El Món dels Rucs

Les i els malfactors detinguts per la guàrdia urbana (Twitter Guàrdia Urbana)

“Tots els que avui teniu canalla pel món en masos i casetes fent festes de carnaval: Feu veure que no ho sabeu o no us fa cap vergonya? Perquè els stories en van plens, com els gots…”

Aquest és el contingut d’una piulada que el regidor de cultura de l’Ajuntament de Reus, Daniel Recasens, ha difós aquest diumenge des del seu perfil particular a twitter. El que diu Recasens ho podríem subscriure mares i pares del Món de Reus. A casa, els Baiges petits, degudament confinats, han observat atònits com a les xarxes  circulaven imatges de festes i festetes de Carnaval, amb gent diversa i escasses mesures de seguretat. La pregunta que ens hem fet a casa és la mateixa que planteja Recasens. On són els pares d’aquesta canalla? Perquè sí enmig d’una pandèmia mundial, amb milers de víctimes mortals i el virus assetjant a la població, no els fan creure, ja podem plegar.

Però la broma no acaba aquí. Reus ha tornat a ser notícia per una d’aquestes festes il·legals que ha transcendit, fins i tot, a nivell informatiu. La mateixa Guàrdia Urbana ho ha fet públic a  twitter advertint d’una descoberta que, dissortadament, comença a ser habitual. “#FestaIl·legal Ens alerten d’una festa multitudinària en una masia llogada amb llicència turística. Incompleixen mesures anticovid.” La piulada s’acompanya de fotos on es veuen, d’esquena, algunes i alguns dels malfactors. De fet el missatge és extens perquè discorre en un fil on també ens assabentem que “hem detectat que alguns assistents han fugit camp a través.” Gairebé com Clint Estwood a la fuga d’Alcatraz. Això ho veu el Villanueva i en fa un curtmetratge per la seva Escola de Cinema.

Però la informació de la policia local també ofereix detalls precisos de com els fiesteros han intentat fer-se fonedissos per evitar ser descoberts. “Identifiquem i denunciem 33 persones a l’interior i amagades sota els llits i en armaris.” Sensacional. Gent amagada a l’armari, com en el relat d’aquella cèlebre cançó de la Rafaella Carrá. I encara alguna altra perla. La guàrdia urbana informava que a la masia “es fumava, hi havia pipes d’aigua, gran quantitat d’ampolles d’alcohol, i moltes persones no guardaven la distància social ni portaven mascareta”. I ara sí que hem arribat al cap del carrer. Com bé apuntava a twitter l’Antoni Veciana, de la Gata Borda, “Per carnaval sense màscara. On arribarem?”  Quanta raó.

Resumint, que al Món dels Rucs, i a Reus també n’hi ha una colla, tot és possible.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Els botons de la Merceria Parisi

Els botons de la Merceria Parisi (Foto Jaume Montserrat Borràs)

Un dels fenòmens comunicatius del Món de Reus a internet és el grup de facebook Què està passant a Reus. Aquest pàgina s’ha convertit en una referència informativa local gràcies al gran nombre de participants que, de manera periòdica, comenten notícies d’actualitat però també fan, tot sovint, una mirada enrere ajudant-se de testimonis gràfics, en blanc i negre, que evoquen inoblidables pàgines viscudes del Reus d’Abans.

De les notícies en temps present que han estat més comentades durant aquesta setmana hi ha el tancament de la històrica Merceria Parisi, al carrer de l’Amargura, al capdamunt del de Llovera.  N’informava el Jaume Montserrat Borràs en una publicació que, en el moment d’escriure aquest article, ja registrava més de 400 reaccions, 117 comentaris i 54 comparticions. Com diria l’ínclit exregidor, senzillament #Aspactaculà.

L’impacte de la notícia posa al descobert una evidència que ja hem comentat en diverses ocasions, que a Reus el comerç és molt més que una activitat econòmica i prou. Genera un autèntic sentiment. Tots tenim records entranyables vinculats a les botigues de tota la vida. I això fa que quan tanquen, ens generi un sentiment de tristesa per la pèrdua d’un entorn agraït que ha format part de la nostra pròpia existència.

