futur alcalde panarra del Món de Reus. Així sigui.

El panarra volador, i el seu inseparable capgròs, amb la barra de vuit quilos de farina Mestral amb la que obsequiaran a tota la canalla que arribi al Món (de Reus) a l’hospital de Sant Joan.

Pau, amor i foradat al Món de Reus

El Tomàs i el Xavier Pàmies Sistaré amb el seu excel·lent pa foradat

És Nadal al Món de Reus. I en qualsevol taula RTV avui hi ha d’haver un pa foradat. Fins i tot per sobre de qualsevol altra menja que pot ser pròpia d’aquest àpat tan nostrat. El foradat és un pa típic de Reus, i també d’altres indrets de la comarca, que pot acompanyar qualsevol plat i que molts usen per cruspir-se, amb veritable fruïció, els torrons amb els quals rubriquen les delicioses postres.

A casa el pa foradat és de cal Sistaré. N’encarreguem un bon assortiment per cobrir les necessitats dels convidats per Nadal i Sant Esteve. Perquè no s’entendria asseure’s a dinar sense sentir el gustet anisat que li dona la matafaluga i el celiandre.

Aquesta passada nit, poc abans de sopar, he rebut un whatsapp del Xavier Pàmies. Amb un punt d’emotivitat, em feia cinc cèntims sobre el simbolisme del pa foradat que és, metafòricament, la síntesi de Nadal pel record que evoca vinculat a la família i a les persones estimades. I que a la vegada subratlla l’aroma de la memòria per remembrar als que ja no hi són.

En el seu missatge el Panarra Volador evocava la figura del seu padrí que, ja de molt gran i perjudicat de salut, no volia perdre l’oportunitat d’anar a l’obrador per ajudar a elaborar el pa foradat pel que agabellava vinculat a Nadal: família, retrobament, pau i amor.

Avui toca reivindicar, més que mai, l’esperit del pa foradat al Món de Reus. Que a tots també ens fa millors persones. Com els amics de cal Sistaré.

Que sigueu molt feliços. Us ho mereixeu.

L’homenatge a la Dona Meravelles del Món de Reus

• 

• 

• 

El nom de la Isabel Moreno Reyes, la històrica líder veïnal de les Parcel·les Casas que ens va deixar per sempre més el passat mes de juny, ja ha quedat perpetuat en el nomenclàtor dels carrers de la ciutat. Aquest migdia s’ha descobert la placa d’homenatge a la Rambleta que porta el seu nom, ubicada al mateix barri, a pocs metres del Centre Cívic Migjorn. Un paratge encantador, degudament enjardinat, i amb un monòlit que ens recorda la seva immensa figura.

L’acte, de tan senzill, ha estat extraordinari. La síntesi, en definitiva, de com era i actuava la Isabel. Una dona incansable, proactiva, d’un cor immens, i d’una voluntat de servei al proïsme absolutament encomiable. Però que, alhora, fugia de tot protagonisme artificial, amb un marcadíssim sentit de la discreció. Perquè l’important per ella sempre va ser treballar per les persones, destinant temps, recursos i energies a construir un món com cal per millorar la qualitat de vida dels seus veïns.

Al seu fill, el Miquel Tortosa, se li ha trencat la veu en més d’una ocasió tot evocant la figura de la mare, “una jienense de nacimiento en su pequeño Iznatoraf, que siempre lo llevó en el alma. Pero que se sentía catalana y reusense como el que más” ha subratllat per remarcar una evidència que, els qui hem tingut la sort de conèixer-la, hem constatat en més d’una ocasió: que sense ser de Reus, ho semblava, per la seva manera de fer, de treballar, d’escoltar i d’actuar. I, sobretot, d’estimar a la ciutat. Perquè la Isabel, des del primer dia, es va enamorar de Reus i de la seva gent. Un binomi absolutament indestriable.

El Miquel, que en el seu discurs ha combinat el català i el castellà recordant que ambdues eren les llengües amb les quals la seva mare comunicava i estimava, ha subratllat el seu caràcter apuntant que “era defensora dels més dèbils, la primera a ajudar a qui li demanava, lluitadora incasable per les necessitats del seu entorn, una veritable lleona a l’hora d’aconseguir que el seu petit barri de només tres carrers, el Parcel·les Casas, fos tan important com qualsevol altre de la nostra ciutat“. I s’ha de dir que se’n va sortir gràcies al seu coratge i la seva tenacitat. I a la seva innegable empatia per sumar adhesions a l’objectiu que perseguia. Perquè la Isabel va ser una gran seductora a l’hora de convèncer als seus conveïns de la necessitat d’incorporar-se a les causes que promovia.

I parlo per experiència pròpia. Sempre explico que a la Isabel la vaig conèixer arran d’una discrepància. Se’m va donar a conèixer, a través de facebook, per criticar una opinió que jo havia publicat sobre el Carnaval de Reus. Però a diferència del que passa a les xarxes, on la gent més que opinar, vomita de manera visceral, la seva va ser una crítica constructiva i raonada. I molt elegant. A partir d’aquí vaig interessar-me per la seva manera de ser i de fer, caient rendit a la figura d’una dona exemplar, generosa i sempre desinteressada. Per això li vaig adjudicar el merescudíssim sobrenom de Dona Meravelles del Món de Reus.

L’acte, que s’ha tancat amb una deliciosa interpretació del Cant dels Ocells a càrrec d’un brillant violoncel·lista, ha inclòs també la intervenció de l’alcalde. I Carles Pellicer ha volgut evocar la deliciosa anècdota del tobogan Toby que va merèixer articles celebradíssims en aquest mateix bloc la tardor de 2011. Aquest divertiment, ubicat a la plaça Manuel Ortega, va provocar la seva irrupció mediàtica. Va remoure cel i terra perquè l’administració competent l’arrangés. I la reinauguració del tobogan fou difosa, amb gran solemnitat, pels mitjans de comunicació locals.

Precisament l’alcalde ha volgut retreure als més crítics amb tot aquell procés el fet de no haver volgut entendre mai que va significar aquella actuació. I no hi puc estar més d’acord. Perquè la Isabel va aconseguir elevar a categoria una simple anècdota, que ens va servir per demostrar-nos, als que sovint ens mirem massa el melic des del centre del Món de Reus, que la ciutat és viva, que respira, que batega i que es mou gràcies a la iniciativa i l’entusiasme de gent com ella.

Ja ho diuen que ningú mor mai mentre hi hagi algú que el recordi. I la Isabel ja és immortal. I no únicament per donar nom a una rambleta deliciosa. El més important és que no morirà mai entre aquells que vam tenir la immensa sort de conèixer-la. Per això, per mantenir encara més viva la seva memòria, en els propers premis Amenós als que més enganxen, que recuperarem durant el primer semestre de 2023, incorporarem el Premi al Mèrit Veïnal Isabel Moreno. Perquè si algú representa millor que ningú l’esperit d’aquests premis, és la meva estimadíssima Isabel.

Allà on siguis -i segur que ets al cel, on van totes les persones bones com tu- un petó del teu Baiges.

• 

• 

•