L’última vegada que vaig entrar a la Merceria Parisi va ser per comprar les cintes de la tuna pel gran dels Baiges petits. Em va atendre, atentíssima, la Montse Llauradó, esposa del Ricard Roig, referent de la direcció d’esbarts a casa nostra. I vaig poder coincidir també a la històrica la Montserrat Garceball,  la Montse de cal Parisi, obsequiant a tothora a la seva selecta clientela amb un somriure esplèndid acompanyat del seu (sempre) vistós pentinat.

El propietari, el Manuel Parisi, tancarà definitivament la botiga, als seus 90 anys, el 30 d’abril culminant una història de comerç i, per tant, d’amistat amb els seus clients que es va iniciar el 1936. 85 anys de bon fer darrere el taulell d’un establiment que, a més, fins fa ben poc encara lluïa a la façana una autèntica obra d’art. Ho recordava l’Albert Pasqual en el comentari a la publicació del Què està passant a Reus. Just al costat de la porta d’entrada, a peu de carrer, la Merceria s’anunciava amb un mural original del fill il·lustre Ceferí Olivé, que reproduïa uns botons gegantins. Una autèntica mostra d’art urbà que, dissortadament, va desaparèixer fa uns anys. Recomano aquest article que, sobre l’obra, va escriure l’Úrsula Subirà.

En el moment del comiat es de justícia agrair a la Merceria Parisi l’esforç, la dedicació i -de manera ben especial- la constància per haver ajudat als de Reus, durant tants anys, a posar fil a l’agulla per anar vestits de vint-i-un botons. Aviat està dit.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Visca l’Igualada!

Em plau anunciar, a l’amable lector/a, que el presentador del Cercle Central de Canal Reus, l’Edu Pino, serà mereixedor d’un Premi Amenós als que més Enganxen en la propera edició dels guardons més prestigiosos del Món de Reus. Una distinció que, més enllà de posar en valor la seva brillant carrera periodística, servirà per reconèixer, com es mereix, la magnífica entrevista que va realitzar al candidat a la presidència del FC Barcelona, Joan Laporta. Des de dilluns a la nit, quan vaig veure el programa, dec haver revisat trenta vegades l’enregistrament. I és formidable l’interrogatori al que sotmet a un Laporta que, tot i regalar-nos constantment la insuportable rialleta que gasta sempre que parla del Reus Deportiu, se’l va veure incòmode i, fins a cert punt, desconcertat. Només així s’explica que situés a l’Igualada com el rival a batre, pel Barça i el Reus Deportiu, en las seva disputa per l’Ok Lliga. Com ve recorda el Xavi Guix en una piulada celebradíssima a twitter, el conjunt de l’Anoia va quart per la cua. Amb això ja està tot dit. O Laporta va perdre els papers o no sap del que parla. O potser, fins i tot, totes dues coses.

L’entrevista demostra, una vegada i una altra, el cinisme del personatge a l’hora d’espolsar-se la seva responsabilitat sobre la desaparició del nostre primer equip de futbol. Deu pensar que repetir una mentida cent vegades s’acaba convertint en una veritat indiscutible. Això a la gran Barcelona mediàtica, que demostra un centralisme malaltís mirant-se el melic de manera compulsiva, potser funciona així. Però a Reus, ja no enganya a ningú. O gairebé. Perquè n’hi ha que s’omplen la boca presumint d’estimar la ciutat, i després els veus a les xarxes rient les gràcies del susdit. Increïble.

En tot cas, per si quedava cap dubte de la seva manera de fer, recomano escoltar la part final de l’entrevista quan -atenció!- té la barra de demanar el vot de la gent de Reus. I també el plany de l’Edu Pino quan apunta, a l’acomiadar-lo, que esperem “localitzar a Joan Oliver perquè contesti les moltes incògnites que encara planen sobre el Reus Deportiu”. Això vol dir -curt i ras- que està il·localitzable. Tot i que l’Oliver és gran i gros com un talòs, tinc la sensació que ja no el veurem mai més pel Món de Reus.

Resumint, que els únics que poden estar contents amb l’entrevista són els socis i simpatitzants de l’Igualada a qui el candidat, amb una sola frase, va catapultar de l’angoixa per eludir el descens a lluitar pel títol de l’Ok Lliga. Això sí, que no es confiïn. L’última vegada que Laporta es va fixar en un equip de comarques va contribuir a la seva desaparició. Queden avisats.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

El Senyor Abraçades

El Josep Lluís Rius (de Reus) amb les professionals del servei de pediatria de l’hospital (Foto Olívia Molet. Diari Més)

Quan amb el Jordi Romero anàvem de safari per explorar la fauna i la flora local a la recerca d’ombres genuïnament reusenques, un dels primers que vam incorporar al nostre quadern de bitàcola va ser el Josep Lluís Rius (de Reus). D’aquest il·lustre ganxet ens va sorprendre la seva extraordinària capacitat d’engrescament i lideratge al voltant del Lleó de Reus. I, dit i fet, així el vam coronar, com si fos l’autèntic rei de la selva ganxeta, en el segon volum del Fot-li que és de Reus.

Aquesta mateixa setmana el Rius (de Reus) ha estat portada al Diari Més en motiu del lliurament del Conte del Lleó petit al servei de pediatria de l’hospital de Sant Joan. En la seva condició de cap de Protocol del majestuós element festiu, se’l veu al costat de diverses professionals del centre, encapçalades per l’Esther Videgain, cap de Pediatria. L’objectiu de la donació és molt lloable: la canalleta que estigui ingressada al Sant Joan comptaran, a partir d’ara, amb un antídot excepcional per superar el tràngol de l’hospitalització tot coneixent les peripècies del lleó hàbilment dibuixades per la creadora Conxa Braut.

El Josep Lluís Rius (de Reus) podria formar part d’aquesta lliga de reusenques i reusencs extraordinaris amb els que el Romero ha il·lustrat els celebrats calendaris de l’Ariel Santamaría. Una persona de quin en destaco el seu tracte impecable i l’afecte que professa als seus convilatans. El seu “Màster!” amb el que acompanya la seva salutació ha fet fortuna. I el que trobem a faltar, per culpa de les restriccions imposades per la maleïda pandèmia, són les càlides abraçades que et regala sempre que et troba tombant pel Mon de Reus.

En definitiva, que el Josep Lluís Rius (de Reus) és un autèntic tros de pa, un bon jan amb un cor immens, un autèntic Senyor Abraçades. Que per molts anys pugui continuar regalant-nos el seu etern somriure i el seu afecte amb la mateixa gràcia que el Lleó de Reus (altrament conegut com el Lleó del Rius) continua aixecant passions, entre petits i grans, al Món de Reus o al Món del Rius que, ben bé, és el mateix.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Glòria als herois

Dimarts passat el Diari de Tarragona publicava l’obituari de qui fou porter del Reus Deportiu de futbol , Ricardo Mor Vives. La necrològica no pot estar més ben escrita ja que, al marge de la qualitat literària que desprèn, la signa el seu propi fill, el diplomàtic Ricardo Mor Solà. Per tant és fàcil imaginar el sentiment i l’emoció que ha impregnat al relator a l’hora de glosar la figura del seu pare.

L’escrit enalteix la trajectòria d’un futbolista que va defensar els colors roig-i-negres a meitat del segle passat. I ens descobreix el seu sentiment de tristor en veure com l’equip del seu cor desapareixia. “Caldrà treure diners de sota les pedres per salvar al Reus” comentava fins fa ben poc als mitjans de comunicació.

L’evocació de Ricardo Mor és a la pràctica una reivindicació sentida i volguda, especialment adreçada a les noves generacions, de la història del Reus, posant en valor aquells futbolistes, aquells herois del diumenge que van dignificar el nostre escut arreu del país en una època on el futbol era molt més autèntic i (afortunadament) menys glamurós.

El que no es coneix, no existeix. I després de la traumàtica desaparició del nostre club, gràcies a una colla d’impresentables que han jugat amb un sentiment i una ciutat, més que mai cal mantenir viva la memòria dels més de cent anys del nostre primer equip de futbol.

Per això, per renéixer de les cendres, els que ja treballen incansablement per fer reviure al Reus han de fer seva la capacitat d’aquells porters forjats en mil batalles futbolístiques, com la del mateix Ricardo Mor: l’habilitat de saber caure però, sobre tot, de saber-se aixecar. I quan més ràpid, millor.

Visca el Reus.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

La imprescindible reusencò

El Xavier Graset al seu piset del Fortuny

Gairebé per casualitat (o no) aquest tornar a començar del Món de Reus ha coincidit amb la gala dels IMPRESCINDIBLES de Canal Reus, que es va celebrar dissabte a la nit al Teatre Fortuny i que constitueix una de les cites obligades del reusenquisme més recalcitrant. Com és lògic les restriccions imposades per la pandèmia van obligar a canviar el format d’un esdeveniment multitudinari que, en edicions anteriors, convertia el majestuós coliseu de la plaça de Prim en una autèntica olla a pressió d’enceses passions ganxetes.

Però veient el resultat final de l’espectaclet (que diria l’inoblidable Jorbor), s’ha de felicitar a la bona gent de Canal Reus. El que fins ara era una superproducció hollywoodiana, plena de llums i lluentons, d’artistes i toreros rutilants, ho van reconvertir en una deliciosa peça d’art i assaig, una petita joia d’orfebreria que -ves a saber- igual fa replantejar el format tradicional d’aquest esdeveniment en futures edicions.

Els cinc premiats van merèixer -com ha de ser- totes les atencions, precedint la seva aparició d’un vídeo descriptiu al·legòric protagonitzat per destacades figures de les arts escèniques locals. Impagable la imatge del gran Albert Galcerà convertint el terrat de cal Tomàs Barberà, amb vistes al Mercadal, en un auditori musical de primera magnitud i amb el campanar d’espectador privilegiat. Ves que el regidor de cultura no li llogui el terradet al bon jan del Tomàs per fer alguna programació estiuenca. Quedaria un pam bé.

Feta la presentació virtual, veies desfilar a les premiades que seien, confortablement, en un elegantíssim sofà situat al bell mig de l’escenari, fent companyia al sempitern i efectiu presentador, l’incombustible Xavier Graset. Amb aquell bé de Déu de sofàs (semblava l’aparador del DON TRESILLO) vaig témer que el Graset, coneixent la seva innata vocació teatral, no s’arranqués amb la cèlebre escena del sofà de Don Juan i Doña Inés. Però no es va deixar anar. Va guardar en tot moment el capteniment, generant un ambient de tanta familiaritat que semblava que estiguessin asseguts al salonet de can Graset. De fet al presentador, tan còmode en el seu paper d’amfitrió al seu piset del Fortuny, només li faltaven el batin i les sabatilles de pelfa per atendre a les seves distingides visites.

Els premis van reconèixer a col·lectius que han patit -i de quina manera!- les envestides de la crisi. Des de l’impagable sector cultural o l’entregada comunitat educativa fins al personal sanitari que va merèixer -molt merescudament- el premi gros de la nit -l’Etiqueta Negra de Vermut Miró- que va lliurar el gerent de l’empresa, el Pep Sentís, visitant un centre assistencial. I també hi va haver oportunitat de posar en valor la tasca impagable de la Casa de Misericòrdia i la trajectòria d’una esportista d’elit que prestigia la ciutat arreu del món, la padelista Ariana Sánchez.

Entre una cosa i l’altra, alguns esquitxos humorístics, amb l’Anna Fortuny com a gran protagonista. Per a gaudi de l’audiència va aparcar el posat seriós de presentadora d’informatius per descobrir-se, novament, com una extraordinària comedianta. Ens va sorprendre amb una sit-com compartint pis (i qui sap si alguna cosa més) amb un desimbolt Gerard Coca, que en aquesta ocasió va canviar a l’esplèndida Marta Ferré (la seva habitual parella televisiva) per embolicar-se, guardant totes les distàncies, amb l’autèntica Carol Burnett de Canal Reus. També cal remarcar l’aparició estel·lar del Xavier Pàmies Sistaré, encarregat d’obrir la gala amb un missatge institucional “de la màxima autoritat competent” que es va convertir en el plany angoixat del forner tip i cuit que la gent faci pa (o succedanis diversos de gust dubtós) a casa seva. La irrupció del Xavier, en el paper institucional de Rei Panarra,  va ser senzillament #Aspactulà.

En definitiva, una gala per recordar. I no únicament per l’excepcionalitat del moment que ens ha tocat viure, sinó també -i això és el més remarcable- per l’encert de fer de l’amenaça una oportunitat tot adaptant-la, exitosament, a les circumstàncies.

Només resta desitjar que per molts anys puguem gaudir d’aquesta imprescindible reusencò (Graset dixit). Així sigui.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Edat avançada. El cas de la Teresa Saperas

La Teresa Saperas a l’entrevista concedida al Diari de Tarragona (Foto Alfredo González)

Arran del desgraciat accident de dissabte al matí a la plaça de les Oques (de los Gansos, segons el diari El Mundo), he llegit a les xarxes alguns comentaris -que m’atreveixo a qualificar de desafortunats- en relació al fet que la conductora fos una persona d’edat avançada. Aquestes manifestacions van totes en la mateixa línia, la de considerar que a una certa edat s’hauria d’incapacitar a la gent per posar-se al volant d’un vehicle.

Més enllà de l’impactant succés, i del desig d’una ràpida recuperació per tots els ferits (ara mateix el que més ens ha de preocupar), crec sincerament que l’edat de la conductora no és rellevant. Ho serien d’altres circumstàncies més determinants, com que no tingués el carnet de conduir, alguna distracció en el moment de la fatal maniobra o que s’hagués posat al volant en condicions inadequades. Però l’edat no hauria de ser, en cap cas, un argument de pes per qüestionar la conveniència de conduir un vehicle. I més quan -cal suposar- ha passat totes les proves mèdiques derivades de la periòdica renovació del permís. Ahir a les xarxes n’hi havia que reclamaven que es retirés el carnet a tota la gent de més de 70 anys. Fot-li que és de Reus.

Vivim en una societat on, dissortadament, la vellesa és un tema tabú. I tendim a menysvalorar a la gent gran, a incapacitar-los com si fossin una nosa, com si ja no tinguessin possibilitats ni energia per ser mínimament autònoms i aportar valor a la societat on viuen. Tot plegat molt alliçonador per les noves generacions.

Curiosament, avui diumenge, el Diari de Tarragona ens ofereix un altre cas molt rellevant d’una persona que ens ha demostrat que emprendre no té edat. Em refereixo a la senyora Teresa Saperas que l’any 2006, després de portar al món una nombrosa i extraordinària família, amb “només” 78 anys va decidir crear la seva pròpia empresa, l’ADZ Nadons, dedicada a la fabricació de bolquers reciclables. L’entrevista, una delícia que signa la Sílvia Fornós amb fotos del gran Alfredo González, ens descobreix la personalitat d’aquesta reusenca extraordinària que l’any 2014 va merèixer, gràcies a l’oportuna candidatura presentada per l’Àngel Pérez Magrané, el premi Amenós als que més Enganxen. I sense anar més lluny aquesta mateixa setmana ha estat citada al programa radiofònic més escoltat del país, El Món a Rac1, arran de col·laboració que tenen establerta amb la Llar d’Infants el Lligabosc.

Amb tot això la Teresa Saperas ens ha demostrat una evidència palmària. Que en el seu cas, com en el de tanta gent de la seva edat, no és únicament una persona gran. És -i vet aquí el més important- una gran persona. Que per molts anys puguem continuar gaudint del seu exemple que prestigia el Món de Reus.

La Teresa Saperas, l’any 2014, rebent el Premi Amenós de mans de l’Àngel Pérez Magrané

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari